Quan vivia a Cabrils, davant de casa meva hi havia un gos que bordava constantment, tenia la veu molt ronca, semblava una foca. Des de la finestra de casa el podia veure. Formava part de l’ambient del poble al costat de les campanes de l’església o les veus dels nois quan surten de l’escola o els crits i els insults dels veïns del pis de dalt quan venien a passar l’estiu…
En un principi no li donava importància més enllà de la molèstia que generava però un dia, passejant pel carrer, em vaig quedar parat en sentir els seus lladrucs rebotar contra les parets d’un edifici. A partir de llavors la meva imaginació es va disparar tot relacionant la veu d’aquell gos amb la del monstre de fum negre de la sèrie Lost. Aquesta sèrie de televisió em va encantar, excepte el final, és clar. Després d’haver creat una ambientació molt bona i atractiva, ho van espatllar tot amb una resolució tan dolenta. Em fa la impressió que el gran èxit de la sèrie va espantar els seus productors. Jo m’imaginava que l’illa de Lost era l’infern, on de fet una escultura gegant es corresponia amb el déu egipci de l’inframón. I el fet d’accedir-hi amb submarí o poder comunicar-s’hi amb ràdio, amb les corresponent distorsions temporals, em creava una gran fascinació.
Com que d’imaginació no em falta, vaig imaginar que el gos que jo veia des de la finestra del meu estudi em parlava. La ciència, i la gent en general, tothom entén que el llenguatge és l’atribut essencial de l’ésser humà, convicció aquesta que converteix els animals i les plantes en formes de vida sense llenguatge. Fa molt de temps, a l’hora de dinar, vaig veure un documental d’aquells que van bé per fer la migdiada. En aquest cas, però, hi vaig romandre ben despert perquè van explicar la història d’un pagès africà a qui se li morien els animals. A la granja aquell home tenia òrixs, una mena de cérvol molt bonic. Sembla que s’enverinaven en mossegar una planta determinada. Llavors el pagès va demanar auxili a uns investigadors que, després de fer les oportunes anàlisis, van resoldre que, en efecte, aquelles plantes segregaven verí mortal. Aquell descobriment va comportar en realitat un gran enigma perquè les mateixes plantes no resultaven mortals per als animals salvatges que, fora del tancat, menjaven el mateix. Finalment, després de noves anàlisis, van descobrir que els animals salvatges menjaven plantes verinoses abans, però, que aquestes segreguessin el verí. Quan això succeïa, els animals salvatges marxaven a menjar la mateixa planta però ben lluny de les primeres. Els animals tancats pel pagès no podien fugir i la gana els feia menjar les plantes del costat, que eren les úniques plantes accessibles i que, a partir d’un procés de comunicació desconegut, tot just estaven generant verí abans de ser mossegades. D’aquest curiós fenomen es deduïa per tant una qüestió d’enorme importància: les plantes es comuniquen. Noves anàlisis van permetre descobrir que la comunicació entre aquelles plantes es produïa per mitjà de la segregació d’una segona substància que informava a les plantes veïnes que aviat serien atacades pels herbívors. El documental continuava aportant altres proves de la capacitat comunicativa de les plantes amb altres exemples igualment extraordinaris.
Veient aquest programa jo em vaig quedat absolutament meravellat. Sempre havia cregut que la comunicació era un tret exclusiu de l’ésser humà o, en tot cas, que la comunicació entre animals era deficient. Però, ara, resultava que, en realitat, la comunicació era un tret característic de totes les plantes i, evidentment, també dels animals. El gos que jo sentia i podia veure des de la finestra així ho confirmava.
Comentant aquest fenomen amb el Quim, un amic, em va dir que totes les plantes de bambú del món floreixen a la vegada segons fases temporals indeterminades, la qual cosa significa que, molt probablement, es comuniquen entre elles. El fenomen podria deure’s a altres mecanismes incitadors de la reproducció com ara factors ambientals, o, simplement, fases temporals complexes. Tanmateix, que ho facin a la vegada en racons del món distants descarta els factors ambientals.
Sigui com sigui, tots els éssers vius, i no només els humans, es comuniquen. Aquell documental de l’enverinament dels òrixs ho confirma com també confirma que, simplement, els éssers humans tenim una definició errònia de llenguatge. Les implicacions filosòfiques d’aquesta qüestió són d’una transcendència extraordinària. Donada la meva condició filosòfica, vaig continuar aprofundint en les meves investigacions. Aviat vaig deduir que tota forma d’existència, i no només la vida, també és llenguatge. Per entendre el significat d’aquest posicionament ideològic, fixem-nos per exemple en la naturalesa lingüística de les pedres que formen part de la façana d’un edifici. Resulta evident que les pedres no parlen però sí ho fa el conjunt de les pedres de la façana d’un edifici perquè, en aquella configuració, responen a la voluntat comunicativa de l’arquitecte. Succeeix el mateix amb l’univers sencer. La ciència filosòfica actual, encapçalada pel corrent anomenat hermenèutica (Heidegger, Gadamer, Vattimo, Ricoeur, etc.) va arribar fa temps a la mateixa conclusió. És molt coneguda la sentència de Gadamer que afirma “l’ésser, que pot ser comprès, és llenguatge”. Vattimo va aprofitar la sentència en qüestió per esborrar les comes i crear-ne una polèmica molt interessant. La vinculació d’aquesta forma de pensar amb el creacionisme de qualsevol religió resulta evident però a mi no m’interessa tant el fet que el món hagi pogut ser creat per una divinitat sinó el fet que, en si mateix, el món és llenguatge, circumstància que ens convida a considerar-lo en termes de narrativa i no, com volen les ciències naturals, en termes de simple materialitat. Col·loquialment podríem dir que el món és una obra literària, una novel·la, una pel·lícula. Aquí entrarien en joc les dialèctiques hegeliana i socràtica però ara ens perdríem en disquisicions que corresponen a un altre lloc.
A la deriva parla del fet que el conjunt del món és llenguatge però els éssers humans, immersos en ell, no l’entenem. La cançó és una crida a la comunicació amb la intel·ligència del conjunt de l’ésser que, en la nostra incomprensió, se’ns apareix com una persona estranya, una persona que s’oculta i es nega a relacionar-se obertament amb nosaltres.
Add a Comment