A casa dels meus pares sempre es va respirar un ambient tens quan sortien temes relacionats amb avis i tiets. Per part de mare, el meu avi era un guàrdia civil represaliat per la República com a conseqüència de la seva adscripció feixista. Va escapar d’una presó i, travessant el riu Ebre, va incorporar-se a les tropes franquistes. La meva mare explica que, quan va presentar-se a casa, no el coneixien perquè tenia el cabell blanc, li havien caigut totes les dents i estava molt molt prim. Per causa de totes aquelles terribles experiències, l’home estava trastornat fins al punt que la Guàrdia Civil el va expulsar del cos per a ingressar-lo en un hospital psiquiàtric. Enfonsat en la beguda, va malviure fent la vida impossible a tothom, especialment la seva família. Va morir amb uns cinquanta anys d’edat.
Per part de pare, en canvi, el meu avi era un linotipista, treballava a la Vanguàrdia al carrer Pelai de Barcelona. Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya, l’home vivia relativament tranquil però arrossegant el trauma d’haver perdut el fill gran, afusellat per Franco al Camp de la Bota. El meu avi patern va morir jove, també amb uns cinquanta anys, víctima de la tuberculosi.
Temps durs per tothom. El contrast entre totes dues biografies va marcar els meus pares i jo sempre he considerat que aquell matrimoni responia a alguna mena de miracle. Quan vaig escriure la música d’aquesta cançó el 2012, ben aviat vaig relacionar-la amb el tema en qüestió, especialment tenint en compte que jo, llavors, tenia cinquanta anys, és a dir, l’edat dels meus avis en morir.