Àlbum Ultramort. Producció filosòfica

Tota la meva vida he estat envoltat de música i de filosofia. A casa, el meu pare havia comprat un tocadiscos i un munt de discos on es combinaven obres de música clàssica amb èxits de l’època. Hi havia discos de Verdi, Bach, Beethoven, Wagner i molts altres autors. Recordo una caixa amb uns 10 LPs que es deia El alma de la música rusa amb obres de Txaikovsky, Stravinsky, Mussorgsky, Rimsky-Korsakov, etc. Entre altres composicions, jo escoltava impressionat El vol del borinot i El llac dels cignes. També hi havia un àlbum anomenat “Miguel Ramos y su órgano Hammond” de l’any 1972. Jo escoltava sovint els dos primers temes, Pop Corn i Son of my father.

Complementàriament, també estava envoltat d’història i antropologia. Recordo textos de Tucídides, Herodot, Titus Livi, etc. en 3 volums molt gruixuts. També una història de la segona guerra mundial en 3 volums, l’Enciclopèdia Temàtica Ciesa (amb il·lustracions de Ciro Odúber, professor de dibuix de la meva escola), un diccionari en quinze o vint volums enormes, una col·lecció de llibres sobre la natura de Time Life i una enciclopèdia de molts volums de color taronja sobre temes d’antropologia i economia. Jo consultava regularment tots aquests llibres, m’agradava llegir-los.

Tant en el cas de la música com de la filosofia, la meva dedicació s’ha centrat sempre en la creació. En el cas de la música, la composició de cançons. En el cas de la filosofia, la investigació i la redacció de textos.

Quan tenia aproximadament uns 10 anys d’edat jo anava a escola a la Salle Horta de Barcelona des de casa meva situada en la cantonada dels carrers Passeig de Valldaura i Guineueta. Per a arribar-hi havia de travessar un barranc que s’enfonsava molt. Ara ja no existeix perquè fa alguns anys l’ajuntament el va omplir d’aigua creant un llac. Per a permetre que la gent pogués travessar el barranc, l’ajuntament esculpia graons en el fang però quan plovia es desfeien i la travessia es complicava enormement. De tant en tant agafava cucs, cargols i bitxos de bola i me’ls emportava a casa. També hi havia serps però no m’atrevia a agafar-les. Un dia els cucs es van escapar de la capsa de llumins i la meva mare em va prohibir tornar a fer-ho. Quan arribava al fons del barranc, on discorria un rierol, molt sovint ens esperaven uns nens dolents que vivien en barraques properes, un d’ells es deia Cano de cogom i el grup era conegut com els canillos. Encara que jo hi anava acompanyat del José Ángel, un veí que estudiava a la mateixa escola, m’hi van arribar a atracar un munt de vegades, s’emportaven el meu entrepà, la meva jaqueta, ens feien empentes i bufetades i, és clar, quan arribàvem a escola ho denunciàvem als mestres. En certa ocasió, vaig anar a comissaria amb el meu pare però el policia va contestar que no podien fer res. El cas és que jo anava a escola molt espantat fins al punt que, a la nit, molt sovint tenia el mateix malson: queia violentament al fons del barranc. Llavors em despertava suant. Va arribar un dia en què, per a superar el trauma, quan va arribar el malson, vaig decidir suïcidar-me saltant voluntàriament al buit. El pit em bategava amb molta força i els sentits es van apagar però, estranyament, en aquell moment vaig començar a volar. Jo estava mort però volava, i sentia un plaer indescriptible. Després d’aquell dia ja no vaig viure mai més aquell malson. Sí, en canvi, vaig començar a sentir coses estranyes, una mena de connexió inexplicable amb la realitat més enllà dels sentits.

Obert en canal i Un matí de primavera es basen en aquests fets. A més, jo estava enamorat de la germana del José Àngel però, tal com explico a Quan fa fred, no m’atrevia a confessar-ho. Anys més tard, aquesta noia va morir donant a llum una criatura.

L’any 1976, amb 14 anys d’edat, vaig viure un esdeveniment que va marcar la meva vida. A l’escola, la Salle Horta de Barcelona, fent el 8è curs d’educació general bàsica, vam tenir una assignatura que es deia música. El hermano José Luis ens va fer cantar cançons diverses. També va demanar que alguns alumnes voluntaris exposessin en públic obres de la història de la música que consideressin rellevants. Recordo el Josep Blanch posant les Walkíries de Wagner. Jo ja la coneixia. Ara no recordo si el company es deia Josep, sempre fèiem servir el cognom i amb els anys he oblidat els noms de molts d’ells. En aquella sala tan gran sonava potent però no em va impressionar excessivament. Un altre company, l’Eduardo Gandul Martínez va presentar un altre tipus de música. El hermano Alberto, un home tenebrós vestit de negre amb sotana com si fos Dark Vader, sempre li deia: “gandul de hechos o sólo de apellido?”. Què imbècil. Doncs bé, el company va fer sonar l’LP d’una gent que jo no havia sentit mai. Vaig escoltar un cor bategant, sorolls diversos, un boig rient i, de sobte, un crit agut penetrant que va donar pas a l’entrada d’una instrumentació màgica. Jo estava agafat a la cadira experimentant una emoció indescriptible, espantat, hipnotitzat. Es tractava de la introducció de The Dark Side of the Moon. Una música totalment diferent al que havia sentit fins llavors, profunda, filosòfica, transcendent, extraordinàriament lírica i alhora descarnada, dramàtica. Podria escriure una infinitat d’adjectius però no encertaria mai a exposar adequadament la transformació que aquella música va provocar en la meva persona. Poc temps després vaig escoltar l’àlbum Wish you were here i quan vaig ser travessat per Shine on you crazy diamond vaig marxar encara més lluny fora dels límits d’aquest món. A dir veritat, no sé si continuo viatjant o potser ja vaig tornar en algun moment. Quan sento els sintetitzadors de Wright m’imagino l’alba en una epifania gloriosa, quan sento la guitarra de Gilmour tocant les primeres notes, encara avui, se’m posa la pell de gallina.

Després d’aquell esdeveniment, em vaig convertir en músic. Quan tenia 16 o 17 anys, ara no recordo quan va ser exactament, tornant a casa i a punt de picar al timbre de casa meva perquè m’obrissin la porta al carrer, vaig descobrir que estava cantant una cançó que no era de ningú. Em vaig quedar molt sorprès. A partir d’aquell dia vaig començar a escriure cançons de forma regular. Després de comprovar que les cançons sorgien una rere l’altra de manera constant, vaig decidir que, efectivament, seria músic. Llavors vaig començar a estudiar llenguatge musical i piano amb professors particulars.
La meva vida, però, es va complicar immediatament quan, al segon de batxillerat, l’any 1977, vaig cursar una assignatura anomenada filosofia.

També llavors, a l’escola, la Salle Horta de Barcelona, el professor de filosofia ens va dir que havíem d’exposar públicament un llibre que havíem de triar lliurement. Per a fotre els capellans, jo vaig triar un llibre que corria per casa d’un tal Jean Sendy que es deia Dioses extraterrestres, on, a la manera de Von Daniken, deia que el Gènesi parlava en realitat de la intervenció d’alienígenes. No cal dir que el capellà, que es feia dir hermano Evelio, va quedar molt espantat. Quan vaig acabar de fer la meva exposició, va dir que aquestes idees eren falses. Al marge d’aquesta anècdota, l’assignatura en qüestió em va impressionar molt. Va ser l’any següent, cursant el que llavors es deia Curs d’Orientació Universitària, a la Sagrada Família, escola situada al carrer Peris Mencheta de Barcelona, quan vaig descobrir Hegel. El professor va emplenar la pissarra amb el nom d’uns quaranta filòsofs, tants noms com alumnes hi havia presents. Jo seia el penúltim al darrera de tot a la dreta de l’aula de manera que, quan em va tocar el torn, només quedaven lliures tres noms per a triar. No sabia qui era però vaig quedar-me amb el filòsof alemany. Quan vaig llegir el Hegel de Walter Kaufmann per poder fer el treball que demanava aquell professor em va agafar una mena d’atac obsessiu. Gràcies a aquella filosofia podia (intentar) encaixar tots els coneixements que havia adquirit al llarg dels anys. Vaig començar a comprar-me tots els llibres de Hegel i, a partir d’aquí, de molts altres filòsofs. A l’igual que el filòsof alemany, jo estava enamorat del món grec i no vaig trigar a comprar i llegir llibres de Plató, Aristòtil i altres filòsofs. Quan vaig marxar de casa amb vint-i-set anys, a la meva habitació no s’hi cabia. Tot l’espai estava envaït pel piano, el meu equip de música Aiwa amb 5 aparells superposats i una quantitat immensa de discos i llibres que havia acumulat.

Els meus intents de compartir les meves cançons amb altres músics van fracassar sempre però, de la mateixa manera que jo continuava desenvolupant les meves teories filosòfiques, també escrivia les meves cançons, una rere l’altra. No és que m’ho proposés. Venien soles.

En les meves cançons parlava de tota mena de temes, propis i aliens, però l’any 2010, en unes vacances a Menorca, a Mercadal, on podíem disposar regularment d’un apartament, se’m va ocórrer la idea de parlar estrictament d’allò més íntim que afectés la meva persona.

De sobte, a partir d’aquell moment, van començar a venir moltes cançons amb una freqüència molt més intensa de l’habitual. L’any següent, en un curtmetratge molt dolent que vaig preparar per a la universitat en uns estudis de comunicació audiovisual, vaig presentar tres cançons instrumentals formant part de la banda sonora i que van constituir-se en la llavor que va donar lloc a Ultramort: Eqvs Llummare, Orc i Canal obert.

La decisió d’escriure cançons directament inspirades en la meva persona va venir donada per la meva situació emocional particular, amb moltes afectacions profundes en la meva experiència personal, familiar, professional, nacional i filosòfica. Moltes afectacions concentrades en molt poc espai de temps que van provocar la meva necessitat d’expressar-me públicament per a desfogar-me.
En l’àmbit familiar vaig viure l’experiència dolorosa de veure com els meus fills es feien grans i cada cop s’absentaven més de casa, circumstància que va implicar el qüestionament de la vida familiar en el seu conjunt. Els entesos en diuen síndrome del niu buit. A més, la meva dona i jo, el 2014, vam vendre el pis de Cabrils per anar a viure a Vilassar de Dalt, tancant així un cicle de molts anys.

Durant tot aquest procés, també vaig patir els efectes de la crisi econòmica que va esclatar l’any 2008. Donada la meva afinitat vocacional, jo m’he mogut sempre en l’àmbit de la gestió cultural. Tenia molts clients (empreses, associacions, universitats) que en gran part vivien de subvencions públiques. La crisi econòmica va tancar l’aixeta de les subvencions i una gran part dels meus clients van haver de tancar projectes o, directament, no van poder continuar treballant. Aquesta circumstància em va generar un estrès professional molt intens que es va sumar al familiar.

En aquest context de tensió creixent, les meves cançons continuaven sortint a la llum i, d’aquesta manera, Ultramort va anar prenent forma. Els temes s’acumulaven, es barrejaven en múltiples combinacions que jo feia i desfeia segons un criteri molt poc definit, fins al punt que, una després de l’altra, vaig trobar-me amb vint, trenta, quaranta cançons noves. Jo sempre he escrit cançons amb relativa facilitat però la meva tensió emocional provocava el sorgiment de cançons amb més intensitat de l’habitual.

Paral·lelament a Ultramort, jo treballava amb Canal obert, un altre àlbum que havia pensat de publicar després d’aquell. Algunes cançons d’Ultramort van passar a Canal obert i va arribar un moment en què vaig entendre que, de fet, tots dos àlbums eren el mateix.

Una altra dimensió de la meva persona afectada radicalment pels esdeveniments en aquests últims anys ha estat la nacional. Jo sempre he estat partidari que Aragó, Catalunya, Mallorca i València recuperin la condició d’estat que els va ser arrabassada amb el Tractat dels Pirineus el 1659 per l’ocupació militar francesa i el 1701-1719 amb els Decrets de Nova Planta per l’ocupació militar castellana. D’ençà llavors, els catalans han demostrat en múltiples ocasions la voluntat de recuperar l’estat, encara avui sota ocupació. Els esdeveniments de l’1 d’octubre de 2017 són l’últim capítol en aquest sentit. L’espectacle horrorós de la policia espanyola copejant ciutadans indefensos que volien votar i violant els drets més fonamentals de les persones va commocionar-me. Després d’haver assistit durant molts anys a múltiples manifestacions, després d’haver fet i promogut conferències, llibres, jornades, fires, exposicions, etc., i després d’haver participat intensament en la promoció de la història de Catalunya a través de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, el vespre del dia anterior a l’1 d’octubre jo estava amb la meva dona i amics a l’institut de Vilassar de Dalt, dormint al terra a l’espera que tard o d’hora arribés la policia espanyola disposat a rebre les hòsties que fos necessari en la lluita per defensar el punt de votació. L’espectacle de la violència espanyola em va fer sentir una profunda vergonya i molta, molta tristesa.

Ultramort és un compendi de sentiments i experiències personals. Alguns d’ells parlen de coses properes com ara els meus avis (Acabats als cinquanta), l’amistat i l’amor (Unes cerveses, Un matí de primavera, Al teu costat, Un segons d’eternitat, Quan fa fred m’agafo), el sexe (Xucla’m el cor), la nostra gossa (Lia), John Lennon, la por que tenia quan de jovenet havia d’anar a escola travessant un barri perillós (Obert en canal), o una noia impressionant que vaig conèixer a la botiga de fruites del Carrefour a Cabrera. D’altres parlen de temes més seriosos de l’àmbit de la política (Indignació, Ei Europa, Ei Món, Fenomenals, Fot-li). Finalment, d’altres són pura expressió filosòfica descrivint la irracionalitat d’un món ocupat per monstres i l’absurd (Orc, Canal obert), preguntant-me sobre el sentit de la meva vida i de l’existència en general (Eqvvs Llummare, A la deriva, Pas ningú, No importen les circumstàncies).

La cançó Ultramort és un crit de socors adreçat al món davant la perspectiva de la vellesa, la mort i, sobretot, la por a no realitzar-me personalment. I l’àlbum Ultramort és el conjunt de tots aquests sentiments i experiències personals. La paraula remet a la realitat que pugui existir més enllà de la mort.

Ultramort és el nom d’un poble de Girona. Entre els 19 i els 22 anys vaig treballar repartint gènere per farmàcies amb una furgoneta. En un principi tenia assignada farmàcies de la ciutat de Barcelona i d’una ruta amb centre a Vilafranca del Penedès, però un estiu determinat, per substituir un company que estava de vacances, vaig fer la ruta de Girona. Va ser així com vaig anar a parar a Ultramort, un poble petit de camperols. Aquella paraula em va impressionar i, des d’aquell dia, la vaig retenir a la memòria. Què significa Ultramort? Més enllà del fet de la mort? Una altra vida? Es dona la circumstància que a prop d’Ultramort hi ha el poble de Verges, molt conegut per la seva dansa tradicional de la mort. Amb el temps, he creat la idea mitològica que Ultramort és una mena de porta a una altra dimensió. La paraula ultramort significa tal cosa: més enllà de la mort. Jo crec que qualsevol persona viu sempre i en tot moment condicionada per la perspectiva de la pròpia mort en el futur. Podem distreure’ns amb mil coses però l’horitzó de la pròpia mort, i el desig d’una vida més enllà d’aquesta mort, ho defineixen tot.

Ultramort és la meva resposta íntima i personal a aquest conjunt d’esdeveniments, una resposta que pren forma de sentiment de desesperació i angoixa, però també, de manera indestriable, d’esperança i d’alegria davant la vida, l’amistat, l’amor, la gent que estimo.

Joan Cavaller, 2 de febrer de 2024 & 22 de desembre de 2024.