Aquesta cançó va venir al llarg de l’any 2008, de forma molt lenta, manifestant-se en forma de sentiment summament tènue. Es tractava d’una mena de llum invisible, una llum creadora que vibra en la foscor, molt lluny en l’interior de la meva ment o en la profunditat de l’univers. Més enllà d’aquesta imatge que també és un sentiment no puc dir-ne més. Al mateix temps que jo detectava aquesta llum, venia a mi un nom: llum mare i una música, la cançó que ara podeu sentir.
La impossibilitat d’identificar cap significació més concreta, d’imaginar-me un tros delimitat de món, ha fet que, tot just, vegi en aquesta música el sentiment més autèntic de quants pugui ser capaç d’escriure. Quan sento aquesta cançó, la meva imaginació es trasllada cap a la imatge d’aquella lluny invisible que precisament per ser invisible no és llum però hi és i vibra en la foscor.
Quan penso en Eqvs Llummare penso també en el Preludi en do major BWV 846 de Johan Sebastian Bach, o en la Sonata 16 en do major de Mozart, o en el Clar de Lluna de Beethoven, o en el Nocturn op.9 de Chopin o en les Arabesques de Debussy.
Eqvs Llummare és una cançó inspirada en qüestions filosòfiques. L’expressió Eqvs està formada per les inicials de la frase Ésser que vol ser. Quan et dediques a la investigació filosòfica, com de fet a la investigació en qualsevol àmbit científic, tard o d’hora arribes a plantejar-te el problema del sentit del món, el sentit de l’ésser. Per què existeix el món? Aquesta pregunta no té resposta possible. L’ésser, per definició, és. No podem trobar una raó que expliqui l’ésser perquè, llavors, estaríem plantejant un altre ésser (la raó de l’ésser) que, al seu torn, també seria ésser. Aquest embolic indestriable ens remet, malgrat tot, a la consideració d’un tret característic de l’ésser com ara la seva condició essencial fonamental: l’ésser és en tant que essent i, per tant, alhora, en tant que ha estat i que serà. O dit d’una altra manera, l’ésser, infinitiu, és alhora gerundi, participi i futur. D’aquesta manera, arribem al descobriment que l’ésser infinitiu-gerundi-participi esdevé ésser-essent-(es)sentit, o dit d’una altra manera: l’ésser és sentit. Finalment, en tant que l’ésser també és futur, descobrim que el sentit esdevé sentit en acció, sentit en moviment: sentint, o si ho preferiu: sentiment, un (ad)verb(i) que té forma de gerundi.
L’expressió Llummare emergeix aquí en la seva significació més profunda: creació, llum creadora, ésser-essent-sentit-sentint-sentiment.
No cal dir que a partir d’aquestes apreciacions poden sorgir infinitat de noves reflexions però aquest no és l’indret adequat a l’efecte. En tot cas, aquesta ha estat la motivació que m’ha dut a compondre aquesta cançó. Confio que disculpareu el mal de cap que provoquen les meves paraules.