Un cop vaig establir el pertinent procés d’abstracció, en la composició de la cançó Ultramort vaig començar a percebre la imatge inicial d’un orgue brut creixent en volum, acompanyat de les veus d’esperits que parlen, no sé si amenaçant o demanant auxili. Imaginava també un segon orgue sobrevolant tot aquest paisatge.
Aquesta estructura instrumental es correspon especialment amb l’estil de Pink Floyd. De fet, quan imaginava l’orgue brut, pensava en alguna cosa com ara Richard Wright a Absolutely Curtains o Us and Them, és a dir, el so d’un orgue que, mantenint el mateix acord, produeix ones, impulsos, batecs. En aquest cas, però, aquestes ones o impulsos o batecs havien de ser una mena d’interferències com les que se senten a la ràdio. La idea inicial seria que el soroll d’aquestes interferències obrís pas a les veus dels morts. La pel·lícula Frequency juga amb aquests conceptes, però jo hi he volgut afegir la referència a les veus anònimes dels morts.
No recordo quan vaig començar a escriure aquesta cançó. La carpeta a l’ordenador per treballar-hi la vaig crear a l’abril de 2011 de manera que seria llavors quan ja deuria tenir el concepte primigeni del tema i a partir de llavors quan hi deuria treballar. El treball inicial amb aquesta cançó va consistir en la gravació dels orgues i un munt de veus horroroses cridant coses inintel·ligibles: grunyits, murmuris… En algun moment vaig gravar veus d’auxili (“socors”, “help me”…) però el resultat no em va agradar perquè no volia definir el sentit de les veus. Volia que aquelles veus signifiquessin por però també amenaça. En la indefinició és quan el monstre crea més por. Així passa amb Alien. La primera pel·lícula espantava moltíssim, en canvi les següents ja avorrien. A partir del moment en què la bèstia pren forma, llavors es pot matar. Tenia clar que volia causar la sensació de por en el simple contacte amb la dimensió de l’Ultramort. Per aquesta raó, les veus dels morts que se senten no diuen res, només són sorolls.
Aviat també va entrar en escena el so agut i volador molt típic de Pink Floyd (com el que se sent a Eclipse i Pigs). Més endavant, no sé com, en algun moment va aparèixer una harmònica. Volia forçar l’entada d’aquest instrument perquè m’agrada molt la seva sonoritat i hi ha molt pocs grups de pop i rock que el facin servir. En una primera fase d’elaboració de la cançó, els orgues inicials donaven pas al so enigmàtic d’un sintetitzador i una harmònica molt breus que llavors desembocaven directament en la instrumentació que ara tanca el tema. Tot i que les cançons de Supertramp mai no m’han agradat excesivament (de fet unes m’agraden molt i d’altres em posen molt nerviós), tenia present la introducció de School i els nens cridant. Però en Ultramort, més aviat, jo imaginava aquesta harmònica en un context de blues. Sigui com sigui, el so de l’harmònica sempre m’ha fascinat i en segons quines ambientacions pot contribuir a crear atmosferes molt atractives. Durant molt de temps, la cançó va ser només els orgues inicials, l’harmònica molt breu i la part final actual (quan entren el baix i la bateria) però només amb la base rítmica, un sintetitzador repetint els acords del piano elèctric a continuació d’aquests i el so floydià sobrevolant. Per tant, no hi havia guitarres enlloc, ni al començament ni al final. Jo sabia que la versió final havia d’allargar-se molt perquè volia donar entrada a la guitarra de Gilmour i a un passatge amb més veus de morts i crits diversos, però no encertava a imaginar-me el camí a seguir.
Durant gran part de l’any 2012 vaig estar molt tancat amb comptabilitats i altres coses improductives fins que finalment vaig poder posar-me un altre cop a la feina. A mitjans del 2012 ja m’havia decidit a ampliar la part introductòria de la cançó amb el so volador de Pink Floyd i més veus del més enllà però un altre cop vaig caure en les obligacions del meu treball ja que al mes de juliol s’han de presentar molts impostos a Hisenda i no vaig poder fer més que alguns compassos introductoris. Finalment, al desembre de 2012, vaig poder posar-m’hi de ple. Després de jugar amb el micròfon fent veus horroroses de tota mena, finalment, al mes de febrer de 2013, i un cop havia descobert el so de la guitarra d’en Gilmour a Acabats als cinquanta, vaig provar de fer-la entrar. Ja posats, tot aquest tema sona molt a Pink Floyd. Va ser llavors quan vaig prescindir de l’harmònica.
En aquell moment vaig descobrir que els crits dels morts que jo havia gravat en realitat eren els meus propis crits demanant auxili per sortir de la vida tan frustrant que estava desenvolupant. Jo havia somiat amb gestionar projectes culturals però no vaig ser capaç de fer front a la crisi econòmica. Entretant, sentia com m’estava consumint fent estúpides declaracions d’impostos i comptabilitats. El mes de desembre de 2012 havia tingut una reunió durant 2 hores seguides amb un inspector d’Hisenda a Tortosa que em va deixar esgotat. Tot i que, a diferència de la inspectora de Mataró, aquell home tenia sensibilitat i argumentava de manera racional, la sensació que em va quedar al cos és la mateixa que deu experimentar un boxejador en acabar un combat. La llei de l’IVA, com tantes altres lleis espanyoles, juguen amb l’ambigüitat per permetre fotre-li el pal a qui convingui. Tornant en cotxe cap a casa, vaig començar a cridar com una bèstia cantant cançons de Motorhead i altra gent durant tot el viatge a l’autopista fins que em vaig quedar afònic.
La intensificació de la crisi econòmica va fer-me sentir encara més angoixat i el dia 3 de gener de 2013, com deia, vaig descobrir finalment el significat de la paraula Ultramort. Res de zombis o esperits demanant auxili. Ultramort sóc jo en aquella situació de manca de realització i consumició personal.
A partir del dia 10 de gener vaig haver d’enfonsar-me novament en la meva feina fent declaracions trimestrals d’impostos dels meus clients: IVAs, IRPFs, IRPFs de lloguers i IRPFs de no residents. A més, també havia de fer declaracions anuals dels mateixos impostos. I a més a més, justificacions de subvencions per als Departaments de Cultura de Catalunya i Espanya. I a més a més, atendre les auditories corresponents. I a més a més, preparar les classes de la Universitat que començaven al gener. I a més a més entrevistar-me novament amb l’inspector d’Hisenda de Tortosa per protestar per la seva decisió de no reconèixer determinades factures. Coses de la vida, el mateix matí que vaig entrar a la Delegació d’Hisenda amb el meu client, va resultar que l’inspector havia marxat a casa perquè tenia grip. Afortunadament, això va servir per conèixer una subinspectora molt maca amb els ulls brillants. Potser també tenia grip. Després de fer-li dues preguntes vaig veure que no dominava gaire i se n’anava sempre a dins per consultar-li a algú. Penso que vaig arribar a fer-li unes cinc o sis preguntes, així podia veure-li el cul cada vegada. El meu client i jo rèiem.
Déu meu! Quina entrada d’any. Va haver un dia, el 6 de febrer, que vaig haver de fer una classe de 4 hores seguides parlant de pressupostos públics als meus alumnes per recuperar una classe anterior que, per causa de tanta acumulació de feina, havia ajornat. Va haver dos dies seguits en que vaig dormir només dues hores. Recordo una pel·lícula d’Al Pacino en què el pobre home no havia pogut dormir en una setmana i es queixava que l’únic que desitjava era ficar-se al llit. Res, jo us asseguro que al segon dia sense dormir jo ja no era capaç de fer res útil. Mirava la pantalla de l’ordinador sense entendre res i així passaven els minuts.
L’únic profitós que vaig fer aquell mes de gener va ser avançar en la composició d’Al teu costat que vaig acabar d’escriure definitivament el dia 5 de febrer.
El dissabte 9 de febrer de 2013 ja em vaig trobar en disposició de continuar amb la música. Vaig tornar a fer classe amb l’Alba Masafrets, amb qui no em veia des de feia dos mesos, i vaig reprendre la gravació d’Ultramort. Durant tot el mes de febrer vaig estar escrivint els compassos inicials amb les dues guitarres amb eco i so floydià volador. El procés va ser molt lent, amb moltes proves i rectificacions. Després de fer diferents retocs aquí i allà, vaig treballar en la part central introduint amb notes aleatòries el so de la guitarra de David Gilmour que havia descobert a Acabats als cinquanta.
Tota la peça està escrita en La menor. De fet, com que la cançó es resumeix en un orgue brut de fons i veus de morts, no volia complicar-me introduint altres acords i tonalitats. Només volia cridar “auxili”. I de fet, estava decidit a introduir la meva veu cridant “ajudeu-me, vull sortir d’aquesta vida…”.
El solo de la guitarra Gilmour sobre la base del sintetitzador fent un moviment semblant a On the run el vaig escriure en uns 30 segons jugant amb la roda del meu teclat. Crec que va ser el dissabte dia 9 de febrer de 2013, però no n’estic segur. Fa por pensar que la música pugui sorgir en base a aquesta mena d’improvisacions.
Durant molts dies vaig estar treballant infructuosament en la part central que ara ocupen els meus crits. Volia donar més joc a veus monstruoses. També vaig estar provant amb riffs de guitarra elèctrica i arpegis de sintetitzadors, però els resultats no m’agradaven. El diumenge 17 de febrer la cançó ja estava conceptualment tancada. Va ser aquell dia que vaig arribar a la conclusió que Ultramort seria com finalment ha estat. Malgrat que la primera part del solo de guitarra la vaig escriure en un obrir i tancar d’ulls, la segona part del solo (la que se sent sobre el piano elèctric i la base rítmica) em va costar més perquè m’havia d’adaptar als acords de base preexistents i, tot i així, aconseguir que el solo de la guitarra continués tenint personalitat pròpia. Durant la segona quinzena de febrer i la primera de març vaig donar-li forma amb constants retocs, primer escrivint notes breus que encaixessin amb la base rítmica i després allargant les notes breus i fent que s’enllacessin entre si amb ornaments.
Un altre cop vaig haver d’aturar-me per dedicar-me a elaborar sol·licituds de subvenció dels meus clients i buscar-ne de nous. El dia 23 de març de 2013, i enmig de les protestes de la meva família, vaig fer els crits centrals (“ei, sóc aquí, ajudeu-me…”) i alguns nous retocs de la guitarra final. El dia 25 de març vaig enregistrar les veus finals (“haig, haig de sortir d’aquest infern, ahhhhh”). Aquell mateix dia vaig anar al metge perquè feia dies sentia mal a l’oïda dreta. Fa anys, en un Sant Joan, quan els nens eren petits, em va petar un coet petit a un pam de l’oïda. Algú es divertia fent aquesta mena d’animalades. Des de llavors, sempre he notat que les coses no van bé. I ara, amb la música, suposo que he estat forçant massa. Després de tants crits, la meva dona em va dir que li comentés al metge que em receptés alguna cosa per al desdoblament de personalitat. Ella sempre tan irònica.
El meu crit final l’he copiat de The Wall. A la segona part d’In the Flesh se sent el mateix crit que sempre m’ha impressionat. Aquest crit el faig sovint quan entro a casa perquè s’assabentin que arribo. El dia 24 de març vaig traslladar aquest crit a la part definitiva, abans venia tot just després de les veus inicials (“ei, sóc aquí…”) però no m’agradava.
El crit de monstre que se sent abans de l’entrada de la guitarra el faig aspirant aire i pronunciant alguna paraula. Els meus fills fan el mateix per imitar Chiquito de la Calzada (“jooor…”), tot i que amb un to molt agut. Sempre he intentat aprendre a fer aquesta veu aguda però no ho aconsegueixo. Per fer aquesta part no em vaig inspirar en Pink Floyd sinó en Alan Parsons Project. A Tales of Mistery and Imagination se sent el baix marcant la mateixa nota sobre la qual apareix una veu deformada a través d’un vocoder. Jo he substituït el vocoder per la meva veu aspirant l’aire.
El 30 de març de 2013, i després d’haver superat els meus mals d’oïda, vaig fer-hi el retoc final. Fins llavors, els tres orgues inicials se sol·lapaven en excés. Per evitar-ho, vaig situar l’entrada del tercer orgue una miqueta més tard. Ja per fi, vaig donar la peça per tancada. Llavors em dedicaria de ple a Al teu costat, en la que havia estat treballant una mica al llarg del mes de març quan em saturava d’Ultramort.
El dia 10 d’abril de 2013 vaig deixar escoltar la cançó a l’Alba Masafrets. Vaig portar l’mp3 en el meu mòbil i el vaig connectar a una tauleta petita que té a l’escola, i d’allà a dos altaveus grans. Em va dir que li agradava però calia refer l’estructura perquè no semblava que, en la primera part de la cançó, la música s’ajustés a un ritme o un compàs. Li vaig comentar que en aquesta primera part de la cançó, tot just, no hi ha ritme però ella va insistir que fins i tot quan no hi ha una base rítmica clara també cal ajustar la música a un patró determinat. En cas contrari, s’obté la sensació de desestructura. Jo no hi estava d’acord però em vaig comprometre a revisar-la.
Els dies 27 i 28 d’abril vaig estar jugant amb unes veus addicionals. Finalment, vaig incorporar una veu de zombi parlant amb l’aire cap a dintre. També vaig allargar una mica la part final dels tres orgues inicials perquè l’entrada de la guitarra central, quan es queda sola, no fos tan sobtat.
Durant el procés de composició de la part de la guitarra d’Ultramort he perseguit de manera premeditada l’estil d’en David Gilmour. Hi ha un aspecte molt concret que m’agrada de la seva forma d’interpretar i que, tants anys després, encara em fa posar la pell de gallina. Es tracta d’una tècnica molt específica que consisteix a allargar la nota, estirar la corda per apujar-la i alhora fer-la vibrar, i a més sempre dins de successions ascendents de notes. Malgrat que normalment ocupen parts secundàries de la melodia, aporten un gran lirisme al conjunt de l’obra. A Shine on you crazy diamonds es pot sentir en aquests instants: 03:10, 05:39, 07:44, 07:55, 08:00 i 08:12. A Money a 04:38, 04:49. Jo, en Ultramort, i a comptar des d’Eqvs Llum Mare, ho he aplicat en aquests instants: 03:12, 03:20, 03:59, 04:04, 04:15 i 04:31.
També hi he aplicat altres recursos típicament gilmourians com ara l’eco, allargar notes i fer-les baixar mentre s’allunyen amb l’eco, introduir frases en octaves més baixes per a allargar la nota final en semitons ascendents o descendents (Shine on 06:16, Ultramort 03:30), introduir notes llargues a partir de semicorxeres, etc.
