A la deriva (Àlbum Ultramort). Composició

Els primers compassos d’aquesta cançó se’m van acudir al llarg de l’any 2010. Les primeres mostres d’àudio de la melodia de la veu són del dia 21 d’agost. Escriure aquesta cançó em va resultar molt complicat perquè, com en tantes altres, buscava la combinació de dues frases però, en aquest cas, només n’hi havia una. Tampoc no tenia molt clar a què dedicar la lletra. Durant molt de temps es va dir Un gos perquè jo sabia que, d’alguna manera, havia de parlar sobre el gos que sentia des de casa meva i podia veure a través de la finestra del meu estudi. El 22 d’agost de 2010 vaig gravar la frase “Prop de casa hi ha un gos que borda incansable, té la veu molt ronca, no sembla un gos, sembla una foca”. El fet que en aquesta frase apareguin notes addicionals amb l’expressió “no sembla un gos” demostra que en aquell moment no tenia encara la melodia definitiva.

Al març de 2011 vaig escriure una lletra provisional sobre una melodia que en la primera part seria definitiva però que en la segona acabaria esvaint-se.

Al setembre de 2011 vaig ser capaç d’avançar una primera versió amb una instrumentació molt pobra sobre aquella versió anterior. Encara no havia descobert les capacitats expressives del Guitar Rig i Electri6ty, malgrat que els havia comprat els dies 29 de juny i 28 d’octubre de 2010, respectivament. No hi havia els solos central ni final. La cançó es basava en la combinació de veu i piano amb l’acompanyament de bateria i baix. En aquell moment encara no havia escrit la melodia a partir de “Surt de casa, surt del temple…”, i la cançó es moria sense energia en una proposta molt fluixa.

El 2 de febrer de 2012 tenia aquesta lletra sobre la versió de la melodia encara provisional:

Durant molts mesos vaig estar intentant resoldre la melodia però no hi havia manera. El dia 11 de juliol de 2012, a un quart de nou del vespre, per fi vaig aconseguir definir una primera aproximació:

El dia 31 de juliol de 2012 vaig gravar una versió amb aquesta lletra:

Prop de casa hi ha un gos que borda incansable
Té la veu molt ronca, sembla una foca
El seu so es repeteix tot estavellant-se
contra la muntanya i llavors rebrota (sic)

Amb el temps he cregut que allò és un missatge
com la veu d’algun monstre, un ésser màgic
M’adverteix contra el mal, potser algun desastre
Mai no hem d’oblidar que aquest món és tràgic

Durant els dies posteriors acabaria per tancar la melodia. Als mesos d’abril i maig de 2013 vaig escriure la lletra de la cançó però només de la primera part abans del solo de guitarra:

El dies 3 i 9 de novembre de 2013 vaig gravar diferents frases amb una lletra semblant a l’actual però una mica diferent:

M’has donat el que sóc, estic amb tu en deute.
No demano més, no ho podria entendre.
He lluitat admetent nit i dia el repte,
convençut que amb temps tu i jo ens trobaríem

He intentat desxifrar la veu de l’oracle
formulant preguntes, cercant respostes
Vius ocult en un món de somni i miracles
m’he perdut en un mar a la deriva

És així com vols caminar? al marge de tothom? sense cap contacte?
Raus ocult en l’anonimat, sembla que tens por, que vols amagar-te

Surt de casa, surt del temple, surt del lloc on al marge hi visquis
Sé que escoltes, ens segueixes, som aquí, a l’aguait per tu

Digue’m què vols? Què hem de fer per satisfer?
què hem de fer per ser dignes del teu pensament?
Digue’m què vols? Què hem de fer per compartir?
com podem parlar? com podem reixir / excel·lir?

Encara no havia escrit la lletra de la continuació. No recordo quan ho vaig fer però en algun moment tenia aquesta versió:

El dia 10 de juny de 2014 vaig gravar una versió més propera a l’actual:

M’has donat el que sóc, estic amb tu en deute.
No demano més, no ho podria entendre.
He lluitat admetent nit i dia el repte,
convençut que amb temps tu i jo ens trobaríem

He intentat desxifrar la veu de l’oracle
formulant preguntes, cercant respostes
Vius ocult en un món de somni i miracles
m’he perdut en un mar a la deriva

És així com vols caminar? al marge de tothom? sense cap contacte?
Raus ocult en l’anonimat, sembla que tens por, que vols amagar-te

Surt de casa, surt del temple, surt del lloc on al marge hi visquis
Sé que escoltes, ens segueixes, som aquí, a l’aguait per tu

Digue’m què vols? Què hem de fer per satisfer?
què hem de fer per ser dignes del teu pensament?
Digue’m què vols? Què hem de fer per compartir?
com podem parlar? com podem excel·lir?

A continuació venia una versió del solo que trobem al final en la versió actual. I després d’aquesta versió començava la segona part de la cançó, però com que no en tenia la lletra llavors vaig repetir la lletra de la primera part (“M’has donat el que sóc…”).

El dia 24 de juny de 2014 ja havia arribat a la concepció de la cançó en la seva versió final. Entre les dues melodies vocals vaig escriure el solo de guitarra pràcticament definitiu amb excepció d’algunes notes finals que aniria polint més endavant. Encara, però, no tenia la lletra de la part segona.

En aquesta versió continuava apareixent el problema del compàs en la frase “sé que escoltes, ens segueixes, som aquí a l’aguait per tu”. La cançó està escrita en 4/4. “Sé que escoltes, ens segueixes” està escrita en 4/4 però només aquesta frase: “som aquí a l’aguait per tu” ha canviat a 3/4. Aquest fet m’ha comportat sempre molts maldecaps. He intentat allargar la frase infinitat de vegades per a respectar el 4/4 general de tota la cançó però mai no me n’he sortit. En la gravació del 24 de juny de 2014, en la frase “som aquí a l’aguait per tu” fins i tot hi havia un silenci en el quart temps entre les paraules “…guait per…” del tercer temps i la paraula “…tu” del primer temps del compàs següent. Finalment vaig decidir deixar aquest 3/4 invasor perquè, malgrat la irregularitat, aporta un tensió imprevista que es resol en el compàs següent. Podria haver solucionat el problema repetint dues vegades les notes de l’expressió “a l’aguait” i modificant la frase. Però si hagués fet tal cosa llavors hauria forçat la cançó tal com s’havia presentat davant meu.

En aquesta versió del 24 de juny de 2014 el solo final ja estava escrit definitivament tal com es pot sentir en la versió final amb excepció d’alguns ornaments que, en la versió que conservo del 23 d’octubre del mateix any, ja estaven del tot definits. No passava el mateix amb la lletra de la segona part que encara repetia el text del segon paràgraf (“He intentat desxifrar la veu de l’oracle…”).

Per a tancar definitivament la lletra de la cançó, al llarg del gener de 2017 vaig recuperar la frase que conservava de temps enrere però la vaig modificar: “Prop de casa hi ha un gos que borda incansable. Té la veu molt dura, la veu molt ronca” i vaig escriure les paraules finals: “Parla el gos, parla el gat, parla qualsevol planta. I tu en canvi dorms ignorant la vida”. Dies més tard vaig substituir-les per la versió final: “Parla el gos, parlen tots els cors i les plantes, però en canvi tu fuges, et margines.”

La composició d’aquesta cançó ha resultat especialment difícil. Suposo que aquesta extrema dificultat es correspon amb el missatge el text. Si la música preexisteix i els artistes ens limitem a transportar-la per a mostrar-la a la gent, llavors aquesta cançó havia de resultar particularment complexa perquè tot just expressa que la comunicació entre ésser i humanitat no es produeix de manera oberta.

 

Àlbum 3

A la deriva (Àlbum Ultramort). Presentació

Quan vivia a Cabrils, davant de casa meva hi havia un gos que bordava constantment, tenia la veu molt ronca, semblava una foca. Des de la finestra de casa el podia veure. Formava part de l’ambient del poble al costat de les campanes de l’església o les veus dels nois quan surten de l’escola o els crits i els insults dels veïns del pis de dalt quan venien a passar l’estiu…

En un principi no li donava importància més enllà de la molèstia que generava però un dia, passejant pel carrer, em vaig quedar parat en sentir els seus lladrucs rebotar contra les parets d’un edifici. A partir de llavors la meva imaginació es va disparar tot relacionant la veu d’aquell gos amb la del monstre de fum negre de la sèrie Lost. Aquesta sèrie de televisió em va encantar, excepte el final, és clar. Després d’haver creat una ambientació molt bona i atractiva, ho van espatllar tot amb una resolució tan dolenta. Em fa la impressió que el gran èxit de la sèrie va espantar els seus productors. Jo m’imaginava que l’illa de Lost era l’infern, on de fet una escultura gegant es corresponia amb el déu egipci de l’inframón. I el fet d’accedir-hi amb submarí o poder comunicar-s’hi amb ràdio, amb les corresponent distorsions temporals, em creava una gran fascinació.

Foto: Bess Hamiti. Red and blue hot air balloon floating on aire on body of water during night time

Com que d’imaginació no em falta, vaig imaginar que el gos que jo veia des de la finestra del meu estudi em parlava. La ciència, i la gent en general, tothom entén que el llenguatge és l’atribut essencial de l’ésser humà, convicció aquesta que converteix els animals i les plantes en formes de vida sense llenguatge. Fa molt de temps, a l’hora de dinar, vaig veure un documental d’aquells que van bé per fer la migdiada. En aquest cas, però, hi vaig romandre ben despert perquè van explicar la història d’un pagès africà a qui se li morien els animals. A la granja aquell home tenia òrixs, una mena de cérvol molt bonic. Sembla que s’enverinaven en mossegar una planta determinada. Llavors el pagès va demanar auxili a uns investigadors que, després de fer les oportunes anàlisis, van resoldre que, en efecte, aquelles plantes segregaven verí mortal. Aquell descobriment va comportar en realitat un gran enigma perquè les mateixes plantes no resultaven mortals per als animals salvatges que, fora del tancat, menjaven el mateix. Finalment, després de noves anàlisis, van descobrir que els animals salvatges menjaven plantes verinoses abans, però, que aquestes segreguessin el verí. Quan això succeïa, els animals salvatges marxaven a menjar la mateixa planta però ben lluny de les primeres. Els animals tancats pel pagès no podien fugir i la gana els feia menjar les plantes del costat, que eren les úniques plantes accessibles i que, a partir d’un procés de comunicació desconegut, tot just estaven generant verí abans de ser mossegades. D’aquest curiós fenomen es deduïa per tant una qüestió d’enorme importància: les plantes es comuniquen. Noves anàlisis van permetre descobrir que la comunicació entre aquelles plantes es produïa per mitjà de la segregació d’una segona substància que informava a les plantes veïnes que aviat serien atacades pels herbívors. El documental continuava aportant altres proves de la capacitat comunicativa de les plantes amb altres exemples igualment extraordinaris.

Veient aquest programa jo em vaig quedat absolutament meravellat. Sempre havia cregut que la comunicació era un tret exclusiu de l’ésser humà o, en tot cas, que la comunicació entre animals era deficient. Però, ara, resultava que, en realitat, la comunicació era un tret característic de totes les plantes i, evidentment, també dels animals. El gos que jo sentia i podia veure des de la finestra així ho confirmava.

Comentant aquest fenomen amb el Quim, un amic, em va dir que totes les plantes de bambú del món floreixen a la vegada segons fases temporals indeterminades, la qual cosa significa que, molt probablement, es comuniquen entre elles. El fenomen podria deure’s a altres mecanismes incitadors de la reproducció com ara factors ambientals, o, simplement, fases temporals complexes. Tanmateix, que ho facin a la vegada en racons del món distants descarta els factors ambientals.

Sigui com sigui, tots els éssers vius, i no només els humans, es comuniquen. Aquell documental de l’enverinament dels òrixs ho confirma com també confirma que, simplement, els éssers humans tenim una definició errònia de llenguatge. Les implicacions filosòfiques d’aquesta qüestió són d’una transcendència extraordinària. Donada la meva condició filosòfica, vaig continuar aprofundint en les meves investigacions. Aviat vaig deduir que tota forma d’existència, i no només la vida, també és llenguatge. Per entendre el significat d’aquest posicionament ideològic, fixem-nos per exemple en la naturalesa lingüística de les pedres que formen part de la façana d’un edifici. Resulta evident que les pedres no parlen però sí ho fa el conjunt de les pedres de la façana d’un edifici perquè, en aquella configuració, responen a la voluntat comunicativa de l’arquitecte. Succeeix el mateix amb l’univers sencer. La ciència filosòfica actual, encapçalada pel corrent anomenat hermenèutica (Heidegger, Gadamer, Vattimo, Ricoeur, etc.) va arribar fa temps a la mateixa conclusió. És molt coneguda la sentència de Gadamer que afirma “l’ésser, que pot ser comprès, és llenguatge”. Vattimo va aprofitar la sentència en qüestió per esborrar les comes i crear-ne una polèmica molt interessant. La vinculació d’aquesta forma de pensar amb el creacionisme de qualsevol religió resulta evident però a mi no m’interessa tant el fet que el món hagi pogut ser creat per una divinitat sinó el fet que, en si mateix, el món és llenguatge, circumstància que ens convida a considerar-lo en termes de narrativa i no, com volen les ciències naturals, en termes de simple materialitat. Col·loquialment podríem dir que el món és una obra literària, una novel·la, una pel·lícula. Aquí entrarien en joc les dialèctiques hegeliana i socràtica però ara ens perdríem en disquisicions que corresponen a un altre lloc.

A la deriva parla del fet que el conjunt del món és llenguatge però els éssers humans, immersos en ell, no l’entenem. La cançó és una crida a la comunicació amb la intel·ligència del conjunt de l’ésser que, en la nostra incomprensió, se’ns apareix com una persona estranya, una persona que s’oculta i es nega a relacionar-se obertament amb nosaltres.

 

A la deriva (Àlbum: Ultramort). Lletra

    

 

A la deriva
(Àlbum: Ultramort)

Veig el món i el que som, una obra admirable
Un reflex segur de les teves forces
He lluitat amb valor per vèncer els obstacles
Convençut que al lluny tu i jo ens trobaríem

He intentat desxifrar la veu de l’oracle
formulant preguntes, cercant respostes
Vius ocult en un món de somni i miracles
m’he perdut en un mar a la deriva

És així com vols caminar? al marge de tothom? sense cap contacte?
Raus ocult en l’anonimat, sembla que tens por, que vols amagar-te

Surt de casa, surt del temple, surt del lloc on al marge hi visquis
Sé que escoltes, ens segueixes, som aquí, a l’aguait per tu

Digue’m què vols? Què hem de fer per satisfer?
què hem de fer per ser dignes del teu pensament?
Digue’m què vols? Què hem de fer per compartir?
com poder arribar? com poder accedir?

Prop de casa hi ha un gos que borda incansable
Té la veu molt dura, la veu molt ronca
Parla el gos, parlen tots els cors i les plantes
Però en canvi tu fuges, et margines

És així com vols caminar…

Digue’m què vols?…

 

© Joan Cavaller 2017