No recordo quan vaig escriure la primera part de la lletra de la cançó. La tinc anotada en una llibreteta. Em va costar algun temps trobar alguna cosa sobre la que escriure sense haver de confessar obertament el motiu que l’estava produint. Inicialment, el tema havia de dir-se Heroi però aquest títol no m’agradava i tampoc no encertava a desenvolupar cap idea que em convencés. Tot i així, a poc a poc, una cançó d’amor va anar prenent forma. Inicialment volia descriure una situació romàntica en què jo descobria la meva dona dormint al llit i llavors la feia emprenyar una mica amb pessigolles i una història de monstres. Després, la idea va anar difuminant-se fins convertir-se en una simple declaració sentimental.
La lletra a partir de “Tot ho deixaré…” i fins “Mil anys…” la vaig escriure a casa meva a Cabrils el 19 de maig de 2012.
Tinc la impressió que el fet que inicialment pensés en una lletra basada en els personatges típics d’un heroi i la donzella, i més tard reduís el tema a una simple declaració d’amor, fa que en el seu conjunt el missatge de la cançó estigui desestructurat. Però m’agrada com ha quedat. Tampoc no cal complicar-se la vida excessivament. La lletra de moltes cançons no valen res (“You can drive my car…”) o, en tot cas, valen en el context de la música (el baix del Paul boníssim).
Cap al mes de desembre de 2012, lluitant per no aturar-me en el procés de composició del conjunt d’aquest àlbum, vaig decidir que la cançó ja era prou llarga i ara calia reconduir la melodia cap a Sol Major. Ho vaig estar intentant sense èxit durant alguns dies fins que, el 5 de gener de 2013, va venir una nova melodia (“Mil cops…”). Aquest va ser un d’aquells moments màgics en què tot cobra sentit i llavors et tornes boig per escriure i tancar la cançó. Llavors, durant uns dies vaig estar escrivint la part del piano que em permetés enllaçar la melodia cap a Sol major. Recordo que, a l’escola, la vaig tocar davant de l’Alba Masafrets. Ja fa temps li havia mostrat la part inicial però ara vaig poder interpretar-la gairebé sencera. El ritme a contrapunt i la manca d’estructura clàssica la van sorprendre molt. Li vaig comentar que no era tan original, ja que de fet m’havia inspirat en l’Abbey Road i Babaji.
Després de diferents temptatives, el dia 5 de febrer de 2013, cap a les 7 del vespre, practicant al piano, em va venir la melodia de la part final (“No importa el temps…”), amb els mateixos acords dels compassos inicials del tema en sol major (sol major, la menor, fa major i mi menor). A continuació només calia canviar el ritme i el tempo, i repetir l’estrofa inicial per a així tancar la cançó.
La lletra de la part final (“Mil cops…”) la vaig escriure el dia 7 de febrer de 2013 al tren en el viatge de tornada des de Deltebre a casa meva després d’haver treballat amb un client. El paràgraf “Mil cops, si cal mil cops” llavors deia “… moriré per néixer al temps i ser-hi amb tu”, però després, el dia 1 d’abril de 2013, quan ja havia acabat Ultramort, el vaig reescriure perquè no estava segur si s’entendria bé. Aquell mateix dia vaig escriure tota la resta de la lletra i vaig acabar de gravar la cançó a l’ordinador. La frase final “Sempre que tu vulguis seré al teu costat”, però, l’havia escrit el 7 de febrer de 2013.
Durant la primera setmana del mes d’abril de 2013, un cop ja havia conclòs Ultramort, vaig dedicar-me a gravar a l’ordinador la instrumentació i la meva veu. En aquest cas, el fet que jo hagués compost la peça al piano em va simplificar molt la feina ja que no vaig haver de pensar més que en instruments secundaris d’acompanyament (baix, percussió, plats i algun orgue de fons). Per una altra banda, tota la cançó s’ajusta al compàs de 4/4, o sigui que encara em va resultar més senzill gravar-la. El dissabte 6 al matí, abans d’anar a casa dels meus consogres a dinar amb ells i uns amics el que resultaria una fabada molt bona, i després d’haver netejat la casa, vaig aprofitar per acabar de gravar les meves veus. Un altre cop, la meva família va protestar diverses vegades però res comparable amb la que es va organitzar en el dinar després de fotre-li al vi negre, el vi blanc, diversos gin tònics i, finalment, el tequila. A casa del Quim sempre s’organitzen concerts molt divertits; després dels acudits de sempre (“los pelos del culo”, “hi és el Sr. Smith?”, “on es la piloteta?”, “un angelo, due bola”, “se está quemando la serrería”, “has visto a Thomas?”, “L’àvia del Jaimito que llegeix el Times”, “Bob, qui és Bob?”…), primer es comença amb jotes aragoneses, més tard surten el Serrat, el Sisa i altres cantautors catalans, i finalment, pot passar qualsevol cosa. Aquell dia el Quim va posar una òpera de Puccini a càrrec del Luciano Pavarotti. Em penso que en aquella ocasió vam superar en molt la potència de veu del tenor. Uns dies abans, a casa meva, un whisky del meu sogre de ves a saber quina època (però segur que era del segle XX) que vam trobar dins el bufet va fer que la víctima fos “El meu país és tan petit” de Lluís Llach. Durant una època ens pixàvem amb l’Escobator de Cruz y Raya.
Doncs això, a casa meva vaig estar gravant les veus. En aquesta cançó vaig haver d’esforçar-me més que en les anteriors (La noia de la botiga de fruites i Lennon) perquè el registre vocal sense fer el falset d’Al teu costat se situa entre les notes mi2 i re4. La noia de la botiga de fruites està entre si2 i si3, i Lennon entre sol2 i si3, per tant, dins els límits d’Al teu costat. Més endavant m’esperaven reptes igualment molt durs amb A la deriva i altres temes. Amb un full de càlcul comparo els registres de les veus de totes les cançons, així, amb la referència dels temes que ja estan gravats, em resulta més fàcil decidir la tonalitat de les noves gravacions.
Durant el procés de gravació de les veus d’Al teu costat vaig descobrir sorpreses interessants. No sé per què però de tant en tant apareixen timbres inesperats. En aquesta cançó hi ha moltes harmonies, no gens complicades però sí nombroses.
El dia 13 d’abril de 2013 vaig estar retocant gairebé totes les harmonies de la cançó i de fet també algunes frases.
