Àlbum 2: Ultramort

Fot-li (Àlbum Ultramort). Producció

La producció de Fot-li ha anat a càrrec del Marcel Sabater. Aquest ha estat el primer tema de l’àlbum que vàrem començar a treballar des que el dia 30 d’octubre de 2017 vàrem tenir el primer contacte. Durant uns mesos, fins a la primera setmana de març, vàrem treballar a l’estudi de casa seva. A partir d’aquí, vàrem continuar la feina a casa meva. El primer que va fer el Marcel va ser substituir la bateria del Kontakt (amb un preset anomenat “pop”) que jo havia fet servir a la meva maqueta per un so molt més potent procedent de la llibreria de l’EZ Drummer. La contundència del nou so em va encantar i, d’aquesta manera, a partir d’aquí, vaig acceptar escoltar tots els seus suggeriments. Poc després vàrem substituir la guitarra acústica, també del Kontakt, per una ……..

A continuació, el Marcel va suggerir d’incorporar un guitarrista per substituir les pistes de guitarra que jo

Fot-li (Àlbum: Ultramort). Presentació

Durant molt de temps, després d’Al teu costat venia una cançó anomenada Indignació, amb la que volia criticar polítics i banquers per la situació social terrible de misèria, humiliació i desànim a què ens han arrossegat. Tenia molt clar que aquesta cançó havia de fer-se amb una veu femenina però llavors no estava en disposició de trobar ningú, així que, tot i tenir-la escrita i perfectament tancada, cap als mesos d’abril i maig de 2013 vaig decidir que substituiria el tema per dues cançons breus interpretades per mi. Indignació dura uns cinc minuts i en el seu lloc vaig imaginar dues cançons breus.

La primera a venir va ser Un segon d’eternitat que vaig acabar el 12 de maig de 2013. Tot immediatament vaig posar-me a compondre l’altra. Atès que Un segon d’eternitat està escrita per piano, per no repetir la instrumentació vaig pensar que entre aquesta i Al teu costat entraria una cançó escrita per guitarra. Durant aquells dies vaig estar escoltant cançons de grups catalans, Blaumut, Manel, Els amics de les arts i altres. Volia fer una cançó senzilla, pop, comercial, sense gaires pretensions, amb frases de quatre compassos en quatre per quatre i una tornada sense complicacions.

Molt sovint, les coses no sempre resulten com un vol sinó com elles volen. En l’àmbit de la música, les cançons, si han de ser autèntiques, tenen existència pròpia. Nosaltres els artistes ens limiten a portar-les a la gent. Fot-li, finalment, va resultar ser el que ella volia i no la cançó senzilla que jo estava buscant.

El mateix dia 16 de maig de 2013, quan estava escrivint la frase inicial de la cançó, se’m va acudir també el títol: Fot-li que encara som vius. Després, no recordo quan, el vaig simplificar en la forma actual: Fot-li. I també se’m va acudir el tema. Si Indignació criticava el sistema aristocràtic en què ha caigut la nostra societat, basat en el poder impune de polítics i banquers, a Fot-li intento animar la gent per fer-hi entendre que la nostra vida val infinitament més que els diners que devem, guanyem o deixem de guanyar. I que la nostra situació de penúria econòmica i d’humiliació a què ens sotmeten els polítics i els banquers no hauria d’aturar-nos en la lluita per aconseguir justícia i una societat més lliure i igualitària. Des d’aquí vull manifestar les meves simpaties per l’Associació dels Afectats per la Hipoteca, per les víctimes de Bankia i dels altres bancs, i en general per tots els ciutadans que hem viscut i vivim aquesta situació d’espoli per part dels polítics que roben els nostres diners, s’enriqueixen i porten la societat i les persones cap al desastre.

L’expressió catalana fot-li significa fes-hi un cop. Quan vols que algú li doni un cop al clau amb el martell o, en general, vols que algú faci alguna cosa amb un estri o una màquina, li dius au, vinga, fot-li. De manera general, però depenent del context, també diem fot-li a algú en el sentit de som-hi quan volem que espavili, que es mogui, que faci alguna cosa, que reaccioni. A més, aquesta expressió també té una significació literal: fes-li mal. Aprofito l’ambigüitat de l’expressió fot-li per focalitzar en una tercera persona i incidir en la idea que la crisi mundial que hem experimentat i encara arrosseguem no ha estat producte d’un responsable anònim impersonal a la manera d’un desastre natural sinó responsabilitat de persones amb noms i cognoms que han decidit enriquir-se al preu d’enfonsar molta gent en la misèria.

En tot cas, incideixo en la idea que per a acabar amb les crisis provocades per polítics i financers, la solució no vindrà mai de la violència reivindicativa sinó de la publicació de tota documentació pública, de manera que sigui possible consultar en temps real, és a dir, conforme es vagin generant, assentaments comptables, actes administratius, expedients, contractes, comptes corrents públics, etc. La sentència del cas Gürtel publicada el 17 de maig de 2018, que ha provocat l’expulsió de Mariano Rajoy del govern espanyol i el seu abandonament de l’activitat política, ens mostra que els polítics roben. Han robat els polítics del Partido Popular, robaven els polítics del PSOE, robaven els polítics de tots els partits polítics, robaven Franco i els seus militars i polítics, robaven els reis. En política roba tothom i l’evidència ens diu que la solució a aquest drama no pot consistir a canviar els polítics. Allò que cal canviar no són els polítics sinó el sistema. De polítics honrats, naturalment, també n’hi ha. De fet, com a reacció als últims casos de corrupció, els polítics van elaborar les anomenades lleis de transparència. A mi em sembla la solució correcta. El remei a la corrupció no pot ser altre que fer transparent la gestió pública per mitjà de la publicació sistemàtica de tota la seva informació. Les lleis de transparència actuals obliguen l’administració a contestar tota mena de requeriments d’informació procedents de la ciutadania. Jo crec que cal anar més enllà, no hem d’esperar que els ciutadans facin requeriments. Publiquem-ho tot i acabem abans. Si voleu, preservem el secret en determinades actuacions de jutges, hisenda, policia, etc. però tota la resta de la informació pública ha de sortir a la llum immediatament, conforme es vagi produint.

Els reis, els militars, els polítics roben perquè la informació pública roman oculta a ulls dels ciutadans. No n’hi ha prou a constituir comissions d’investigació, fer preguntes parlamentàries o publicar resums dels capítols generals del pressupost. Jo proposo que si algú (un ministre, un director general, un gerent, un tresorer, un interventor, qui sigui) signa un document oficial (no un document de treball), automàticament aquest document aparegui a internet. Proposo també que sigui possible que els ciutadans puguem connectar-nos als programes de comptabilitat i els comptes bancaris de les administracions per comprovar com, efectivament, es van produint ingressos i pagaments. Proposo igualment que l’administració publiqui les pròpies factures i també les factures de les despeses dels beneficiaris de subvencions. Si es fes tal cosa, la crisi s’extingiria de forma gairebé automàtica perquè els polítics ja no s’atrevirien a finançar tan alegrement familiars, amics, companys de partit, partits, xiringuitos, etc. En comptes d’això, es disposaria de quantitats enormes de recursos que es podrien destinar a crear llocs de treball que permetessin l’extinció absoluta de l’atur, la qual cosa, al seu torn, permetria una intensificació de les relacions comercials que ara no es produeix. Les xifres escandaloses de l’atur a Espanya es donen en consonància als casos terribles de corrupció i el nombre igualment vergonyós de nous milionaris. Jo estic d’acord que hi hagi gent milionària, jo vull enriquir-me, però no al preu d’enfonsar el país i la gent en la misèria.

Per una banda, el secretisme de les actuacions administratives públiques privilegia determinades castes (funcionaris, jutges, militars, catedràtics, monopolis, beneficiaris sistemàtics de subvencions…) que acaben convertint-se en aristocràcia contrària als principis democràtics. El privilegi de les castes finançades per l’administració pública crea un fals mercat a la manera de la Unió Soviètica, la Xina o qualsevol dictadura militar. I aquest fals mercat genera la seva pròpia ideologia d’ultradreta o ultraesquerra, al temps que els ciutadans marginats creen llur pròpia ideologia contrària a qualsevol sistema polític i, en general, una ideologia contrària a la convivència (màfies, delinqüents, anarquistes, okupes, terroristes, psicòpates, etc.).

Podria proposar moltes altres coses per reformar situacions que no em semblen raonables. No entenc per exemple perquè l’estat paga subsidis als aturats i no pas a les empreses que així els podrien contractar, o perquè els funcionaris no es presenten a oposicions regularment cada quatre anys (cosa que a més d’intensificar el grau de democratització de la societat aportaria recursos a l’administració a través de les taxes dels drets d’examen i, a més, evitaria que les plantilles s’inflessin innecessàriament), o perquè els ciutadans no podem votar lleis, o perquè els ciutadans no podem triar un polític específic com sí fem amb un advocat, un arquitecte o un metge en comptes d’haver de triar una llista absurda amb noms de gent que no signifiquen res, o perquè l’estat ha d’estar presidit per un militar, o perquè ha d’haver cotitzacions diferents a la Seguretat Social, o perquè els partits polítics, llurs fundacions i els sindicats han de rebre subvencions, o perquè ha d’haver mitjans de comunicació públics, o perquè l’administració subvenciona mitjans de comunicació privats, etc.), però aquest no és el lloc.

En realitat no estem vivint una crisi de recursos, ja que no hi ha hagut cap cataclisme natural o una guerra mundial. Estem vivint una estafa, un robatori a gran escala per part de polítics i financers. Un robatori que ha existit sempre però que, ara, gràcies a internet i la globalització, s’ha accentuat i ha arribat a extrems inimaginables.

Fot-li (Àlbum: Ultramort). Redacció de la lletra

Un cop vaig ser capaç de trobar finalment la melodia de la veu, el dia 7 d’octubre de 2013 vaig començar a escriure la lletra. El dia 8 hi vaig continuar i el 10 ja estava del tot tancada.

Per tal d’assenyalar la situació d’injustícia social que estem vivint, vaig voler destacar el fet que l’estratègia seguida pel poder cor­rupte en els nostres dies coincideix amb la que sempre han aplicat altres poders corruptes al llarg de la història. Aquesta estratègia consisteix a culpabilitzar l’altre per a així justificar la pròpia violència i netejar la pròpia consciència. Aquest altre, la víctima, necessàriament haurà de ser més feble si es vol evitar que la seva resposta generi un problema major. És una estratègia molt elemental però funciona. Els reis, els militars, l’esglèsia, els presidents de partits polítics i empreses, els pares de família, etc., emparen la pròpia corrupció en la culpabilització de l’altre. Així, per exemple, l’Església cristiana justificava el propi poder dictatorial per mitjà de la conversió del fidel en un culpable per naturalesa, és a dir, en un culpable pel simple fet d’existir, de manera que sempre necessitarà d’algú que el condueixi al camí de la redempció i el domini per evitar mals majors. Si el fidel és culpable per naturalesa, no cal dir què succeeix amb els infidels.

De les reflexions anteriors sorgeix el primer paràgraf de la cançó: “Abans l’Església i els prínceps sols perquè tots som fills ben nascuts, ens condemnaven, tractaven com culpables eterns. Així ens tenien subjectes i vivíem mansos convençuts. Si no obeïes, anaves dret a l’infern”.

Seguint la mateixa estratègia, uns pares violents acusaran els fills de provocar-los, i un marit (esposa) agressiu acusarà la dona (el marit) de ser-ne la responsable de la violència masclista (feminista). D’igual manera, els policies acusaran els manifestants de haver provocat aldarulls. Recordo Rajoy dient abans de l’1 d’octubre de 2017 que els independentistes catalans (culpables pel fet de no respectar la llei) l’obligarien a fer el que no volia. Els nord-americans van acusar Bagdad de tenir armes de destrucció massiva per justificar la invasió. I així, etcètera. Si converteixes l’altre en culpable, podràs atacar-lo.

En el cas de la crisi mundial que va esclatar el 2008 com a conseqüència del robatori derivat de l’especulació del poder financer nord-americà i, per extensió, del poder financer d’altres països, els lladres van haver d’acusar les víctimes per poder robar-les i sortir-ne indemnes del crim. A Espanya, per exemple, el govern del país va finançar Bankia i altres entitats bancàries en fallida robant els ciutadans amb impostos desorbitats, als quals, a més a més, se’ls acusava d’assumir un nivell d’endeutament superior a les pròpies possibilitats. No importa que l’habitatge sigui un dret reconegut per la sacrosanta Constitució. L’inquilí arruïnat per la crisi havia de marxar a viure sota el pont per tal que el banc pogués vendre el pis i continués amb el negoci. Però, com que no podia vendre res perquè tothom estava arruïnat, el negoci li va ploure al banc en forma d’aportació gratuïta procedent de més impostos, el que es diu rescat bancari. En un país normal, sense lladres, els bancs arruïnats haurien d’haver tancat i els socis assumir la pèrdua com passa amb qualsevol altre negoci quan surt malament.

“Ara amb la crisi mundial ens han fet caure al fons en un forat. Tothom amb deutes, més pobres, condemnats fins la mort. Són ells els lladres corruptes però ens acusen de tan gran maldat. Perquè hem viscut, diuen, massa, massa amunt per sobre d’un nivell de rics que no ens pertoca”.

 

En els nostres dies, els governs corruptes poden atacar l’economia dels ciutadans i les empreses amb més impostos i privacions tot culpabilitzant-los d’haver viscut per sobre del nivell de vida que els correspondria per causa d’un consumisme cec, hipoteques desmesurades, préstecs irresponsables, etc. És una acusació estúpida perquè la gent s’endeuta només si els bancs ho permeten, però el cert és que els governs imposen polítiques antisocials i antiempresarials en la necessitat de refer el mal creat presumiblement pels ciutadans, i no pas pel mal creat pels bancs o els mateixos polítics. La prova d’aquesta presumpció de culpabilitat dels ciutadans és que se’ls roba impostos en benefici dels bancs. Recordem també que les bombolles especulatives han estat responsabilitat dels polítics que són els qui les han permès i potenciat a canvi de comissions il·legals.

“Ens han fet creure som púrria no valem més que per fer diners
I hem d’enriquir-nos a ultrança sigui quin sigui el preu
Però si ets a terra o ets feble aguanta l’aire, tapa’t els forats
Els carronyaires empaiten, torna el pis, caldrà més taxes, ven un fill, ven-te la mare”

Fa temps tenia un amic que deia que en aquesta vida allò realment important són els diners. Jo li contestava preguntant-li quin era el preu dels seus fills i el de la seva dona,  estava interessat a comprar-los. No vaig ser capaç de treure-li aquest pensament del cap perquè tard o d’hora tornava a repetir la mateixa idea. El record d’aquest amic i de la seva forma de pensar tan obtusa em van servir per escriure les frases “no valem més que per fer diners” i “ven un fill, ven-te la mare”.

En un principi, la cançó deia “no valem més que els nostres diners” però vaig descobrir que hi havia un desplaçament d’accents. La paraula “nostres” s’accentua a la primera síl·laba però la melodia de la cançó desplaçava l’accent a la segona síl·laba. Per aquesta raó vaig rectificar la frase.

En la primera versió que vaig escriure la lletra deia “Però si ets feble o ets a terra…”. Més tard, la vaig corregir en la forma actual però no m’agrada, s’amunteguen les paraules. Cap al mes de maig li vaig plantejar al Marcel Sabater que em semblaria més correcte tornar a la forma inicial. Em va mirar somrient i em va dir que llavors es desplaçarien els accents (“Però” s’accentua a la segona síl·laba i no pas a la primera), cosa que no s’havia de fer. Touché! El cert és que encara no ho tinc clar.

La frase “aguanta l’aire, tapa’t els forats” significa en realitat “ves amb compte, que no et donin pel cul”, però, és clar, cantar això no quedaria bé. “Els carronyaires” són els bancs.

La idea que recorre l’últim paràgraf de la cançó (“No hi ha cap crisi, cap guerra…”) ja l’he desenvolupada en l’apartat de la presentació de la cançó. Pel que fa a la tornada, vaig escriure “Fot-li, que encara som vius” pensant en la gent que havia perdut la feina i la casa, no tenien subsidi d’atur i tan sols els quedava el fet de continuar amb vida. “Fot-li” significa tant “Espavila, posa’t dret, fes alguna cosa” com “Ataca al polític, no permetis que et robi”.

Quan vaig escriure “Ells delinqueixen, no es perden cap festa” pensava en la corrupció del Partido Popular, i de manera més específica en els escàndols de la ministra Ana Mato i de la infanta Cristina, però evidentment és aplicable a tots els polítics del món.

EstelaniaTarrega

Fot-li (Àlbum: Ultramort). Composició

El dia 4 de maig de 2013 vaig ser a Tàrrega amb els meus amics de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (www.histocat.cat) en una fira independentista organitzada per l’associació Estelània.

Donada la situació política del país, en aquell moment se n’estaven fent moltes de fires independentistes per demanar que Catalunya tornés a ser un estat. Cap al migdia, pels altaveus es va començar a sentir la música d’una noia que cantava en català. No la coneixia de manera que vaig engegar l’aplicació Shazam del meu mòbil i em va informar que es tractava d’una cançó anomenada Plàstik d’una cantant que feia servir el nom artístic Bikimel. M’agradava com sonava. Un cop a casa vaig explorar més cançons de Bikimel i altres.

Un altre dia, quan m’estava posant el pijama, a la televisió van passar un clip d’algú altre que tampoc no havia sentit: Mai podré dir-te adéu de Cris Verneda. Molt comercial, la vaig trobar alegre i divertida. Malgrat que jo les trobava agradables, a casa meva no van acabar de quallar. No entenc com poden ser tan avorrits. El cas és que inicialment vaig intentar escriure una cançó a l’estil de Mai podré dir-te adéu però sóc incapaç de fer res semblant. Tiro massa cap al rock, així que vaig canviar de registre. Seguint Plàstik de Bikimel, faria una introducció clàssica amb un ritme de dos o tres acords per mitjà de la guitarra acústica, faria entrar baix i bateria, una guitarra elèctrica i la veu. Aquest format ha estat explotat en cinquanta mil cançons però, justament per això, m’ho prendria com un altre repte personal per a demostrar-me a mi mateix la capacitat de fer coses clàssiques i alhora interessants.

El 16 de maig de 2013, molt ràpidament, vaig escriure al seqüenciador la part introductòria: quatre acords superelementals amb el so d’una guitarra acústica. A continuació, vaig afegir la guitarra elèctrica sobrevolant el ritme repetitiu de la guitarra acústica, el baix i la bateria. I també vaig gravar dues frases de veu que després vaig rebutjar. Tot en un moment.

Fot-li m’agrada perquè en la base és una cançó molt simple. La guitarra fa floritures que s’allunyen molt de la simplicitat que jo buscava però, en conjunt, té una estructura senzilla. De fet, per més simplicitat, està escrita en La menor, la qual cosa em va representar un repte afegit. Per intentar aportar-hi algun element distintiu i no copiar altra gent, vaig crear un ritme especial. Habitualment, en una cançó la caixa acostuma a picar en el temps feble del ritme. Jo aquí, en el primer compàs, he descompost el temps feble (un espai de nota negra) en dos temps iguals (o espais de corxeres) i faig picar la caixa en el temps feble d’aquesta divisió de corxeres. A continuació, en el segon compàs, desfaig el contratemps fent que la guitarra acústica inverteixi el sentit del frec de les cordes; així, l’arpegi ascendent el col·loco en el temps feble de la primera negra que també he descompost en dues corxeres. I l’arpegi descendent del frec de les cordes el col·loco en la corxera que ocupa el temps fort d’aquest primer temps descompost. Per tant, he substituït un contratemps per un altre. El primer el fa la caixa de la guitarra acústica, el segon el fan les cordes d’aquesta mateixa guitarra. He de confessar que no vaig escriure aquest ritme de manera premeditada sinó absolutament inconscient. Quan vaig trobar-lo, vaig veure que m’agradava i més tard vaig analitzar-lo. Tota la percussió que ve a continuació desenvolupa un ritme normal en un compàs de 4 per 4, però la base de la guitarra acústica segueix fent els dos contratemps.

Quan vaig escriure aquesta cançó, i malgrat les diferències d’estil, tenia present l’esperit reivindicatiu i revolucionari de la música de Baron Rojo, el grup de rock dur que l’any 1982 va publicar Volumen brutal. Aquesta és una obra extraordinària, amb cançons molt bones. De totes elles en destacaria quatre, i no sabria dir quina m’agrada més: Los rockeros van al infierno, Son como hormigas, Las flores del mal i Resistiré. En poques ocasions un mateix àlbum inclou cançons tan bones. A Son como hormigas s’escolta aquesta frase: “Cuando los gobernantes funcionarán de un modo racional.” Sempre l’he tinguda present. Els crits finals de la meva cançó els he fet tot recordant aquells temes.

També hi vaig tenir present la cançó I Can’t Live Without You de l’àlbum Blackout dels Scorpions, especialment en la culminació al final del tema. Els Scorpions sempre m’han agradat. De jove forçava la veu cap a notes altes fins que els meus pares entraven a l’habitació per a demanar-me que baixés el volum. Per escriure el final de Fot-li vaig inspirar-me en el final d’I Can’t Live Without You.

En canvi, el so de la guitarra elèctrica l’he escrit inspirant-me en altres músics però no sabria dir-ne quins. Potser Hendrix, Clapton, Jay, Santana, Healey, Page, Moore, Satriani…

Després de vàries temptatives durant 2 o 3 dies, el dia 19 de maig vaig aconseguir la melodia tant de l’estrofa com de la tornada. El dia 20 vaig escriure el solo central. Els dies 19 a 21 vaig estar escrivint la lletra però no vaig poder acabar-la.

Durant els mesos de juny i juliol, aquesta cançó em va portar molts mal de caps perquè la melodia de la veu no s’ajustava al compàs de 4 per 4 que jo havia pretès inicialment. En escoltar-la, la meva professora de piano, l’Alba Masafrets, va comentar que, efectivament, s’havia de corregir per tres raons. En primer lloc perquè no tenia sentit introduir 5 compassos de 4 per 4, ja que la resta de la cançó estava perfectament estructurada en grups de 4 compassos. En segon lloc perquè, a causa d’aquesta incoherència, la melodia atacava el tercer temps en el primer compàs mentre ho feia en el primer temps del quart. Tot plegat, era evident que la cançó estava malament construïda. En tercer lloc perquè la melodia presentava una anacrusa, és a dir, notes inicials sense accent que haurien de ser escrites en un compàs previ al primer temps fort.

La melodia errònia en qüestió era aquesta:

 

 

El dia 18 de juliol vaig plantejar aquesta qüestió al Pau Solà, un altre professor de l’escola, i va estar d’acord amb l’Alba que calia reescriure la melodia. A diferència de Lennon, aquí vaig optar per seguir el consell de tots dos. El dia 7 d’agost de 2013 vaig posar-m’hi a treballar. La veritat és que va resultar una mica desesperant perquè durant tot el matí i la tarda no vaig obtenir cap resultat satisfactori. Per una altra banda, en retocar una cançó que ja estava tancada em feia la impressió que hi estava fent una autòpsia, circumstància que em resultava desagradable. Aquesta és una de les solucions que més tard vaig rebutjar però que em serviria per arribar a la melodia definitiva:

Aquesta solució solventava diferents problemes. En primer lloc, la incorrecció dels temps forts de la melodia. Amb la introducció d’un mi bemoll desplaçava l’accent de la frase al mi natural del primer temps fort del segon compàs. Gràcies a aquest desplaçament, a més, la segona part de la melodia ocupava un primer compàs d’un nou grup de 4 compassos, i en conseqüència també respectava l’atac de la melodia, l’altre mi natural, en el primer temps fort d’un nou compàs. En segon lloc, aquesta solució també solventava el problema de les notes anacrúsiques, perquè ocupant un compàs sencer deixaven de ser tal cosa i ja no necessitaria desplaçar-les fora del primer grup de 4 compassos. Finalment, també aconseguia exposar una melodia en vuit compassos, adaptant-me així a la resta de la cançó.

Aquesta solució, tanmateix, no em va agradar del tot perquè la primera frase resultava massa llarga i artificiosa. A més, l’últim compàs restava buit. Per aquestes raons, vaig continuar buscant i el mateix dia 7 d’agost, ja al vespre, vaig trobar la solució definitiva recollint el motiu de la primera temptativa indicada abans i tot reduint en un compàs la llargària de la frase inicial. D’aquesta manera, apareixia un compàs buit tal com també teníem al final de tota la frase.

Per omplir aquests dos compassos buits al final de cada frase de la veu amb algun ornament vaig optar per introduir un piano, instrument que fins al moment no hi era. Tanmateix, aquestes notes interferien en el dibuix de la guitarra elèctrica i vaig haver de fer-hi alguns retocs en aquest instrument.

El mateix 7 d’agost, i després d’alguns dies previs reflexionant sobre el tema, vaig pen­sar que estaria bé retocar la imatge del polític voltat dels dos pallassos malabaristes. El retoc consistiria a presentar els logotips del Partit Popular i del Partit Socialista Obrer Espanyol amb algunes alteracions. En el cas de la gavina del Partit Popular, vaig pensar que estaria bé substituir-la per un voltor, i en el cas del PSOE substituir la flor per una merda amb forma d’espiral. Totes dues imatges podrien situar-se en el pedestal del polític de cara al públic. Més endavant reflexionaria sobre aquesta qüestió.

El mateix dia vaig començar a imaginar-me com podria ser el videoclip de promoció d’aquesta cançó. Fins al moment no havia pensat en cap vídeo que pogués acompanyar cap cançó, però les coses s’han de fer bé, primer la música, i després ja en parlaríem. En tot cas, m’imaginava el polític amb una bossa plena de diners a l’esquena, envoltat en tot moment per dos pallassos malabaristes, amb els logos del voltor i la merda, primer parlant davant d’un auditori i després fugint pel carrer perseguit pel poble, amb un aire còmic com en una escena de Benny Hill. Entremig hi hauria imatges dels músics interpretant la cançó.

Els dies 8 i 9 d’agost vaig continuar treballant en la frase de la veu, intentant obtenir un compàs final satisfactori. Al mateix temps vaig reescriure tota la lletra de la cançó per a adaptar-la a la nova melodia. I, a més, vaig estar treballant amb la partitura de la cançó, barallant-me amb el programa Finale per aprendre a escriure les percussions. Fins al moment, ja havia portat al pentagrama les cançons més senzilles: Lennon, Eqvus Llum Mare i Un segon d’eternitat. El dia 9 d’agost de 2013 també vaig afegir les notes finals del solo de guitarra central quan entra la tornada. Cinc anys més tard, el mes de febrer de 2018, vaig reescriure en la seva forma actual la cua del solo al final de la cançó, quan el tema s’acomiada i el volum està disminuint.

Dissabte 10 d’agost de 2013, un cop la lletra de la cançó ja estava del tot tancada, vaig enregistrar la meva veu per gravar les frases rectificades. El dia 11 vaig afegir els crits que se senten al final de la tercera estrofa (“…es publiquessin les factures i els contractes”) i al final del tema. No cal dir que la Mar, la meva dona, va tornar a cridar-me l’atenció. Un d’aquests crits (l’au! agut que se sent cap al final) està inspirat en Michael Jackson quan fa allò de tocar-se l’entrecuix. Pobre, què malament va acabar, tan maco com era de jovenet quan era negre. No entenc perquè va voler ser de raça blanca, la raça negra és la més bonica de totes. Aquell dia també vaig gravar les veus de l’acomiadament (“són una colla de xoriços”…).

La veritat és que em sento molt satisfet i orgullós d’aquesta cançó. Sona molt bé. M’agrada molt la guitarra elèctrica solista, m’agrada molt la guitarra acústica al començament, m’agrada molt el baix, m’agrada molt el meu crit salvatge (aquell ehhhh llarg) que se sent al final, m’agrada molt l’ornament que fa el piano, m’agrada tot. M’agrada molt la cua final de la cançó quan el tema s’acomiada. Sempre que l’escolto el torno a sentir quatre o cinc cops, no puc evitar-ho.

És curiós com de vegades una frase d’una cançó té un poder hipnòtic. Em passa amb infinitat de cançons. A Living in a dream de Finger Eleven sempre estic esperant que el cantant faci aquell crit agut. A Hotel California sempre estic esperant que se senti al començament aquell so que sembla una serp de cascavell. A The Happiest Days of Our Lives de Pink Floyd sempre estic esperant que se senti aquell uf després de la frase “Hurt the children any way they could”. A Wish you Were Here sempre estic esperant el puntejat inicial de la guitarra acústica. A I Want You (She’s So Heavy) dels Beatles sempre estic esperant que se senti el puntejat del baix després de “It’s driving me mad” a la segona estrofa i posteriors, i particularment a l’última quan se sent aquell crit salvatge. A Staying Alive dels Bee Gees sempre estic esperant que arribi la frase breu de 3 notes que se sent  al final del segon paràgraf després de “Staying Alive” i abans de “Well now, I get low and I get high”. A Iron horse de Christie sempre estic esperant que arribi la frase “Keep on burnin’ on” pronunciada tan nasal.

Fot-li (Àlbum: Ultramort). Lletra

Abans l’Església i els prínceps sols perquè tots som fills ben nascuts
Ens condemnaven, tractaven com culpables eterns
Així ens tenien subjectes i vivíem mansos convençuts
Si no obeïes, heretge, anaves a l’infern

Ara amb la crisi mundial ens han fet caure al fons en un forat
Tothom amb deutes, més pobres, condemnats fins la mort
Són ells els lladres corruptes però ens acusen de tan gran maldat
Perquè hem viscut, diuen, massa, massa amunt per sobre d’un nivell de rics que no ens pertoca

Fot-li, que encara som vius
Ells s’enriqueixen, tu en canvi a la merda
Fot-li, que encara som vius
Demana els comptes, demana el control

Fot-li, que encara som vius
Ells delinqueixen, no es perden cap festa
Fot-li, que encara som vius
Demana l’honra, demana l’honor

Ens han fet creure som púrria no valem més que per fer diners
I hem d’enriquir-nos a ultrança sigui quin sigui el preu
Però si ets a terra o ets feble aguanta l’aire, tapa’t els forats
Els carronyaires empaiten, torna el pis, caldrà més taxes, ven un fill, ven-te la mare

Fot-li…

No hi ha cap crisi, cap guerra, no hi ha cap desastre natural
Tot és un gran robatori, la cobdícia del fort
Les barricades, les vagues no serveixen, no els hi fan cap mal
En canvi sí guanyaríem si els estats hi fessin públics actes, comptes i contractes

Fot-li…