La cançó va néixer el dia 28 de març de 2011 quan vaig voler posar música a la imatge d’una noia asseguda en un balancí amb els peus a sobre d’una taula petita o la barana en el porxo d’una caseta, observant la lluna en una nit d’aquella que es veuen els núvols, amb una guitarra o una harmònica. Volia que la cançó sonés country o folk, i havia de semblar-se a Get acquainted Waltz. Vaig encendre l’ordinador, la tarja de so externa i el teclat, vaig carregar el Cubase amb el so d’una guitarra acústica i, sense pensar en res, vaig prémer un mi i després un re. Llavors vaig improvisar una melodia i al cap d’uns segons ja tenia la cançó feta. Per ser exactes, el que tenia era la melodia inicial (“Sóc a la cabana, dalt hi ha la lluna…”), sense la lletra és clar.
Per trobar la melodia de la part segona (“Quan les forces sucumbeixen…”) vaig trigar uns quants dies. Inicialment vaig provar amb una altra melodia però el resultat no m’agradava. Finalment, el 8 d’abril la vaig trobar. El timbre de la meva veu no m’acabava de convèncer però sabia que la cançó havia de ser així. Per arreglar la sonoritat llavors em va venir al cap el puntejat de Say ain’t so Jo please de Murray Head quan canta “they told us that our hero…”. Aquesta és la raó per la qual la segona frase (“Quan les forces sucumbeixen…”) incorpora una guitarra acústica marcant notes entre les frases de la veu.
La lletra la vaig escriure el dia 29 de març de 2011, i després la vaig rectificar els dies 5 i 10 d’abril. Inicialment, el tema s’havia de dir La cabana però al cap de poc vaig adoptar el títol final.
Aquesta cançó em va crear molt mal de caps perquè la tonalitat inicial en mi major ….. (canvia a la major?)… canvia a re menor (“Quan les forces sucumbeixen…”). El meu propòsit va ser sempre retornar al mi major inicial. En diferents ocasions vaig treballar intentant trobar una transició adequada a través de frasejos de puntejat de guitarra acústica per acabar tornant-hi al mi major inicial però no trobava la inspiració suficient. El mes de novembre de 2013, un cop havia instal·lat els programes i les llibreries de so en el meu nou ordinador, vaig treballar de valent per aconseguir-ho. Després d’abandonar la idea de fer la transició cap al mi major per mitjà de puntejats de guitarra acústica, finalment vaig donar entrada a una guitarra elèctrica. El resultat em va agradar força tot i que, llavors, el tema s’allunyava de l’aire folk inicial que jo havia previst. També llavors vaig decidir donar entrada a una segona guitarra elèctrica marcant l’inici de cada dos compassos, aquest cop per afegir dramatisme en la base de la frase “Els teus ulls ja no fingeixen…”. Atès que el resultat m’agradava molt, vaig incloure aquesta mateixa guitarra tot acompanyant el solo de la guitarra elèctrica posterior. També llavors vaig afegir una altra guitarra acústica fent un arpegi acompanyant el solo de la guitarra elèctrica.
Divendres 29 de novembre de 2013 vaig pensar que estaria bé interrompre el solo de guitarra amb una frase de veu i la guitarra acústica per a no perdre del tot el sentit folk del tema. Aquell dia vaig escriure la lletra corresponent de la part central (“No som ningú…” fins “el nostre nom és fum”). El verb ser hi apareix massa vegades i vaig pensar de substituir-lo però un cop gravada la frase vaig preferir deixar-ho com està.
Els dies 30 de novembre, i 1 i 2 de desembre vaig escriure el solo final amb la transició final cap a mi major. Diumenge 1 de desembre se’m va acudir de fotre un crit amb eco al reinici del solo. La veritat és que el resultat d’aquest crit, al costat de la guitarra, m’agrada moltíssim. L’he escoltat un munt de vegades. I crec que, si hagués de resumir allò més característic de la meva música, ho trobaria aquí i també en la mateixa combinació de guitarra i crit que se sent a Ultramort, Fot-li i Acabats als cinquanta.
