Joan Cavaller
Gràcies per escoltar la meva música
Indignació és una cançó de l’àlbum Ultramort. La primera frase de la melodia d’aquesta cançó em va venir cap al mes d’octubre de l’any 2010. Tinc una gravació feta amb el mòbil del dia 6 d’octubre d’aquell any amb les 2 primeres frases de la cançó. El procés de composició va ser molt lent. Recordo que, dos anys després, continuava esforçant-me per a desenvolupar el tema i donar-li forma. L’any 2012, essent autònom, jo anava des de Cabrils a Barcelona per a visitar un client, el David Campos, un coreògraf a qui ajudava en la gestió de les subvencions del Departament de la Cultura de la Generalitat i altres qüestions. Recordo estar cantant repetidament la melodia de la cançó en els trajectes d’anada cap a la seu del David Campos i la tornada posterior. Tinc una maqueta de data 14 de gener de 2013 en què una primera versió de la cançó, tant la música com la lletra, ja estava totalment acabada.
Al començament, però, com que només tenia la melodia, li va posar el nom de 06oc10Folk. Li vaig dir així perquè em sonava a una barreja entre música medieval i música folk a l’estil de Sandy Denny, Joni Mitchell, Judy Collins, Carpenters, la Incredible String Band i altres músics. Aquesta idea va condicionar la instrumentació de manera que vaig decidir que es basaria en una veu femenina acompanyada d’una guitarra acústica.
El dia 16 de maig de 2011, seguint els moviments de protesta a diferents indrets d’Europa, Àfrica i Mig Orient (Islàndia, Madrid, Primavera àrab, etc.), va esclatar a Barcelona el moviment dels indignats en protesta per l’abandonament dels ciutadans en plena crisi econòmica per part dels polítics. Els manifestants van acampar a la Plaça de Catalunya durant molts dies dormint en tendes de campanya. Reclamaven dignitat als polítics per tal que ajudessin a millorar les condicions de vida de les persones que governaven. Demanaven també una transformació de la democràcia per a fer-la més participativa. Recordo les notícies de la televisió en què els polítics del parlament de Catalunya eren ruixats amb pintura. Recordo també el president Artur Mas entrant al parlament en helicòpter perquè no podia fer-ho caminant. Quan passejava per la Plaça de Catalunya de Barcelona i veia les tendes de campanya dels indignats vaig relacionar aquelles imatges amb el que vaig viure a Manila, capital de les Filipines, en un viatge que vaig fer el març de 2012 precisament amb el David Campos i la seva companyia per a celebrar el 25è aniversari de la seva activitat com a coreògraf. Quan passejàvem per la ciutat, ens trobàvem famílies senceres mig despullades, amb criatures acabades de néixer, estesos a terra, demanant almoina, morint-se de gana. Quan anàvem a prendre un cafè en un Starbucks, a la porta hi havia un guàrdia armat amb ametralladora. Nenes prostituint-se, droga, robatoris…
Catorze anys després, la referència als indignats podria semblar anacrònica però, malauradament, ha mantingut la seva vigència després dels constants atacs del sistema polític contra els ciutadans que, víctimes de l’abandonament per part de l’estat, es veuen arrossegats a la misèria, no poden pagar el lloguer o la hipoteca, no poden pagar els rebuts de l’aigua i la llum, no poden menjar, no poden pagar els estudis dels fills. La decadència del sistema s’intensifica quan els ciutadans es deixen enganyar per aquelles típiques veus reaccionàries que propugnen la instauració d’un règim dictatorial. Els esdeveniments viscuts a València l’octubre de 2024 certifiquen la inhibició de la classe política en l’acompliment de la seva responsabilitat social. Es diuen demòcrates però, en realitat, no responen a les necessitats dels ciutadans sinó, bàsicament, als interessos dels partits polítics i dels càrrecs particulars que ostenten.
Tots aquests fets van definir la cançó. Es diria Indignació, la música tindria forma de veu femenina amb guitarra acústica, i la lletra consistiria en una crítica als polítics per l’abandonament de responsabilitats envers els ciutadans.
Com tantes altres, aquesta cançó va quedar aparcada en la meva incapacitat d’implicar músics que volguessin col·laborar en les meves cançons. Tot va començar a canviar gràcies a la Clara Amat. Hi vaig poder contactar gràcies a la Laura Sancliment, noia extraordinària, que apareix al videoclip de Vull morir amb les seves filles i el meu fill Martí. La seva mare, Nuri, i la Clara Amat cantaven a la coral de Vilassar de Dalt. Jo coneixia la Laura i els seus pares des de feia temps per la convivència al poble. Tots ells participen molt activament en la vida cultural de Vilassar. La Laura va parlar amb la seva mare i aquesta va presentar-me la Clara. El 20 de febrer de 2024 vam estar al meu estudi fent cors de vàries cançons (Lennon, Un segon d’eternitat, Un matí de primavera). Posteriorment la Nuri es va desvincular però la Clara va continuar i, a més, va presentar-me el Miquel Albà, guitarrista, vell amic seu, i l’Alícia Pírez, cantant a qui ella va escoltar en un concert a Premià de Mar. La Clara va venir altres dies a gravar més veus. El dia 18 de desembre, la Clara, el Miquel i jo vam estar assajant Pas ningú i Un matí de primavera, i vam començar a donar forma a la interpretació d’Indignació. No m’ho podia creure. Vaig experimentar un sentiment de felicitat indescriptible.
Els primers dies em preocupava que la temàtica no agradés als altres músics per les seves implicacions socials i polítiques però tots ells van respondre molt positivament. Jo els vaig explicar el mateix que esteu llegint aquí i es van identificar amb el missatge.
Vilassar de Dalt, 22 de desembre de 2024.
