Fot-li (Àlbum: Ultramort). Redacció de la lletra

Un cop vaig ser capaç de trobar finalment la melodia de la veu, el dia 7 d’octubre de 2013 vaig començar a escriure la lletra. El dia 8 hi vaig continuar i el 10 ja estava del tot tancada.

Per tal d’assenyalar la situació d’injustícia social que estem vivint, vaig voler destacar el fet que l’estratègia seguida pel poder cor­rupte en els nostres dies coincideix amb la que sempre han aplicat altres poders corruptes al llarg de la història. Aquesta estratègia consisteix a culpabilitzar l’altre per a així justificar la pròpia violència i netejar la pròpia consciència. Aquest altre, la víctima, necessàriament haurà de ser més feble si es vol evitar que la seva resposta generi un problema major. És una estratègia molt elemental però funciona. Els reis, els militars, l’esglèsia, els presidents de partits polítics i empreses, els pares de família, etc., emparen la pròpia corrupció en la culpabilització de l’altre. Així, per exemple, l’Església cristiana justificava el propi poder dictatorial per mitjà de la conversió del fidel en un culpable per naturalesa, és a dir, en un culpable pel simple fet d’existir, de manera que sempre necessitarà d’algú que el condueixi al camí de la redempció i el domini per evitar mals majors. Si el fidel és culpable per naturalesa, no cal dir què succeeix amb els infidels.

De les reflexions anteriors sorgeix el primer paràgraf de la cançó: “Abans l’Església i els prínceps sols perquè tots som fills ben nascuts, ens condemnaven, tractaven com culpables eterns. Així ens tenien subjectes i vivíem mansos convençuts. Si no obeïes, anaves dret a l’infern”.

Seguint la mateixa estratègia, uns pares violents acusaran els fills de provocar-los, i un marit (esposa) agressiu acusarà la dona (el marit) de ser-ne la responsable de la violència masclista (feminista). D’igual manera, els policies acusaran els manifestants de haver provocat aldarulls. Recordo Rajoy dient abans de l’1 d’octubre de 2017 que els independentistes catalans (culpables pel fet de no respectar la llei) l’obligarien a fer el que no volia. Els nord-americans van acusar Bagdad de tenir armes de destrucció massiva per justificar la invasió. I així, etcètera. Si converteixes l’altre en culpable, podràs atacar-lo.

En el cas de la crisi mundial que va esclatar el 2008 com a conseqüència del robatori derivat de l’especulació del poder financer nord-americà i, per extensió, del poder financer d’altres països, els lladres van haver d’acusar les víctimes per poder robar-les i sortir-ne indemnes del crim. A Espanya, per exemple, el govern del país va finançar Bankia i altres entitats bancàries en fallida robant els ciutadans amb impostos desorbitats, als quals, a més a més, se’ls acusava d’assumir un nivell d’endeutament superior a les pròpies possibilitats. No importa que l’habitatge sigui un dret reconegut per la sacrosanta Constitució. L’inquilí arruïnat per la crisi havia de marxar a viure sota el pont per tal que el banc pogués vendre el pis i continués amb el negoci. Però, com que no podia vendre res perquè tothom estava arruïnat, el negoci li va ploure al banc en forma d’aportació gratuïta procedent de més impostos, el que es diu rescat bancari. En un país normal, sense lladres, els bancs arruïnats haurien d’haver tancat i els socis assumir la pèrdua com passa amb qualsevol altre negoci quan surt malament.

“Ara amb la crisi mundial ens han fet caure al fons en un forat. Tothom amb deutes, més pobres, condemnats fins la mort. Són ells els lladres corruptes però ens acusen de tan gran maldat. Perquè hem viscut, diuen, massa, massa amunt per sobre d’un nivell de rics que no ens pertoca”.

 

En els nostres dies, els governs corruptes poden atacar l’economia dels ciutadans i les empreses amb més impostos i privacions tot culpabilitzant-los d’haver viscut per sobre del nivell de vida que els correspondria per causa d’un consumisme cec, hipoteques desmesurades, préstecs irresponsables, etc. És una acusació estúpida perquè la gent s’endeuta només si els bancs ho permeten, però el cert és que els governs imposen polítiques antisocials i antiempresarials en la necessitat de refer el mal creat presumiblement pels ciutadans, i no pas pel mal creat pels bancs o els mateixos polítics. La prova d’aquesta presumpció de culpabilitat dels ciutadans és que se’ls roba impostos en benefici dels bancs. Recordem també que les bombolles especulatives han estat responsabilitat dels polítics que són els qui les han permès i potenciat a canvi de comissions il·legals.

“Ens han fet creure som púrria no valem més que per fer diners
I hem d’enriquir-nos a ultrança sigui quin sigui el preu
Però si ets a terra o ets feble aguanta l’aire, tapa’t els forats
Els carronyaires empaiten, torna el pis, caldrà més taxes, ven un fill, ven-te la mare”

Fa temps tenia un amic que deia que en aquesta vida allò realment important són els diners. Jo li contestava preguntant-li quin era el preu dels seus fills i el de la seva dona,  estava interessat a comprar-los. No vaig ser capaç de treure-li aquest pensament del cap perquè tard o d’hora tornava a repetir la mateixa idea. El record d’aquest amic i de la seva forma de pensar tan obtusa em van servir per escriure les frases “no valem més que per fer diners” i “ven un fill, ven-te la mare”.

En un principi, la cançó deia “no valem més que els nostres diners” però vaig descobrir que hi havia un desplaçament d’accents. La paraula “nostres” s’accentua a la primera síl·laba però la melodia de la cançó desplaçava l’accent a la segona síl·laba. Per aquesta raó vaig rectificar la frase.

En la primera versió que vaig escriure la lletra deia “Però si ets feble o ets a terra…”. Més tard, la vaig corregir en la forma actual però no m’agrada, s’amunteguen les paraules. Cap al mes de maig li vaig plantejar al Marcel Sabater que em semblaria més correcte tornar a la forma inicial. Em va mirar somrient i em va dir que llavors es desplaçarien els accents (“Però” s’accentua a la segona síl·laba i no pas a la primera), cosa que no s’havia de fer. Touché! El cert és que encara no ho tinc clar.

La frase “aguanta l’aire, tapa’t els forats” significa en realitat “ves amb compte, que no et donin pel cul”, però, és clar, cantar això no quedaria bé. “Els carronyaires” són els bancs.

La idea que recorre l’últim paràgraf de la cançó (“No hi ha cap crisi, cap guerra…”) ja l’he desenvolupada en l’apartat de la presentació de la cançó. Pel que fa a la tornada, vaig escriure “Fot-li, que encara som vius” pensant en la gent que havia perdut la feina i la casa, no tenien subsidi d’atur i tan sols els quedava el fet de continuar amb vida. “Fot-li” significa tant “Espavila, posa’t dret, fes alguna cosa” com “Ataca al polític, no permetis que et robi”.

Quan vaig escriure “Ells delinqueixen, no es perden cap festa” pensava en la corrupció del Partido Popular, i de manera més específica en els escàndols de la ministra Ana Mato i de la infanta Cristina, però evidentment és aplicable a tots els polítics del món.

EstelaniaTarrega

Fot-li (Àlbum: Ultramort). Composició

El dia 4 de maig de 2013 vaig ser a Tàrrega amb els meus amics de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (www.histocat.cat) en una fira independentista organitzada per l’associació Estelània.

Donada la situació política del país, en aquell moment se n’estaven fent moltes de fires independentistes per demanar que Catalunya tornés a ser un estat. Cap al migdia, pels altaveus es va començar a sentir la música d’una noia que cantava en català. No la coneixia de manera que vaig engegar l’aplicació Shazam del meu mòbil i em va informar que es tractava d’una cançó anomenada Plàstik d’una cantant que feia servir el nom artístic Bikimel. M’agradava com sonava. Un cop a casa vaig explorar més cançons de Bikimel i altres.

Un altre dia, quan m’estava posant el pijama, a la televisió van passar un clip d’algú altre que tampoc no havia sentit: Mai podré dir-te adéu de Cris Verneda. Molt comercial, la vaig trobar alegre i divertida. Malgrat que jo les trobava agradables, a casa meva no van acabar de quallar. No entenc com poden ser tan avorrits. El cas és que inicialment vaig intentar escriure una cançó a l’estil de Mai podré dir-te adéu però sóc incapaç de fer res semblant. Tiro massa cap al rock, així que vaig canviar de registre. Seguint Plàstik de Bikimel, faria una introducció clàssica amb un ritme de dos o tres acords per mitjà de la guitarra acústica, faria entrar baix i bateria, una guitarra elèctrica i la veu. Aquest format ha estat explotat en cinquanta mil cançons però, justament per això, m’ho prendria com un altre repte personal per a demostrar-me a mi mateix la capacitat de fer coses clàssiques i alhora interessants.

El 16 de maig de 2013, molt ràpidament, vaig escriure al seqüenciador la part introductòria: quatre acords superelementals amb el so d’una guitarra acústica. A continuació, vaig afegir la guitarra elèctrica sobrevolant el ritme repetitiu de la guitarra acústica, el baix i la bateria. I també vaig gravar dues frases de veu que després vaig rebutjar. Tot en un moment.

Fot-li m’agrada perquè en la base és una cançó molt simple. La guitarra fa floritures que s’allunyen molt de la simplicitat que jo buscava però, en conjunt, té una estructura senzilla. De fet, per més simplicitat, està escrita en La menor, la qual cosa em va representar un repte afegit. Per intentar aportar-hi algun element distintiu i no copiar altra gent, vaig crear un ritme especial. Habitualment, en una cançó la caixa acostuma a picar en el temps feble del ritme. Jo aquí, en el primer compàs, he descompost el temps feble (un espai de nota negra) en dos temps iguals (o espais de corxeres) i faig picar la caixa en el temps feble d’aquesta divisió de corxeres. A continuació, en el segon compàs, desfaig el contratemps fent que la guitarra acústica inverteixi el sentit del frec de les cordes; així, l’arpegi ascendent el col·loco en el temps feble de la primera negra que també he descompost en dues corxeres. I l’arpegi descendent del frec de les cordes el col·loco en la corxera que ocupa el temps fort d’aquest primer temps descompost. Per tant, he substituït un contratemps per un altre. El primer el fa la caixa de la guitarra acústica, el segon el fan les cordes d’aquesta mateixa guitarra. He de confessar que no vaig escriure aquest ritme de manera premeditada sinó absolutament inconscient. Quan vaig trobar-lo, vaig veure que m’agradava i més tard vaig analitzar-lo. Tota la percussió que ve a continuació desenvolupa un ritme normal en un compàs de 4 per 4, però la base de la guitarra acústica segueix fent els dos contratemps.

Quan vaig escriure aquesta cançó, i malgrat les diferències d’estil, tenia present l’esperit reivindicatiu i revolucionari de la música de Baron Rojo, el grup de rock dur que l’any 1982 va publicar Volumen brutal. Aquesta és una obra extraordinària, amb cançons molt bones. De totes elles en destacaria quatre, i no sabria dir quina m’agrada més: Los rockeros van al infierno, Son como hormigas, Las flores del mal i Resistiré. En poques ocasions un mateix àlbum inclou cançons tan bones. A Son como hormigas s’escolta aquesta frase: “Cuando los gobernantes funcionarán de un modo racional.” Sempre l’he tinguda present. Els crits finals de la meva cançó els he fet tot recordant aquells temes.

També hi vaig tenir present la cançó I Can’t Live Without You de l’àlbum Blackout dels Scorpions, especialment en la culminació al final del tema. Els Scorpions sempre m’han agradat. De jove forçava la veu cap a notes altes fins que els meus pares entraven a l’habitació per a demanar-me que baixés el volum. Per escriure el final de Fot-li vaig inspirar-me en el final d’I Can’t Live Without You.

En canvi, el so de la guitarra elèctrica l’he escrit inspirant-me en altres músics però no sabria dir-ne quins. Potser Hendrix, Clapton, Jay, Santana, Healey, Page, Moore, Satriani…

Després de vàries temptatives durant 2 o 3 dies, el dia 19 de maig vaig aconseguir la melodia tant de l’estrofa com de la tornada. El dia 20 vaig escriure el solo central. Els dies 19 a 21 vaig estar escrivint la lletra però no vaig poder acabar-la.

Durant els mesos de juny i juliol, aquesta cançó em va portar molts mal de caps perquè la melodia de la veu no s’ajustava al compàs de 4 per 4 que jo havia pretès inicialment. En escoltar-la, la meva professora de piano, l’Alba Masafrets, va comentar que, efectivament, s’havia de corregir per tres raons. En primer lloc perquè no tenia sentit introduir 5 compassos de 4 per 4, ja que la resta de la cançó estava perfectament estructurada en grups de 4 compassos. En segon lloc perquè, a causa d’aquesta incoherència, la melodia atacava el tercer temps en el primer compàs mentre ho feia en el primer temps del quart. Tot plegat, era evident que la cançó estava malament construïda. En tercer lloc perquè la melodia presentava una anacrusa, és a dir, notes inicials sense accent que haurien de ser escrites en un compàs previ al primer temps fort.

La melodia errònia en qüestió era aquesta:

 

 

El dia 18 de juliol vaig plantejar aquesta qüestió al Pau Solà, un altre professor de l’escola, i va estar d’acord amb l’Alba que calia reescriure la melodia. A diferència de Lennon, aquí vaig optar per seguir el consell de tots dos. El dia 7 d’agost de 2013 vaig posar-m’hi a treballar. La veritat és que va resultar una mica desesperant perquè durant tot el matí i la tarda no vaig obtenir cap resultat satisfactori. Per una altra banda, en retocar una cançó que ja estava tancada em feia la impressió que hi estava fent una autòpsia, circumstància que em resultava desagradable. Aquesta és una de les solucions que més tard vaig rebutjar però que em serviria per arribar a la melodia definitiva:

Aquesta solució solventava diferents problemes. En primer lloc, la incorrecció dels temps forts de la melodia. Amb la introducció d’un mi bemoll desplaçava l’accent de la frase al mi natural del primer temps fort del segon compàs. Gràcies a aquest desplaçament, a més, la segona part de la melodia ocupava un primer compàs d’un nou grup de 4 compassos, i en conseqüència també respectava l’atac de la melodia, l’altre mi natural, en el primer temps fort d’un nou compàs. En segon lloc, aquesta solució també solventava el problema de les notes anacrúsiques, perquè ocupant un compàs sencer deixaven de ser tal cosa i ja no necessitaria desplaçar-les fora del primer grup de 4 compassos. Finalment, també aconseguia exposar una melodia en vuit compassos, adaptant-me així a la resta de la cançó.

Aquesta solució, tanmateix, no em va agradar del tot perquè la primera frase resultava massa llarga i artificiosa. A més, l’últim compàs restava buit. Per aquestes raons, vaig continuar buscant i el mateix dia 7 d’agost, ja al vespre, vaig trobar la solució definitiva recollint el motiu de la primera temptativa indicada abans i tot reduint en un compàs la llargària de la frase inicial. D’aquesta manera, apareixia un compàs buit tal com també teníem al final de tota la frase.

Per omplir aquests dos compassos buits al final de cada frase de la veu amb algun ornament vaig optar per introduir un piano, instrument que fins al moment no hi era. Tanmateix, aquestes notes interferien en el dibuix de la guitarra elèctrica i vaig haver de fer-hi alguns retocs en aquest instrument.

El mateix 7 d’agost, i després d’alguns dies previs reflexionant sobre el tema, vaig pen­sar que estaria bé retocar la imatge del polític voltat dels dos pallassos malabaristes. El retoc consistiria a presentar els logotips del Partit Popular i del Partit Socialista Obrer Espanyol amb algunes alteracions. En el cas de la gavina del Partit Popular, vaig pensar que estaria bé substituir-la per un voltor, i en el cas del PSOE substituir la flor per una merda amb forma d’espiral. Totes dues imatges podrien situar-se en el pedestal del polític de cara al públic. Més endavant reflexionaria sobre aquesta qüestió.

El mateix dia vaig començar a imaginar-me com podria ser el videoclip de promoció d’aquesta cançó. Fins al moment no havia pensat en cap vídeo que pogués acompanyar cap cançó, però les coses s’han de fer bé, primer la música, i després ja en parlaríem. En tot cas, m’imaginava el polític amb una bossa plena de diners a l’esquena, envoltat en tot moment per dos pallassos malabaristes, amb els logos del voltor i la merda, primer parlant davant d’un auditori i després fugint pel carrer perseguit pel poble, amb un aire còmic com en una escena de Benny Hill. Entremig hi hauria imatges dels músics interpretant la cançó.

Els dies 8 i 9 d’agost vaig continuar treballant en la frase de la veu, intentant obtenir un compàs final satisfactori. Al mateix temps vaig reescriure tota la lletra de la cançó per a adaptar-la a la nova melodia. I, a més, vaig estar treballant amb la partitura de la cançó, barallant-me amb el programa Finale per aprendre a escriure les percussions. Fins al moment, ja havia portat al pentagrama les cançons més senzilles: Lennon, Eqvus Llum Mare i Un segon d’eternitat. El dia 9 d’agost de 2013 també vaig afegir les notes finals del solo de guitarra central quan entra la tornada. Cinc anys més tard, el mes de febrer de 2018, vaig reescriure en la seva forma actual la cua del solo al final de la cançó, quan el tema s’acomiada i el volum està disminuint.

Dissabte 10 d’agost de 2013, un cop la lletra de la cançó ja estava del tot tancada, vaig enregistrar la meva veu per gravar les frases rectificades. El dia 11 vaig afegir els crits que se senten al final de la tercera estrofa (“…es publiquessin les factures i els contractes”) i al final del tema. No cal dir que la Mar, la meva dona, va tornar a cridar-me l’atenció. Un d’aquests crits (l’au! agut que se sent cap al final) està inspirat en Michael Jackson quan fa allò de tocar-se l’entrecuix. Pobre, què malament va acabar, tan maco com era de jovenet quan era negre. No entenc perquè va voler ser de raça blanca, la raça negra és la més bonica de totes. Aquell dia també vaig gravar les veus de l’acomiadament (“són una colla de xoriços”…).

La veritat és que em sento molt satisfet i orgullós d’aquesta cançó. Sona molt bé. M’agrada molt la guitarra elèctrica solista, m’agrada molt la guitarra acústica al començament, m’agrada molt el baix, m’agrada molt el meu crit salvatge (aquell ehhhh llarg) que se sent al final, m’agrada molt l’ornament que fa el piano, m’agrada tot. M’agrada molt la cua final de la cançó quan el tema s’acomiada. Sempre que l’escolto el torno a sentir quatre o cinc cops, no puc evitar-ho.

És curiós com de vegades una frase d’una cançó té un poder hipnòtic. Em passa amb infinitat de cançons. A Living in a dream de Finger Eleven sempre estic esperant que el cantant faci aquell crit agut. A Hotel California sempre estic esperant que se senti al començament aquell so que sembla una serp de cascavell. A The Happiest Days of Our Lives de Pink Floyd sempre estic esperant que se senti aquell uf després de la frase “Hurt the children any way they could”. A Wish you Were Here sempre estic esperant el puntejat inicial de la guitarra acústica. A I Want You (She’s So Heavy) dels Beatles sempre estic esperant que se senti el puntejat del baix després de “It’s driving me mad” a la segona estrofa i posteriors, i particularment a l’última quan se sent aquell crit salvatge. A Staying Alive dels Bee Gees sempre estic esperant que arribi la frase breu de 3 notes que se sent  al final del segon paràgraf després de “Staying Alive” i abans de “Well now, I get low and I get high”. A Iron horse de Christie sempre estic esperant que arribi la frase “Keep on burnin’ on” pronunciada tan nasal.

Àlbum Ultramort (Àlbum: Ultramort). Producció

La producció de l’àlbum ha viscut dues etapes molt definides. En una primera, jo vaig estar treballant a nivell particular donant forma a totes les cançons d’Ultramort enregistrant-les a l’ordinador després d’haver-les compost bé amb el suport del piano o bé sense. Normalment escric les cançons imaginant-me-les quan camino pel carrer, o quan estic envoltat de molta gent (p.ex. en un poliesportiu o en una manifestació, etc.), o quan estic fent escales i arpegis al piano. Totes aquestes circumstàncies em permeten abstraure’m i és en aquest punt, un cop m’he abstret de la realitat que informen els sentits, que puc entrar en contacte amb el món on viuen les cançons. Algun dia escriuré un article sobre el significat d’aquestes paraules.

Al començament jo treballava amb el seqüenciador Cubase en un PC. Vaig descobrir Cubase quan tenia vint anys. En aquella època treballava amb un Atari amb connexions MIDI incorporades. I abans de l’Atari havia fet coses amb un ordinador japonès que es deia MSX, que també me’l vaig vendre. Cubase és un programa extraordinari però ranquejava molt, sobretot en cançons on carrego massa llibreries de guitarres com per exemple Acabats als cinquanta, o Fot-li, o A la deriva. Quan va tornar a petar l’enèsim PC, vaig voler provar amb un Mac. Ja estava fart que els ordinadors s’espatllessin tan sovint. Cap al 2013 em vaig comprar un MacBook Pro, la primera vegada que faria servir un portàtil. Cinc anys després encara hi treballo i funciona perfectament. Els Macs són molt cars però resulten increïblement efectius. A més, el sistema operatiu es fa molt intuïtiu. Un cop el vaig tenir a disposició, vaig provar amb el seqüenciador de la marca, Logic Pro X. Em va encantar. Vaig reconvertir totes les cançons d’Ultramort al nou seqüenciador. Encara avui, però, em falta reconvertir Un matí de primavera. A més del portàtil, treballo també amb un interfase d’àudio RME Fireface 800, dos monitors Focal Alpha 80, un micròfon Neumann TLM 107, un Korg Kronos i un munt de llibreries accessibles al seqüenciador a través del sampler Kontakt de Native Instruments.

El mes de maig de 2017 les cançons d’Ultramort ja estaven totalment acabades, tot i que amb posterioritat vaig continuar introduint-hi petites modificacions. La gran majoria ja les havia escrit i enregistrat anys abans. La cançó més antiga és Eqvs Llummare que vaig escriure l’any 2008, però la frase final la vaig refer més tard, no recordo quan, potser al 2015 o al 2016. Lennon, A la deriva, La noia de la botiga de fruites i Instrumental 2 són del 2010. Acabats als cinquanta del 2012. L’any 2013 vaig escriure la major part de la cançó Ultramort excepte les parts del primer solo de guitarra i de la veu monstruosa que són posteriors, potser del 2015 o 2016, ara no recordo. Al teu costat, Fot-li, Un segon d’eternitat i Pas ningú també les vaig escriure el 2013. Un matí de primavera va venir l’abril de 2014. Algunes d’aquestes cançons van desplaçar les que havia escrit abans i que van marxar cap a Canal obert.

Les parts més complicades són sempre els solos de guitarra. Tots els solos de totes les cançons els he escrit al llarg dels anys a partir de la composició inicial dels temes, és a dir, a partir de la composició inicial d’estrofes i tornades. L’última modificació de tots els solos d’Ultramort va ser la cueta final que se sent a Fot-li quan la cançó va perdent volum i que vaig escriure el febrer de 2018.

He citat el mes de maig de 2017 com a data d’acabament de la composició dels temes d’Ultramort perquè va ser llavors quan vaig traslladar les cançons a partitures i les vaig publicar amb un número d’ISBN amb el propòsit de garantir-ne el reconeixement de l’autoria en cas que algú les plagiés. Va ser llavors quan em vaig trobar amb el gran problema de fer-ne el que tècnicament es diu producció, és a dir, la conversió de les meves maquetes en un producte professional. Era evident que el meu treball no podia publicar-se, algunes frases de guitarra sonaven excessivament a MIDI, les acústiques sonaven a qualsevol cosa menys a acústiques, les veus no estaven comprimides ni equalitzades i, així, en general, malgrat que podien presentar-se als amics, totes les cançons requerien d’una transformació profunda. A més a més, necessitava la participació d’altres músics. Podia aconseguir fàcilment la implicació d’altres teclistes i vocalistes però resultava pràcticament impossible aconseguir un guitarrista amb capacitat d’interpretar els meus solos. Jo volia implicar el meu fill Martí, un molt bon guitarrista. Des del menjador de casa el sentia tocar cada dia en la seva habitació però no hi havia manera. Li agradaven les meves cançons però no feia el pas. Finalment, cap al mes de febrer o març de 2018, i després d’insistir-li molt, vaig desistir. Entretant, al Nadal havia enviat algunes cançons al Simó Bosch, un guitarrista extraordinari que vaig sentir a la sala Razzmatazz en dos concerts on interpretava música de Pink Floyd amb The Other Side, una banda increïble de Ciutadella de Menorca. Jo m’havia quedat molt impressionat pel seu nivell tècnic i, donat que el meu estil de composició m’acostava molt a Pink Floyd i, particularment, a l’estil de David Gilmour, em vaig obsessionar amb la possibilitat que en Simó participés en el meu projecte. Tanmateix, malgrat que va contestar-me molt amablement dient que li havien agradat les meves cançons, vaig entendre que la distància faria impossible una col·laboració amb ell. Potser amb el temps…

Per una altra banda, a l’octubre de 2017 havia contactat amb la gent de Music Lan, un estudi de gravació per on han passat molts músics d’aquest país, i ràpidament vaig veure que el meu projecte es veuria abocat al fracàs perquè, en primer lloc, jo no tenia la capacitat financera necessària. A més a més, sabia que després de tants anys treballant-hi, no acceptaria que despatxessin el meu producte en dues setmanes. Jo necessitava algú que treballés al meu costat en la producció de cadascuna de les meves cançons, de cadascuna de les notes de les meves cançons, algú que suportés el meu perfeccionisme obsessiu i que dediqués el temps necessari per tal d’aconseguir un resultat bo sense portar-me a la ruïna.

Va ser llavors quan se’m va encendre la llum. En comptes d’anar a un estudi de gravació, el que havia de fer era portar l’estudi de gravació a casa meva. O dit d’una altra manera, havia d’aconseguir la col·laboració d’un tècnic de so amb qui treballar estretament. Buscant per internet, vaig veure que a la pàgina www.tusclasesparticulares.com s’hi anunciaven molts professionals. Va ser d’aquesta manera que el dia 30 d’octubre de 2017 vaig establir contacte amb el Marcel Sabater. Començava així la segona fase de la producció d’Ultramort.

El Marcel havia treballat en nombrosos projectes musicals fent-se càrrec de la producció i col·laborat també aportant guitarra d’acompanyament i veu. Comparteix un estudi a Barcelona amb dos socis. Durant uns mesos em vaig desplaçar a casa seva, a Badalona, on disposava d’un petit estudi. En Marcel i jo ens vam entendre molt bé a la primera. Ell ràpidament va veure quines eren les meves deficiències però també les meves capacitats. En un començament em vaig alarmar perquè em va fer substituir la llibreria de sons de totes les bateries de totes les cançons. Encara avui riem perquè en les meves maquetes jo no feia servir el bombo i ell se’n sorprenia molt. Ara ja ho faig. Mentre jo substituïa i retocava les bateries, vam treballar amb Lennon i Un segon d’eternitat. En un principi, el treball avançava lentament perquè havíem hagut de procedir a la solució de problemes informàtics relacionats amb llibreries i plugins. Un cop amb Fot-li, vam gravar les veus per substituir les antigues, i vaig plantejar-li el problema que, en la tornada (“Fot-li que encara som vius…”), calia introduir un cor nombrós de gent. La meva veu en solitari restava energia al tema. Sense dubtar-ho, va agafar el micròfon i es va posar a cantar. Jo no m’ho creia. La seva aportació em va encantar fins al punt que en la repetició final de la tornada vaig optar per deixar la seva veu com a solista. Entretant, no cal dir, rèiem constantment.

Durant el procés de producció de Fot-li inevitablement va sorgir el problema de les guitarres. Jo no tenia idees. Insistir al Simó Bosch perquè participés no tenia sentit. El meu fill no volia entrar-hi. Un dia de febrer vaig aconseguir que m’acompanyés a l’estudi del Marcel, però la cosa no va prosperar. Altres guitarristes amb qui mantenia certa relació no mostraven un interès excessiu. Llavors al Marcel se li va acudir la idea de contactar amb els guitarristes que havien col·laborat amb ell en projectes anteriors o que havien passat pel seu estudi a Barcelona. En un termini molt breu, una setmana, a la sol·licitud de col·laboració es van presentar deu guitarristes amb proves d’interpretació a sobre d’una versió de Fot-li que havíem enviat sense guitarres solistes. Deu guitarristes? Jo al·lucinava, no podia creure que tanta gent manifestés interès a participar-hi. D’entre tots ells, va destacar la proposta d’en David Garcia, un guitarrista professional. El dia 20 de març de 2018 va personar-se a l’estudi d’en Marcel i, en presència meva, va gravar les guitarres de la cançó. A l’endemà, intentant pair el que havia succeït, vaig entendre que m’havia de treure de sobre totes les pors i els complexes que arrossegava. Potser jo no era el més experimentat en el món de la música però, si tota aquella gent s’havia interessat per les meves cançons, si moltíssima gent afirma que la meva música els agrada, estava clar que m’havia de treure de sobre la vergonya. Ja havia viscut aquesta sensació quan havia començat a enregistrar la meva veu a Lennon. Potser jo no era el més experimentat en el món de la música però sé fer una cosa que molta gent no sap: escriure cançons.

Un cop el Marcel va acabar el treball amb Fot-li, vam passar a Acabats als 50. Què fer amb les guitarres? Inicialment vam optar per la mateixa fórmula que havíem fet servir amb Fot-li. Vam pensar de trobar un altre guitarrista perquè Acabats als 50 s’acosta més al blues que no pas Fot-li i el David Garcia tira més cap al heavy. Aquí se’m va encendre novament la llum. El meu nebot, l’Albert Codina, havia publicat un àlbum amb una banda anomenada Artista convidat. Jo l’havia sentit en un concert i realment ho feia bé. Després del primer àlbum, Artista convidat s’havia trencat. El dia 18 d’abril de 2018 el vaig trucar i li vaig exposar la situació. En escoltar les meves maquetes va contestar que li agradaven i que participaria encantat. A partir del dia 8 de maig, a casa meva, tots els dimarts durant 4 hores vam començar a coincidir l’Albert, el Marcel i jo.

En aquell moment, havia trepitjat a fons l’accelerador en altres àmbits. Des del mes de febrer, i també gràcies al contacte fet a través de la web www.tusclasesparticulares.com, estava treballant amb en Carlos Marcano en el disseny de la pàgina web.

A mitjans d’abril vaig parlar amb l’Eduard López, un noi que estudiava comunicació audiovisual. Fill d’una amiga, jo el coneixia des que era petit. Vaig plantejar la possibilitat de fer els videoclips de les meves cançons. Per començar li vaig passar Fot-li. Va contestar que li agradava. Després de moltes dificultats per fer coincidir l’agenda, el dia 10 de maig vaig entrevistar-me amb ell i un amic seu, en Marcel Berengué, estudiant de direcció cinematogràfica, a l’hotel H10 de Barcelona. Em van presentar el guió del videoclip amb moltes pàgines i en el que havien treballat tots dos. Jo no m’ho creia. El 19 de maig vam tornar a coincidir, aquest cop a Tiana. M’havia llegit el guió, resultava interessant però jo volia fer una cosa diferent tot i que hi havia idees que estaria d’acord a incorporar. En aquella reunió vaig plantejar-los de fer també el videoclip d’Acabats als 50.

Tots aquests esdeveniments implicaven una gran excitació a casa meva. L’Albert va gravar les guitarres d’Acabats als 50. Jo li explicava al Martí quin era el procés de treball. En la sessió de gravació del 22 de maig va assistir-hi com a convidat. Suposo que en copsar el bon ambient existent entre tots nosaltres i, particularment, en veure el seu cosí en acció, va canviar d’opinió. A partir del 29 de maig va incorporar-se tocant la guitarra a Pas ningú al costat de l’Albert. Dissabte 2 de juny vam gravar algunes frases del mateix tema.

El dia 5 de juny, al meu estudi, l’Albert va gravar les guitarres de Pas ningú. El Martí va fer alguna petita aportació però tot l’esforç correspon al seu cosí. El dia 12 vam quedar a l’estudi del Marcel a Barcelona per gravar les guitarres acústiques de La noia de la botiga de fruites i Un matí de primavera. Durant quatre hores, el Marcel va controlar-ne el procés d’enregistrament. L’Albert, com sempre, hi va fer un molt bon treball. Comptàvem que vindria el Martí per gravar el solo de La noia de la botiga de fruites i duplicar la mateixa feina de l’Albert per a poder experimentar després amb pistes paral·leles però no va poder venir perquè va haver de sortir tard de treballar. Ho vam deixar pendent per a un altre dia.

 

 

 

 

 

 

 

Àlbum Ultramort. Producció filosòfica

Llummare > Ultramort > Producció filosòfica

Picture of Joan Cavaller

Joan Cavaller

Gràcies per escoltar la meva música

<img width="500">
Ultramort Llibre

Ultramort és un conjunt de 23 cançons escrites entre els anys 2008 i 2016. Els arranjaments fins a la producció final han tingut lloc a partir d’aquelles dates i, especialment, l’any 2024 fins a llur publicació l’any 2025.

Tota la meva vida he estat envoltat de música i de filosofia. A casa, el meu pare havia comprat un tocadiscos i un munt de discos on es combinaven obres de música clàssica amb èxits de l’època. Hi havia discos de Verdi, Bach, Beethoven, Wagner i molts altres autors. Recordo una caixa amb uns 10 LPs que es deia El alma de la música rusa amb obres de Txaikovsky, Stravinsky, Mussorgsky, Rimsky-Korsakov, etc. Entre altres composicions, jo escoltava impressionat El vol del borinot i El llac dels cignes. També hi havia un àlbum anomenat “Miguel Ramos y su órgano Hammond” de l’any 1972. Jo escoltava sovint els dos primers temes, Pop Corn i Son of my father.

Complementàriament, també estava envoltat d’història i antropologia. Recordo textos de Tucídides, Herodot, Titus Livi, etc. en 3 volums molt gruixuts. També una història de la segona guerra mundial en 3 volums, l’Enciclopèdia Temàtica Ciesa (amb il·lustracions de Ciro Odúber, professor de dibuix de la meva escola), un diccionari en quinze o vint volums enormes, una col·lecció de llibres sobre la natura de Time Life i una enciclopèdia de molts volums de color taronja sobre temes d’antropologia i economia. Jo consultava regularment tots aquests llibres, m’agradava llegir-los.

Tant en el cas de la música com de la filosofia, la meva dedicació s’ha centrat sempre en la creació. En el cas de la música, la composició de cançons. En el cas de la filosofia, la investigació i la redacció de textos.

Quan tenia aproximadament uns 10 anys d’edat jo anava a escola a la Salle Horta de Barcelona des de casa meva situada en la cantonada dels carrers Passeig de Valldaura i Guineueta. Per a arribar-hi havia de travessar un barranc que s’enfonsava molt. Ara ja no existeix perquè fa alguns anys l’ajuntament el va omplir d’aigua creant un llac. Per a permetre que la gent pogués travessar el barranc, l’ajuntament esculpia graons en el fang però quan plovia es desfeien i la travessia es complicava enormement. De tant en tant agafava cucs, cargols i bitxos de bola i me’ls emportava a casa. També hi havia serps però no m’atrevia a agafar-les. Un dia els cucs es van escapar de la capsa de llumins i la meva mare em va prohibir tornar a fer-ho. Quan arribava al fons del barranc, on discorria un rierol, molt sovint ens esperaven uns nens dolents que vivien en barraques properes, un d’ells es deia Cano de cogom i el grup era conegut com els canillos. Encara que jo hi anava acompanyat del José Ángel, un veí que estudiava a la mateixa escola, m’hi van arribar a atracar un munt de vegades, s’emportaven el meu entrepà, la meva jaqueta, ens feien empentes i bufetades i, és clar, quan arribàvem a escola ho denunciàvem als mestres. En certa ocasió, vaig anar a comissaria amb el meu pare però el policia va contestar que no podien fer res. El cas és que jo anava a escola molt espantat fins al punt que, a la nit, molt sovint tenia el mateix malson: queia violentament al fons del barranc. Llavors em despertava suant. Va arribar un dia en què, per a superar el trauma, quan va arribar el malson, vaig decidir suïcidar-me saltant voluntàriament al buit. El pit em bategava amb molta força i els sentits es van apagar però, estranyament, en aquell moment vaig començar a volar. Jo estava mort però volava, i sentia un plaer indescriptible. Després d’aquell dia ja no vaig viure mai més aquell malson. Sí, en canvi, vaig començar a sentir coses estranyes, una mena de connexió inexplicable amb la realitat més enllà dels sentits.

Obert en canal i Un matí de primavera es basen en aquests fets. A més, jo estava enamorat de la germana del José Àngel però, tal com explico a Quan fa fred, no m’atrevia a confessar-ho. Anys més tard, aquesta noia va morir donant a llum una criatura.

L’any 1976, amb 14 anys d’edat, vaig viure un esdeveniment que va marcar la meva vida. A l’escola, la Salle Horta de Barcelona, fent el 8è curs d’educació general bàsica, vam tenir una assignatura que es deia música. El hermano José Luis ens va fer cantar cançons diverses. També va demanar que alguns alumnes voluntaris exposessin en públic obres de la història de la música que consideressin rellevants. Recordo el Josep Blanch posant les Walkíries de Wagner. Jo ja la coneixia. Ara no recordo si el company es deia Josep, sempre fèiem servir el cognom i amb els anys he oblidat els noms de molts d’ells. En aquella sala tan gran sonava potent però no em va impressionar excessivament. Un altre company, l’Eduardo Gandul Martínez va presentar un altre tipus de música. El hermano Alberto, un home tenebrós vestit de negre amb sotana com si fos Dark Vader, sempre li deia: “gandul de hechos o sólo de apellido?”. Què imbècil. Doncs bé, el company va fer sonar l’LP d’una gent que jo no havia sentit mai. Vaig escoltar un cor bategant, sorolls diversos, un boig rient i, de sobte, un crit agut penetrant que va donar pas a l’entrada d’una instrumentació màgica. Jo estava agafat a la cadira experimentant una emoció indescriptible, espantat, hipnotitzat. Es tractava de la introducció de The Dark Side of the Moon. Una música totalment diferent al que havia sentit fins llavors, profunda, filosòfica, transcendent, extraordinàriament lírica i alhora descarnada, dramàtica. Podria escriure una infinitat d’adjectius però no encertaria mai a exposar adequadament la transformació que aquella música va provocar en la meva persona. Poc temps després vaig escoltar l’àlbum Wish you were here i quan vaig ser travessat per Shine on you crazy diamond vaig marxar encara més lluny fora dels límits d’aquest món. A dir veritat, no sé si continuo viatjant o potser ja vaig tornar en algun moment. Quan sento els sintetitzadors de Wright m’imagino l’alba en una epifania gloriosa, quan sento la guitarra de Gilmour tocant les primeres notes, encara avui, se’m posa la pell de gallina.

Després d’aquell esdeveniment, em vaig convertir en músic. Quan tenia 16 o 17 anys, ara no recordo quan va ser exactament, tornant a casa i a punt de picar al timbre de casa meva perquè m’obrissin la porta al carrer, vaig descobrir que estava cantant una cançó que no era de ningú. Em vaig quedar molt sorprès. A partir d’aquell dia vaig començar a escriure cançons de forma regular. Després de comprovar que les cançons sorgien una rere l’altra de manera constant, vaig decidir que, efectivament, seria músic. Llavors vaig començar a estudiar llenguatge musical i piano amb professors particulars.
La meva vida, però, es va complicar immediatament quan, al segon de batxillerat, l’any 1977, vaig cursar una assignatura anomenada filosofia.

També llavors, a l’escola, la Salle Horta de Barcelona, el professor de filosofia ens va dir que havíem d’exposar públicament un llibre que havíem de triar lliurement. Per a fotre els capellans, jo vaig triar un llibre que corria per casa d’un tal Jean Sendy que es deia Dioses extraterrestres, on, a la manera de Von Daniken, deia que el Gènesi parlava en realitat de la intervenció d’alienígenes. No cal dir que el capellà, que es feia dir hermano Evelio, va quedar molt espantat. Quan vaig acabar de fer la meva exposició, va dir que aquestes idees eren falses. Al marge d’aquesta anècdota, l’assignatura en qüestió em va impressionar molt. Va ser l’any següent, cursant el que llavors es deia Curs d’Orientació Universitària, a la Sagrada Família, escola situada al carrer Peris Mencheta de Barcelona, quan vaig descobrir Hegel. El professor va emplenar la pissarra amb el nom d’uns quaranta filòsofs, tants noms com alumnes hi havia presents. Jo seia el penúltim al darrera de tot a la dreta de l’aula de manera que, quan em va tocar el torn, només quedaven lliures tres noms per a triar. No sabia qui era però vaig quedar-me amb el filòsof alemany. Quan vaig llegir el Hegel de Walter Kaufmann per poder fer el treball que demanava aquell professor em va agafar una mena d’atac obsessiu. Gràcies a aquella filosofia podia (intentar) encaixar tots els coneixements que havia adquirit al llarg dels anys. Vaig començar a comprar-me tots els llibres de Hegel i, a partir d’aquí, de molts altres filòsofs. A l’igual que el filòsof alemany, jo estava enamorat del món grec i no vaig trigar a comprar i llegir llibres de Plató, Aristòtil i altres filòsofs. Quan vaig marxar de casa amb vint-i-set anys, a la meva habitació no s’hi cabia. Tot l’espai estava envaït pel piano, el meu equip de música Aiwa amb 5 aparells superposats i una quantitat immensa de discos i llibres que havia acumulat.

Els meus intents de compartir les meves cançons amb altres músics van fracassar sempre però, de la mateixa manera que jo continuava desenvolupant les meves teories filosòfiques, també escrivia les meves cançons, una rere l’altra. No és que m’ho proposés. Venien soles.

En les meves cançons parlava de tota mena de temes, propis i aliens, però l’any 2010, en unes vacances a Menorca, a Mercadal, on podíem disposar regularment d’un apartament, se’m va ocórrer la idea de parlar estrictament d’allò més íntim que afectés la meva persona.

De sobte, a partir d’aquell moment, van començar a venir moltes cançons amb una freqüència molt més intensa de l’habitual. L’any següent, en un curtmetratge molt dolent que vaig preparar per a la universitat en uns estudis de comunicació audiovisual, vaig presentar tres cançons instrumentals formant part de la banda sonora i que van constituir-se en la llavor que va donar lloc a Ultramort: Eqvs Llummare, Orc i Canal obert.

La decisió d’escriure cançons directament inspirades en la meva persona va venir donada per la meva situació emocional particular, amb moltes afectacions profundes en la meva experiència personal, familiar, professional, nacional i filosòfica. Moltes afectacions concentrades en molt poc espai de temps que van provocar la meva necessitat d’expressar-me públicament per a desfogar-me.
En l’àmbit familiar vaig viure l’experiència dolorosa de veure com els meus fills es feien grans i cada cop s’absentaven més de casa, circumstància que va implicar el qüestionament de la vida familiar en el seu conjunt. Els entesos en diuen síndrome del niu buit. A més, la meva dona i jo, el 2014, vam vendre el pis de Cabrils per anar a viure a Vilassar de Dalt, tancant així un cicle de molts anys.

Durant tot aquest procés, també vaig patir els efectes de la crisi econòmica que va esclatar l’any 2008. Donada la meva afinitat vocacional, jo m’he mogut sempre en l’àmbit de la gestió cultural. Tenia molts clients (empreses, associacions, universitats) que en gran part vivien de subvencions públiques. La crisi econòmica va tancar l’aixeta de les subvencions i una gran part dels meus clients van haver de tancar projectes o, directament, no van poder continuar treballant. Aquesta circumstància em va generar un estrès professional molt intens que es va sumar al familiar.

En aquest context de tensió creixent, les meves cançons continuaven sortint a la llum i, d’aquesta manera, Ultramort va anar prenent forma. Els temes s’acumulaven, es barrejaven en múltiples combinacions que jo feia i desfeia segons un criteri molt poc definit, fins al punt que, una després de l’altra, vaig trobar-me amb vint, trenta, quaranta cançons noves. Jo sempre he escrit cançons amb relativa facilitat però la meva tensió emocional provocava el sorgiment de cançons amb més intensitat de l’habitual.

Paral·lelament a Ultramort, jo treballava amb Canal obert, un altre àlbum que havia pensat de publicar després d’aquell. Algunes cançons d’Ultramort van passar a Canal obert i va arribar un moment en què vaig entendre que, de fet, tots dos àlbums eren el mateix.

Una altra dimensió de la meva persona afectada radicalment pels esdeveniments en aquests últims anys ha estat la nacional. Jo sempre he estat partidari que Aragó, Catalunya, Mallorca i València recuperin la condició d’estat que els va ser arrabassada amb el Tractat dels Pirineus el 1659 per l’ocupació militar francesa i el 1701-1719 amb els Decrets de Nova Planta per l’ocupació militar castellana. D’ençà llavors, els catalans han demostrat en múltiples ocasions la voluntat de recuperar l’estat, encara avui sota ocupació. Els esdeveniments de l’1 d’octubre de 2017 són l’últim capítol en aquest sentit. L’espectacle horrorós de la policia espanyola copejant ciutadans indefensos que volien votar i violant els drets més fonamentals de les persones va commocionar-me. Després d’haver assistit durant molts anys a múltiples manifestacions, després d’haver fet i promogut conferències, llibres, jornades, fires, exposicions, etc., i després d’haver participat intensament en la promoció de la història de Catalunya a través de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, el vespre del dia anterior a l’1 d’octubre jo estava amb la meva dona i amics a l’institut de Vilassar de Dalt, dormint al terra a l’espera que tard o d’hora arribés la policia espanyola disposat a rebre les hòsties que fos necessari en la lluita per defensar el punt de votació. L’espectacle de la violència espanyola em va fer sentir una profunda vergonya i molta, molta tristesa.

Ultramort és un compendi de sentiments i experiències personals. Alguns d’ells parlen de coses properes com ara els meus avis (Acabats als cinquanta), l’amistat i l’amor (Unes cerveses, Un matí de primavera, Al teu costat, Un segons d’eternitat, Quan fa fred m’agafo), el sexe (Xucla’m el cor), la nostra gossa (Lia), John Lennon, la por que tenia quan de jovenet havia d’anar a escola travessant un barri perillós (Obert en canal), o una noia impressionant que vaig conèixer a la botiga de fruites del Carrefour a Cabrera. D’altres parlen de temes més seriosos de l’àmbit de la política (Indignació, Ei Europa, Ei Món, Fenomenals, Fot-li). Finalment, d’altres són pura expressió filosòfica descrivint la irracionalitat d’un món ocupat per monstres i l’absurd (Orc, Canal obert), preguntant-me sobre el sentit de la meva vida i de l’existència en general (Eqvvs Llummare, A la deriva, Pas ningú, No importen les circumstàncies).

La cançó Ultramort és un crit de socors adreçat al món davant la perspectiva de la vellesa, la mort i, sobretot, la por a no realitzar-me personalment. I l’àlbum Ultramort és el conjunt de tots aquests sentiments i experiències personals. La paraula remet a la realitat que pugui existir més enllà de la mort.

Ultramort és el nom d’un poble de Girona. Entre els 19 i els 22 anys vaig treballar repartint gènere per farmàcies amb una furgoneta. En un principi tenia assignada farmàcies de la ciutat de Barcelona i d’una ruta amb centre a Vilafranca del Penedès, però un estiu determinat, per substituir un company que estava de vacances, vaig fer la ruta de Girona. Va ser així com vaig anar a parar a Ultramort, un poble petit de camperols. Aquella paraula em va impressionar i, des d’aquell dia, la vaig retenir a la memòria. Què significa Ultramort? Més enllà del fet de la mort? Una altra vida? Es dona la circumstància que a prop d’Ultramort hi ha el poble de Verges, molt conegut per la seva dansa tradicional de la mort. Amb el temps, he creat la idea mitològica que Ultramort és una mena de porta a una altra dimensió. La paraula ultramort significa tal cosa: més enllà de la mort. Jo crec que qualsevol persona viu sempre i en tot moment condicionada per la perspectiva de la pròpia mort en el futur. Podem distreure’ns amb mil coses però l’horitzó de la pròpia mort, i el desig d’una vida més enllà d’aquesta mort, ho defineixen tot.

Ultramort és la meva resposta íntima i personal a aquest conjunt d’esdeveniments, una resposta que pren forma de sentiment de desesperació i angoixa, però també, de manera indestriable, d’esperança i d’alegria davant la vida, l’amistat, l’amor, la gent que estimo.

 

Joan Cavaller, 2 de febrer de 2024 & 22 de desembre de 2024.

Eqvs Llummare (Àlbum: Ultramort). Presentació

Aquesta cançó va venir al llarg de l’any 2008, de forma molt lenta, manifestant-se en forma de sentiment summament tènue. Es tractava d’una mena de llum invisible, una llum creadora que vibra en la foscor, molt lluny en l’interior de la meva ment o en la profunditat de l’univers. Més enllà d’aquesta imatge que també és un sentiment no puc dir-ne més. Al mateix temps que jo detectava aquesta llum, venia a mi un nom: llum mare i una música, la cançó que ara podeu sentir.

La impossibilitat d’identificar cap significació més concreta, d’i­magi­nar-me un tros delimitat de món, ha fet que, tot just, vegi en aquesta música el sentiment més autèntic de quants pugui ser capaç d’escriure. Quan sento aquesta cançó, la meva imaginació es trasllada cap a la imatge d’aquella lluny invisible que precisament per ser invisible no és llum però hi és i vibra en la foscor.

Quan penso en Eqvs Llummare penso també en el Preludi en do major BWV 846 de Johan Sebastian Bach, o en la Sonata 16 en do major de Mozart, o en el Clar de Lluna de Beethoven, o en el Nocturn op.9 de Chopin o en les Arabesques de Debussy.

Eqvs Llummare és una cançó inspirada en qüestions filosòfiques. L’expressió Eqvs està formada per les inicials de la frase Ésser que vol ser. Quan et dediques a la investigació filosòfica, com de fet a la investigació en qualsevol àmbit científic, tard o d’hora arribes a plantejar-te el problema del sentit del món, el sentit de l’ésser. Per què existeix el món? Aquesta pregunta no té resposta possible. L’ésser, per definició, és. No podem trobar una raó que expliqui l’ésser perquè, llavors, estaríem plantejant un altre ésser (la raó de l’ésser) que, al seu torn, també seria ésser. Aquest embolic indestriable ens remet, malgrat tot, a la consideració d’un tret característic de l’ésser com ara la seva condició essencial fonamental: l’ésser és en tant que essent i, per tant, alhora, en tant que ha estat i que serà. O dit d’una altra manera, l’ésser, infinitiu, és alhora gerundi, participi i futur. D’aquesta manera, arribem al descobriment que l’ésser infinitiu-gerundi-participi esdevé ésser-essent-(es)sentit, o dit d’una altra manera: l’ésser és sentit. Finalment, en tant que l’ésser també és futur, descobrim que el sentit esdevé sentit en acció, sentit en moviment: sentint, o si ho preferiu: sentiment, un (ad)verb(i) que té forma de gerundi.

L’expressió Llummare emergeix aquí en la seva significació més profunda: creació, llum creadora, ésser-essent-sentit-sentint-sentiment.

No cal dir que a partir d’aquestes apreciacions poden sorgir infinitat de noves reflexions però aquest no és l’indret adequat a l’efecte. En tot cas, aquesta ha estat la motivació que m’ha dut a compondre aquesta cançó. Confio que disculpareu el mal de cap que provoquen les meves paraules.

La noia de la botiga de fruites (Àlbum: Ultramort). Presentació

La melodia d’aquesta cançó se’m va acudir un dia d’agost de 2010 cap a les 9 del matí de camí a comprar el pa i el diari. Moltes de les meves cançons neixen d’aquesta manera; a primera hora, el cervell està descansat i pot produir amb molta facilitat. Jo, habitualment, vaig cantant pel carrer, sempre vaig buscant cançons noves. La meva dona se’n riu, diu que semblo ximple, però se me’n fot.

A partir de la disposició de la melodia, vaig trigar a compondre-la sencera uns 3 dies. Al cap d’uns mesos després d’haver escrit la música d’aquesta cançó, cap al març de 2011, vaig decidir que havia d’escriure’n la lletra. El problema és que, inicialment, no sabia a què dedicar-la. Constantment estic escrivint música però ho faig de manera instintiva, sense plantejar-me’n la raó. En aquell moment, el conjunt de l’àlbum Ultramort s’estava inclinant en excés cap a un costat fosc, trist i tenebrós per causa del pes de cançons com ara Acabats als cinquanta, Pas ningú i la mateixa Ultramort. Jo no em considero una persona fosca, tot el contrari. Crec que en aquesta vida tots experimentem situacions divertides i avorrides, alegres i tristes, i, per aquesta raó, volia que Ultramort no s’allunyés d’un cert equilibri. La influència del romanticisme (Beethoven, Mendelssohn, Schumann…) i del rock experimental dels seixanta i setanta han determinat la meva concepció musical però també he rebut la influència de la música popular més alegre i divertida, de manera que, per contrarestar la tendència fosca que s’estava apoderant d’Ultramort, vaig voler escriure balades (Al teu costat, Un segon d’eternitat) i temes inspirats en els Beatles (Lennon, Un matí de primavera). La noia de la botiga de fruites encaixa en aquesta reacció pop però aquí, a més dels Beatles, vaig pensar en les cançons de la Trinca: Pelegrí, Trempera matinera, No ve d’un pam, etc. Quan era petit, el meu veí, el Sr. Antoni, em deixava discos de músics catalans i, a més de Llach, Bonet i tants altres, jo escoltava la Trinca. Després, el meu pare va comprar Ca barret!, un album que sempre m’ha agradat molt.

Així doncs, vaig decidir escriure una cançó en clau popular i, més específicament, fent la broma típica de la Trinca. Llavors se’m va encendre la idea de dedicar el tema a una noia que havia conegut al supermercat de Carrefour a Cabrera de Mar, prop de casa meva. D’aquesta noia no en sé res, només que estava boníssima.

Carrefour a Cabrera de Mar Secció de fruites i verdures

La vaig veure només dos cops a la secció de fruites i verdures però em va impressionar molt. Després ja no la vaig veure més. Tenia uns ulls negres que li brillaven, era estiu, estava morena i, amb la bata blanca, el color destacava encara més. Però el que més em va impressionar va ser la seva pitrera. Em va recordar aquell anunci d’un desodorant en què a unes noies a l’autobús li salten els botons de la camisa, o aquell altre d’una noia que “paseaba por la Casbah cuando de repente me vi envuelta en un tumulto“, o també “Busco a Jacks“. Bé, el cas és que jo em vaig quedar paralitzat, hipnotitzat davant d’ella amb el meu cistell carregat de fruites i verdures, mirant-la en tot el seu esplendor. Déu, allò era un autèntic àngel, un miracle de l’evolució. Naturalment, ella es va adonar de la situació i, davant de la meva estampa ridícula, allà quiet mirant-la amb el cistell carregat amb pebrots, tomàquets i altres verdures, va somriure i em va preguntar si volia pesar la compra. En aquell moment, la meva imaginació ja viatjava accelerada per altres mons.

Durant un temps vaig estar temptat de dedicar-l’hi a una altra noia que treballava en una llibreria que es diu Paperam al costat del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, on jo treballava. Penso que es deia Susanna, no n’estic segur. Molt atractiva, primeta, alta i seriosa. Aquella noia resultava misteriosa. Tenia una mirada enigmàtica. També li vaig perdre la pista. Finalment em vaig inclinar per l’altra, molt potent.

La idea de relacionar la cançó amb la noia del Carrefour es va concretar a finals del 2010 quan estava escrivint aquest àlbum. Atès que no vaig tenir cap relació amb ella, se’m va acudir la idea d’escriure una mena de conte infantil, una història d’amor en termes idíl·lics. Però, per a evitar caure en la cursileria, i tenint present que volia fugir de la foscor en la que estava caient el conjunt de l’àlbum, vaig concebre el conte infantil en termes còmics, amb referències freudianes a l’amor maternal. Jo ja fa molts anys que vaig superar les 5 etapes freudianes del desenvolupament psicosexual però em temo que el meu inconscient es va quedar aturat en la primera. Aquesta és la raó per la qual vaig escriure la frase “I mama, sóc tan feliç, com un infant, visc una faula”.

La referència a les fruites i verdures (“quins melons, quines peres…”) enllaça evidentment amb el paral·lelisme popular que existeix entre els pits de les dones i aquests vegetals, però amb aquella referència (“la vaig treure a ballar al bell mig…”) també vaig voler lligar la noció d’amor suprem amb la del mite del paradís original, present en tantes civilitzacions, on la concepció de felicitat de la vida ja en edat adulta, tal com s’encarreguen de recordar-nos els anuncis de vacances, es vincula d’igual manera amb les imatges de la natura, els jardins, les platges, etc.

Lennon (Àlbum: Ultramort). Procés de composició

 LlummareUltramortLennon > Procés de composició

Com he escrit abans, aquesta cançó va néixer cap al mes d’agost de 2010 tocant el piano a casa. El dia 18 d’agost de 2010 la vaig traslladar a l’ordinador. En primer lloc, amb la meva veu a través d’un micròfon, vaig enregistrar la línia melòdica que se m’havia acudit (“la ra la la la…”). A continuació vaig definir el tempo, els compassos, etc. El piano en aquest tema és molt senzill perquè majoritàriament  marca les notes negres de cada compàs. A continuació vaig afegir les primeres notes del baix tal com se senten en la versió final. Durant dos dies vaig estar assajant els cors. Per a la veu solista, ja que encara no tenia la lletra, feia servir síl·labes inconnexes en anglès la qual cosa resultava molt ridícula però a mi em servia per acostar-me al producte final. Després que a casa meva i uns amics se’n riguessin de mi, vaig deixar de fer-ho. Des de llavors, enregistro la melodia de la veu amb un so de piano o d’una flauta.

Pel que fa a la percussió, vaig estar provant diferents sons fins que vaig optar per deixar únicament el charles que se sent en la versió final. El 20 de setembre de 2010 ja estava totalment escrita en la forma actual, llevat d’alguns acords que modificaria més tard, però fins al dia 15 de març de 2011 no em vaig plantejar d’escriure la lletra en català. Aquell dia vaig reprendre la gravació. Llavors vaig escriure la lletra que, després de diferents modificacions, vaig concloure el 27 d’abril.

Tot i així, el desembre de 2012 vaig canviar la frase “fent vibrar la gent” tal com havia escrit originalment per “fent vibrar la pell”. La paraula gent no m’agrada i aquí pell queda bé.

Aquesta cançó em va donar l’oportunitat d’assajar amb cors per afegir ornaments a sobre de la veu. Sentint els Beatles, els Eagles i altres grups, sempre he pensat que els cors li donen molta emotivitat a la música. No cal dir que els Beatles són aquí els especialistes però jo, a més, he volgut imitar aquell tipus de cors que se senten en les cançons dels anys 60 i, particularment, algunes veus que feien gent com ara… M’està costant molt escriure això perquè us en riureu però tant és, així ens en riurem tots. He de confessar que de jovenet m’agradava molt la música de Fórmula V. Quan dic jovenet vull dir això, 10-12 anys. Després ja vaig superar el trauma i vaig poder passar a coses més serioses però, en aquell moment, a la televisió, a la ràdio i als balcons dels veïns andalusos del meu barri, a la Guineueta de Barcelona, on vivia, se sentia aquest tipus de música, i també, és clar, Manolo Escobar, Rumba 3, los Diablos, tota mena de folklòriques, etc. El cas és que alguna cosa hauria d’haver heretat de tot allò. Doncs bé, m’agraden els cors amb veu de falset que se senten en cançons com ara La playa, el sol, el mar, el cielo y tú, o Tu amor, mi amor, o Tras de ti, etc. M’agraden precisament perquè sonen ridículs, o potser, per ser més just, perquè sonen a l’estil dels anys 60. Quan vaig fer els cors que se senten a Lennon, i després en altres cançons (per exemple a Al teu costat), volia que se semblessin als d’aquella música.

El dia 12 de maig de 2011, una amiga, la Sònia Martorell, va venir al meu estudi per fer proves de veu. Vam assajar els cors de Lennon i de La noia de la botiga de fruites. M’agrada la seva veu però aquí, en Lennon, jo volia que els cors sonessin als anys 60. Així que vaig prescindir-ne i vaig treballar només amb la meva pròpia veu.

Diverses persones m’han dit que aquesta cançó és massa breu. En algun moment em vaig plantejar d’allargar-la tot repetint-la amb més instrumentació, però finalment hi vaig desistir. A mi m’agrada així. M’agrada perquè llavors es converteix en una mena de joia petita. I m’agrada també perquè contrasta amb la durada de les cançons veïnes. D’aquesta manera, contribueix a trencar el ritme de successió de cançons. És important fugir de la monotonia. Hi ha molts àlbums en què les cançons van circulant una rere l’altra, totes amb la mateixa mida, totes amb el mateix estil. I així, acaben avorrint.

Inicialment, la cançó s’havia de dir John però el títol no m’acabava de convèncer. Després de fer-hi voltes, el dia 15 de juny de 2011 vaig canviar-lo per una frase del tema: Una nota, un punt, un acord. Resulta més poètic i, a més, en la manca de referència a la persona de John Lennon, la cançó pot fer que altres persones evoquin sentiments particulars. Tanmateix, a finals del 2017, donat el fet que el tema es refereix molt específicament a la persona del músic anglès, vaig decidir canviar-lo pel nom actual.

La cançó està escrita en tonalitat de mi menor. El primer compàs de la cançó genera un efecte curiós. La melodia de la primera frase (“Fa molts anys ja que ens vas deixar”) comença en la nota re i acaba en la nota sol. L’oïda pot interpretar llavors que estem en sol major. La nota re es el cinquè grau (dominant) de la nota sol, que llavors faria la funció de tònica. Re (cinquè grau) culmina en sol (primer grau). Aquesta és l’estructura elemental de la major part de les cançons populars: el cinquè grau resol (descansa, culmina) en el primer grau. Però jo aquí enganyo l’oïda fent que el primer acord (que sona amb la nota re) no sigui un re major (acord de dominant) sinó un sol major, quan l’oïda podria esperar que aquest acord fes la funció harmònica de culminar la frase. Proveu de tocar els acords de re major per a la nota re i de sol major per a la nota sol i comprovareu que sona molt malament. En realitat, els acords correctes són sol major (en segona inversió) per a la nota re i mi menor (en estat fonamental) per a la nota sol. Ara sí sona bé. Això és així perquè estem en tonalitat de mi menor, relativa menor de sol major. Per als qui no sàpiguen de música, una tonalitat relativa és aquella tonalitat que comparteix amb la principal les mateixes notes de l’escala amb les mateixes idèntiques alteracions (sostinguts o bemolls) però començant en la nota de l’intèrval de tercera menor (un to i mig). Així, en un piano, l’escala do-re-mi-fa-sol-la-si-do no té alteracions (totes les tecles són de color blanc), i passa el mateix amb l’escala de la menor: la-si-do-re-mi-fa-sol-la. La és una tercera menor de do (do-si-la).

Un cop he informat amb la primera frase que este en mi menor, acord que fa la funció de tònica en l’escala relativa de sol major, porto la frase a l’acord del cinquè grau de la nova tonalitat, és a dir, si menor. D’aquesta manera he pogut allargat la frase en varis compassos.

La segona part del tema (“I malgrat…”) també segueix els esquemes clàssics de la música popular perquè per crear una nova tensió em situo ara en un quart grau (la) (“I malgrat que…”) que resoldré en la tònica en qüestió (mi) (“… caure en un”). Per allargar la frase (“…cinisme en un pou ben gris”) torno a la funció de dominant del cinquè grau (si menor). Podria haver acabat la cançó en la tònica (mi) i hauria sonat molt bé, però prefereixo tancar-la en l’acord de la nota dominant (si menor) sense resoldre’l (“…pensem sempre en tu”) per mantenir viva la sensació de tristesa, la sensació d’incomplitud.

No sé per què però aquest acord, si menor, m’agrada molt. No m’agrada per la seva sonoritat perquè la pots trobar en qualsevol altre acord que tingui els mateixos intèrvals entre notes sinó per la forma de la disposició dels dits al piano en la seva forma invertida, és a dir: re #fa si. El faig servir al final de la cançó (“…cinisme, en un pou ben fosc, ben gris”) i un altre cop a Al teu costat on he creat una frase amb una successió d’acords que a mi em sembla preciosa: re fa# si -> re fa# la -> re fa# sol# -> do# fa# sol# -> do# fa sol#.

A dir veritat, totes aquestes observacions sobre la tonalitat i els acords de la cançó els he fet a posteriori. Quan escrivia la música, no hi pensava en aquests termes. De fet no ho faig mai. La cosa era molt més intuïtiva. En el cas específic d’aquesta cançó, a més, dec les observacions en qüestió a l’Alba Masafrets. Jo, inicialment, insistia a creure que em trobava en sol major. Conforme passa el temps i aprenc coses noves, descobreixo com era de gran la meva ignorància (i continua essent-ho).

Sé que el comentari de la disposició dels dits al piano sona absurd però quan toques aquest instrument descobreixes aquesta mena de coses. L’escala central del Clar de lluna de Beethoven, per exemple, és bonica per la seva sonoritat però també per la forma en què els dits es mouen sobre el teclat. De fet, tota la disposició dels dits al Clar de lluna és bonic. Passa el mateix amb les Arabesques de Debussy i moltes altres composicions. Hi ha altres peces en què, per contra, el moviment dels dits és lleig o no té cap mena d’atractiu.

El dia 19 d’abril de 2013 vaig reunir-me amb l’Alba Masafrets a la seva escola per analitzar les meves cançons. Vam quedar que fariem aquest treball cada quinze dies. En aquesta ocasió vaig portar dos temes: Ultramort i Lennon. En escoltar aquesta darrera, l’Alba va comentar que l’estructura no era correcta perquè les dues primeres frases ocupen 3 compassos, les dues segones també 3 compassos, la frase “Tu sabies… al món” 4 compassos i a continuació hi ha un compàs de 2 notes blanques darrera del qual es repeteix el tema. Aquesta estructura és del tot irregular i, segons l’Alba, provoca una sensació d’inestabilitat. Em va comentar que si algú la volgués ballar, el ballarí ensopegaria. També em va dir que no tindria sentit fer un edifici amb una distribució irregular de les seves columnes. No sé, a mi em sembla que Gaudí i altres arquitectes són genials i molt sovint les estructures són caòtiques, o si més no d’aparença no clàssica. Potser té raó però a mi em fa la impressió que la irregularitat en la distribució de compassos d’una cançó no és un problema. En tot cas, sentint la meva cançó jo no tinc aquesta sensació de desequilibri. Però l’Alba insistia i em va comentar que la major part de les composicions de tota la història de la música, amb excepció de les contemporànies, presenten grups de 4 compassos. Davant de la seva insistència, el dia 26 d’abril vaig portar-li moltes partitures de compositors clàssics que tenia per casa i en què l’estructura no segueix aquesta distribució constant de 4 compassos. Així per exemple, les parts segona i tercera de la Sherezada de Robert Schumann tenen 19 compassos, no pas 16 o 20. La segona frase de la cançó Von fremden Ländern und Menschen del mateix autor en té 14.

Al llibre de les sonatines de Muzio Clementi hi ha un munt de peces irregulars. La primera part de la primera sonatina té 15 compassos, la segona en té 23. La segona sonatina en té 26, etc. Passa el mateix amb les sonatines de Ludwig van Beethoven i les Invencions de Sebastian Bach.

Puc entendre que un compositor, en un moment determinat, pugui allargar una frase de 4 compassos creant un interludi o una coda, però precisament per aquesta raó la irregularitat de la meva cançó no ha de ser un problema especialment greu.

El dia 28 de juny de 2013 vaig tornar a reunir-me amb l’Alba Masafrets. En aquest cas vam fer classe de piano. Posteriorment, cap a les 12, vaig estar parlant amb el Pau Solà, el seu nebot. Fill de la Pepita Masafrets, en Pau ha acabat tot just ara els estudis de música al Conservatori de Barcelona i es dedica professionalment a compondre. Ell ja havia sentit les meves cançons perquè fa algun temps li vaig enviar tres peces per correu electrònic (Eqvs Llum Mare, Instrumental 1 i Instrumental 2), i també va ser present el 9 de juliol en el concert en què els alumnes, entre ells jo, exposem al públic diferents peces de piano. En la cloenda d’aquest concert, vaig mostrar al públic Acabats als cinquanta. La majoria de la gent volia marxar perquè havien vingut a escoltar els familiars corresponents, però alguns oïents em van felicitar. El Pau i jo vam quedar de veure’ns dimarts 18.

En aquella ocasió, vaig plantejar-li al Pau la problemàtica de l’estructura de Lennon en referència als comentaris de l’Alba. El Pau va dir que una cançó ha de ser coherent amb si mateixa i no pas amb la història de la música, i que en el cas que jo li plantejava, la peça estava construïda en un compàs de 2/4, de manera que tenim 6 compassos per a la primera frase (“Fa molts anys…”), i 9 per a la segona (“Tu sabies…”). L’únic que li sorprenia era el compàs número 15 on se senten dos acords en la menor, pel fet que porta l’oient a una situació d’espectativa per la novetat possible. Atès que aquesta no es produeix, ja que es repeteix el tema inicial, en Pau és de l’opinió que aquí s’hauria de fer algun canvi. Fora d’aquest comentari, veiem que la peça canvia d’estructura a partir del compàs número 22 quan es repeteix la frase “Tu sabies trobar…”, ja que aquí, en haver substituït els dos acords de la menor que hem citat abans per una frase nova (“I malgrat…”), llavors comptem quatre grups de quatre compassos.

Per tant, si volgués fer cas a l’Alba Masafrets, podria forçar la cançó perquè tot ella s’estructurés, com ella considera, en grups de 4 compassos. Aquesta circumstància m’obligaria a suprimir els compassos d’ornament sense veu (números 5, 6 i 15), o allargar-los afegint més ornament fins obtenir nous grups de 4 compassos. Després d’aquestes valoracions, finalment vaig decidir deixar la cançó com la coneixem ara. M’agrada en la seva irregularitat estructural. Potser l’he sentit durant massa temps i ja no sóc capaç d’analitzar-la adequadament, però, sincerament, no crec que la qüestió de la distribució de les cançons en nombres regulars de quatre compassos sigui important. És més, si aquesta realment fos una norma universal, jo la trencaria pel simple plaer de trencar-la, com així s’han trencat també altres normes (particularment la música tonal).
En tot cas, les discussions amb l’Alba i el Pau han estat summament profitoses i entretingudes, i els agraeixo el temps que m’han dedicat.

Al llarg de la primera quinzena d’agost, un cop ja tenia temps lliure després d’haver enviat impostos a Hisenda, vaig dedicar-me a transcriure en partitures les meves cançons per poder registrar-les abans de publicar-les i fer-ne difusió. El dia 6 d’agost de 2013 vaig estar treballant amb la partitura d’Una nota, un punt, un acord. En estudiar els acords que acompanyen la melodia, vaig decidir introduir canvis en la frase “Tu sabies…”. Inicialment, l’havia escrit amb aquests acords: Sol Major, Mi menor, La menor, Fa major i Me menor. Sonava bé però vaig decidir modificar els primers dos acords introduint Mi Menor i Do Major. Tots són acords compatibles perquè comparteixen la nota sol de la melodia. El canvi es deu, suposo, a voler experimentar alguna novetat en una de les cançons més antigues d’aquest àlbum. A més, aquest canvi em va recordar una successió d’acords al Desperado dels Eagles. La frase “The sky won’t snow, and the sun don’t shine” d’aquesta cançó està sobre els acords Do Major i Mi Menor.

La transcripció de la melodia a la partitura em va crear el problema de definir-me en relació al fet que la veu trenca el ritme dels temps dels compassos. En un dos per quatre, la solució fàcil seria respectar els dos temps de negra de cada compàs, i així la meva cançó tindria el dibuix melòdic del primer compàs de la figura següent, on la paraula “anys” entra en el segon temps:

imatge

Jo, en canvi, he preferit situar l’inici de la frase en la part feble del primer temps, tal com s’observa en el segon compàs de la mateixa figura anterior. Així aconsegueixo un cert swing que després puc trencar en el tercer compàs (“com si el món…”). En aquest tercer compàs, les notes s’ajusten perfectament als temps del compàs. El contrast creat entre els dos primers compassos i el tercer li donen a la cançó una mica d’interès.
La primera frase de la cançó (“Fa molts anys ja que ens vas deixar”) fa referència a la mort de John Lennon. La segona frase (“Sembla com si el món romangués tot mut”) és una forma de dir que les seves composicions han influit molt el panorama de la música occidental. Les frases tercera, quarta i cinquena també són una forma de reconèixer la influència de Lennon (i, en contraposició, la passivitat de tanta gent) però aquest cop en el panorama ideològic occidental, gràcies a la seva insistència en l’amor com a fonament de la convivència i, al mateix temps, el seu esperit crític tan penetrant.

La segona estrofa incideix en la seva condició de gran músic. En canvi, el paràgraf final (“I malgrat…”) és una crítica al fet que trenqués els Beatles i que, a partir de llavors, no fes gaire cosa interessant.

Al teu costat (Àlbum: Ultramort). Lletra

[vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_empty_space][vc_column_text]

Un matí de primavera

Àlbum: Ultramort

 

Més d’un cop al vespre quan he treballat
sense haver caigut en què ja era tan tard
t’he trobat al llit tot dormint com un nen

Bé doncs, m’he estirat per jugar al teu costat
fer-te pessigolles, parlar-te molt baix
explicar-te un conte de llops d’ulls vermells

I llavors somrius dius que tens molta por
No pateixis sóc un heroi ben plantat
Obres mig un ull, nena, saps que t’estimo

Tot ho deixaré per lluitar i salvar-te
No hi haurà cap bèstia que em faci enrere
No sabria sense tu on raure, on viure

Puc imaginar-me tresors, mils joies
Una llarga vida amb salut de ferro
Reconeixement, la glòria, l’excel·lència
Sense tu no-res té valor per mi

Volen els ocells, lluny veig les muntanyes
El cel blau és net, no hi ha pas cap núvol
Res no té valor, res no sense tu

Mil anys, més de mil anys, romandré esperant pacient
Els somnis no envelleixen
Mil anys, més de mil anys, tornaré amb el sol naixent
Els nostres cors s’uneixen

Mil cops, més de mil cops, moriré per néixer amb tu
i ser-hi junts

No importa el temps, no importa els cops que giri el món
sé ben del cert que hi ha un sentit
No sóc un monstre que ho sotmet tot a raó
veig i comprenc el meu destí

Més d’un cop al vespre quan he somiat
sense haver caigut en què ja era tan tard
sempre que tu vulguis seré al teu costat

 

© Joan Cavaller 2017. Album: Ultramort.[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][/vc_column][/vc_row]

Un matí de primavera (Àlbum Ultramort). Lletra

Llummare > Ultramort > Un matí de primavera > Lletra

 

 

Quin dia tan bonic, som just al mes d’abril,
sento la vida com mai
Surt, vine, anem-hi junts, hi ha un món que és ple de llum,
sento l’amor al voltant

Blau cel, blau pur,
Tinc ales, puc volar, ser lluny, amunt, i prendre el
Blau cel, blau pur,
Sento em crema el cor, em crema l’ànima, sóc lliure

Cap meta no té fi si no ens volem rendir,
res no ens podria aturar
Tot va ja cap amunt, jo et porto, tu m’endús,
els somnis són a l’abast

Blau cel…

No et sentis sol(a) amb mi, fem un mateix camí,
anem junts, busquem un demà
No tinc secrets per tu, sóc transparent, sóc un
àngel en qui confiar

Blau cel…

Veig una llum al cim, sóc un final feliç,
res no m’ho pot espatllar
Hem arribat molt lluny, som just al capdamunt,
sento la felicitat

Blau cel…

Quin dia tan bonic, fem un mateix camí,
res no ens podria aturar
Surt, vine, anem-hi junts, no tinc secrets per tu,
els somnis són a l’abast

Blau cel…

 

© Joan Cavaller 2017. Album: Ultramort

A la deriva (Àlbum: Ultramort). Lletra

    

 

A la deriva
(Àlbum: Ultramort)

Veig el món i el que som, una obra admirable
Un reflex segur de les teves forces
He lluitat amb valor per vèncer els obstacles
Convençut que al lluny tu i jo ens trobaríem

He intentat desxifrar la veu de l’oracle
formulant preguntes, cercant respostes
Vius ocult en un món de somni i miracles
m’he perdut en un mar a la deriva

És així com vols caminar? al marge de tothom? sense cap contacte?
Raus ocult en l’anonimat, sembla que tens por, que vols amagar-te

Surt de casa, surt del temple, surt del lloc on al marge hi visquis
Sé que escoltes, ens segueixes, som aquí, a l’aguait per tu

Digue’m què vols? Què hem de fer per satisfer?
què hem de fer per ser dignes del teu pensament?
Digue’m què vols? Què hem de fer per compartir?
com poder arribar? com poder accedir?

Prop de casa hi ha un gos que borda incansable
Té la veu molt dura, la veu molt ronca
Parla el gos, parlen tots els cors i les plantes
Però en canvi tu fuges, et margines

És així com vols caminar…

Digue’m què vols?…

 

© Joan Cavaller 2017

Pas ningú (Àlbum: Ultramort). Lletra

[vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_empty_space][vc_column_text]

Pas ningú

Àlbum: Ultramort

 

Sóc a la cabana dalt hi ha la lluna
Assegut al porxo, observant els núvols
Observant el cel
Miro i veig que el temps es fon
Ben conscient, res em confon
Tot és quiet, tot és mut

Mai no he estat objecte de la fortuna
Sé del cert encara no faig catúfols
Ni tinc cap recel
Tant se val amants, amics,
pares, fills, ser fort, ser ric
Tot és fred, solitud

Quan les forces sucumbeixen
I ets pendent que el temps s’aturi
Descobreixes que ets tot sol,
Sol vas néixer, sol t’adorms

Els teus ulls ja no fingeixen
Entra el metge, un mal auguri,
T’entristeixen els condols,
(Fa) temps vas créixer, ara ets carn de forn

No som ningú, no som res, sols som ombres
I ens perverteix la misèria
Som la por a la solitud
Ha arribat la fi, just mirem enrere
El que hem fet no és nostre, no és pas de ningú
Cau l’oblit a sobre, el nostre nom és fum

Fa molt temps vaig creure en la pau comuna
Els amics per sempre, un amor sens dubtes
a qui ser fidel
He viscut ja molt, sóc vell
No em veureu fer el passerell
Crec en res, pas ningú

Quin sentit té el món, quin sentit ningú

© Joan Cavaller 2017. Album: Ultramort.[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][/vc_column][/vc_row]

La noia de la botiga de fruites (Àlbum: Ultramort). Lletra

[vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_empty_space][vc_column_text]

La noia de la botiga de fruites

Àlbum: Ultramort

 

Un matí vaig entrar a comprar fruita en un mercat com faig tants divendres
Vaig  omplir el cistell fins dalt i vaig anar a pesar
Llavors vaig veure aquella noia rere el taulell
Portava una bata blanca, atenent la gent
Era molt morena, em va somriure, li vaig parlar

Quins melons, quines peres, quins, quina joia, quins, quines faves tendres
Quin somriure tan blanc, quins ulls, quina dona com cal
Al camp hi ha flors, mel, papallones i un sol lluent
Del cel la pluja cau i refresca amb perfum l’ambient

I mama, sóc tan feliç, no ho sé expressar sols amb paraules
I mama, sóc tan, feliç com un infant, visc una faula
He trobat la noia dels meus somnis, no cal ja buscar

Tot el món és ple de color, sento el cant alegre i viu de la sirena
Veig al cel l’arc de Sant Martí tot sortint del mar
Els pangolins i els cabirols neden amb el vent
Espia-dimonis em saluden amb so brunzent

I mama, sóc tan feliç, no ho sé expressar sols amb paraules
I mama, sóc tan, feliç com un infant, visc una faula
I mama, saps? a la nit, si et fixes prou, els estels hi són fins ben bé a trenc d’alba
He trobat la noia dels meus somnis, no cal ja buscar

La vaig treure a ballar al bell mig, rodolant un vals, sense res a atendre
Pinyes, préssecs, pomes, mil maduixes, tot en l’aire al voltant
Al camp hi ha flors, mel, papallones i un sol lluent
Espia-dimonis em saluden amb so brunzent

I mama…

 

© Joan Cavaller 2017. Album: Ultramort.[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][/vc_column][/vc_row]

Acabats als cinquanta (Àlbum: Ultramort). Lletra

[vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_empty_space][vc_column_text]

Acabats als cinquanta

Àlbum: Ultramort

 

La vida és un fàstic, hem vingut a aquest món a patir
I no hi ha ningú que ho pugui canviar

La vida m’ha tractat molt injustament
Vaig ser a presó tancat pels republicans
Prim com un secall se’m van podrir les dents
Lluny de la família, lluny en un infern
Li vaig fotre al mam per fàstic

Vaig escapar una nit amb un bon company
Vaig travessar el riu Ebre amb els nacionals
Entre mil estralls vam vèncer els resistents
Vam sotmetre els catalans al bon govern
Li vaig fotre al mam per fàstic

Ja no sé perquè, ja no sé per qui haig de ser
Tot em sembla una infàmia
Ja no sé perquè, ja no sé per qui haig de fer
el poder tot ell és una màfia
Els valors són una farsa, no hi ha llum per l’esperança
Jo tan sols demano una vida en calma

Jo, en canvi, he viscut a l’altre costat
pencant en una impremta al mig del Raval
Van afusellar el meu fill fet presoner
La tuberculosi em va matar un hivern
No mereixo tan de càstig

Ja no sé perquè…

La història ens ha tractat molt injustament
Tan sols som peces dins d’un gran joc d’escacs
Tan se val la causa, Déu o el capital,
perquè si ets al mig vas al forat igual
Li hem fotut al mam per fàstic

Ja no sé perquè…

 

 

© Joan Cavaller 2017. Album: Ultramort.[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][/vc_column][/vc_row]

Lennon (Àlbum: Ultramort). Redacció de la lletra

Llummare > Ultramort > Lennon > Redacció de la lletra

Per escriure la lletra d’aquesta cançó em vaig proposar traslladar dues idees. Per una banda, Lennon va ser un geni que va contribuir a transformar la història de la música. Per una altra, era un personatge àcid, agre. Quan va trencar els Beatles, i llevat d’alguna cançó interessant, va perdre la lucidesa que havia demostrat abans.

En certa ocasió, un amic em va dir que no tenia cap vocació definida i que vivia sense un objectiu específic, vivia perquè havia de viure. Aquest comentari em va sobtar molt i vaig voler aprofitar-lo per assenyalar el gran valor de personatges com John Lennon, sense els quals, molta gent viuria una vida avorrida. La primera melodia de la cançó la dedico a mostrar la meva admiració per aquest músic. Quan escric “Sembla com si el món romangués tot mut” estic afirmant que, després de Lennon, la música occidental no ha aportat grans innovacions. Ja sé que és una exageració però es tracta d’una manera d’expressar-ne la meva admiració. Quan dic “Tu sabies trobar el sentit, aportar emocions al món”, pensava en aquell amic sense objectius a la vida davant del qual, llavors, els poetes adquireixen una gran responsabilitat.

Durant molt de temps, la cançó no es va dir Lennon sinó John, i més tard Una nota, un punt, un acord. Però a finals del 2017 vaig decidir canviar-ne el títol. John no m’agradava i la segona versió se’m feia massa llarga. Lennon és més curt i concís i, a més, expressa clarament la motivació del tema.

També durant molt de temps, la frase “Arribant al fons, fent vibrar la pell” deia “Arribant al fons, fent vibrar la gent”. M’agrada més pell tot i que es pronuncia oberta i llavors no rima amb present, l’última síl·laba de la qual s’accentua tancada. Realment, escriure en vers resulta molt difícil. Vaig pensar que la diferència d’accent obert i tancat aquí no era rellevant i que, en canvi, dient que vibra la pell, i no pas la gent, s’entenia millor l’emoció que transmetia aquell músic. A finals del 2017 vaig canviar una paraula per l’altra.

La segona melodia de la cançó l’he volgut dedicar a la segona idea que volia transmetre: Lennon era un personatge àcid, agre i que, després dels Beatles, no va reeixir gaire. És per aquesta raó que he escrit “I malgrat que vas caure en un gran cinisme, en un pou ben fosc, ben gris…”. Quan sento la seva veu en cançons com ara Lucy in the Sky with Diamonds o Don’t Let Me Down, entre moltes altres, no puc evitar evocar aquella imatge àcida, antipàtica. “I malgrat vas voler estar sol” va referència al fet que Lennon va trencar els Beatles.

Posant en una balança els dos sentiments que em provoca la seva persona penso que finalment pesa més la seva condició de músic genial: “T’estimem, pensem sempre en tu”. A més, Lennon va tenir la valentia de criticar els crims dels Estats Units i, encara més enllà, va saber entendre que en aquesta vida allò realment important no són els diners, o Déu, o la fama, o el poder. Allò realment important en aquesta vida és l’amor. I només per aquesta raó, crec que val la pena recordar la seva persona.

 

Àlbum Ultramort. Portada

Llummare > Ultramort > Portada

El procés de disseny de la portada ha estat lent. Quan al llarg del 2014 vaig plantejar-me de fer la portada de l’àlbum en un principi vaig pensar en la pintura de la Creació d’Adam de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. El meu propòsit era de fer servir la pintura de Miquel Àngel per a situar enmig el teclat d’un piano. M’imaginava un teclat de piano a sota de les mans de Déu i Adam com si tots dos volguessin tocar una tecla.

D’aquesta manera, la imatge simbolitzaria el fet que la música, tal com ho concebien els antics grecs, uneix humanitat i divinitat.

Amb el Photoshop vaig fer aquest disseny:

Tanmateix, un dia, caminant pel carrer, al davant del Departament de Cultura de la Generalitat, a les Rambles de Barcelona, vaig veure aquest camió d’una empresa de transport d’obres d’art. La idea era la mateixa però en comptes d’un teclat hi havia la Gioconda:

Merda! La meva idea no era original. Automàticament vaig prescindir-ne. Durant molt de temps vaig sentir-me temptat de recuperar aquell disseny però avui ja l’he oblidat.

Després de la decisió de no fer servir la pintura de la Creació d’Adam de Miquel Àngel per la portada de l’àlbum, van passar molts mesos fins que, finalment, el dia 5 d’agost de 2015, i obligat per la necessitat de construir aquesta web, vaig posar-me a treballar amb el que hauria de ser el disseny bo de la portada. Repassant fotografies familiars, vaig trobar-me amb unes imatges d’unes vacances a Menorca.

El mateix dia 5 d’agost, jugant amb l’Adobe Illustrator, en un parell d’hores al vespre vaig enllestir la feina. En aquella època, l’àlbum no es deia Ultramort sinó A trenc d’alba, un títol molt més alegre extret de la lletra de la cançó La noia de la botiga de fruites. En el nou disseny de la portada vaig reflectir tots aquests canvis:

La foto de la platja amb les xancletes la vaig fer a la Cala de la Vall, al costat d’Algaiarens. La foto del caminet del bosc surt de la platja de Son Saura i condueix a la Cala Es Talaier. Ai! Quines ganes de tornar-hi!

Al gener de 2014, el meu amic Pep Ròdenas, fotògraf professional, m’havia fet unes fotografies a l’escola Masafrets de Mataró, on jo estudiava piano. Li havia demanat que en fes una de semblant a la portada de Pyramid d’Alan Parsons Project tot representant, en el meu cas, el sentiment de desesperació que es respira a Pas ningú, Acabats als cinquanta, Fot-li i, especialment, a la cançó que dona nom a l’àlbum. Aquest àlbum sempre m’ha agradat molt. Jo tenia 16 anys quan al 1978 va sortir al mercat.

El conjunt del disseny, a partir de la fotografia del Pep Ròdenas, el vaig fer jo amb el Photoshop. La imatge de Nietzsche, filòsof boig, en un dels plecs de la portada personifica el meu sentiment d’incomprensió davant aquest món. El fet que la imatge de Nietzsche i la meva pròpia imatge estiguin confrontades respon a la idea que entremig hi ha un mirall. Els grecs antics definien la follia com un càstig dels déus per la comissió d’actes contra l’ordre establert. Un cas arquetípic el trobem en la figura de l’heroi Heracles, condemnat a patir aquella malaltia per haver mort Ífit, fill d’Èurit, pels assassinats posteriors, pels atacs contra Hera i Hades, i, finalment, per haver robat el trípode sagrat de Delfos. Fins que no es va sotmetre voluntàriament a esclavatge, acatant el desig de la divinitat transmès per l’oracle, Heracles no va poder superar la follia.

Els grecs també definien la follia com una forma de racionalitat alternativa a l’ordre vigent. Aquest altre concepte el trobem en Dionís, un déu acompanyat d’un seguici de dones embogides i sàtirs transgressors. Davant les acusacions de follia, ell mateix es defensava argumentant la condició de racionalitat alternativa del seu comportament. En tots aquests casos, els aparents bojos responen racionalment davant l’acusació de follia. Heracles pregunta a l’oracle el remei a la seva malaltia, per tant: pot pensar més enllà dels efectes del càstig diví. Dionís és ell mateix divinitat i, per tant, racionalitat.

Ultramort és l’expressió d’aquest sentiment d’incomprensió i adaptació en un món que es nega a mostrar obertament un ordre just, un sentit raonable. Aquells grecs que definien la follia com càstig dels déus entenien també que, com succeeix en el cas d’Heracles, el retorn al seny es produïa amb el penediment, amb el reconeixement de la culpa per part del culpable. Jo prefereixo entendre la follia, a la manera de Dionís, com una forma de racionalitat alternativa a l’ordre vigent.

Fot-li (Àlbum: Ultramort). Lletra

Abans l’Església i els prínceps sols perquè tots som fills ben nascuts
Ens condemnaven, tractaven com culpables eterns
Així ens tenien subjectes i vivíem mansos convençuts
Si no obeïes, heretge, anaves a l’infern

Ara amb la crisi mundial ens han fet caure al fons en un forat
Tothom amb deutes, més pobres, condemnats fins la mort
Són ells els lladres corruptes però ens acusen de tan gran maldat
Perquè hem viscut, diuen, massa, massa amunt per sobre d’un nivell de rics que no ens pertoca

Fot-li, que encara som vius
Ells s’enriqueixen, tu en canvi a la merda
Fot-li, que encara som vius
Demana els comptes, demana el control

Fot-li, que encara som vius
Ells delinqueixen, no es perden cap festa
Fot-li, que encara som vius
Demana l’honra, demana l’honor

Ens han fet creure som púrria no valem més que per fer diners
I hem d’enriquir-nos a ultrança sigui quin sigui el preu
Però si ets a terra o ets feble aguanta l’aire, tapa’t els forats
Els carronyaires empaiten, torna el pis, caldrà més taxes, ven un fill, ven-te la mare

Fot-li…

No hi ha cap crisi, cap guerra, no hi ha cap desastre natural
Tot és un gran robatori, la cobdícia del fort
Les barricades, les vagues no serveixen, no els hi fan cap mal
En canvi sí guanyaríem si els estats hi fessin públics actes, comptes i contractes

Fot-li…

Lennon (Àlbum Ultramort). Presentació

Llummare > Ultramort > Lennon

Picture of Joan Cavaller

Joan Cavaller

Gràcies per escoltar la meva música

Lennon és una cançó de l’àlbum Ultramort. Aquesta cançó va néixer cap al mes d’agost de 2010 tocant el piano a casa. Després de practicar escales i arpegis, de sobte, com passa en altres casos, vaig trobar-me de manera inesperada amb una cançó nova entre les mans. Feia temps que buscava un tema senzillet que no durés gaire i suposo que el fet de perseguir una cançó fa que finalment la trobis. Quan li vaig ensenyar a la meva dona em va dir que li sonava als Beatles. Llavors em va entrar el pànic perquè no saps mai si una cançó realment és teva o bé pertany algú altre i tu, simplement, l’has interioritzat. El cas és que buscant entre la discografia dels Beatles no vaig trobar res que se li assemblés de manera que, finalment, vaig optar per adoptar-la com a pròpia.

El comentari de la meva dona em va facilitar l’oportunitat de dedicar-l’hi al John Lennon i confessar-ne l’herència. Podria haver-li dedicat a en Harrison o McCartney i, preferiblement, a aquest últim, que considero un músic excepcional. Tanmateix, Lennon m’ha produït sempre un sentiment contraposat que m’ha empès a tenir-lo més present que els altres. Per una banda, les seves cançons són extraordinàries. A més, quan era jove, empenyia la banda més enllà de la tendència de McCartney i Harrison a dulcificar i adormir-se en excés. Tanmateix, a partir d’un cert moment, quan ja no estava a gust amb els companys, es va convertir en un personatge àcid, esquerp, cínic, antipàtic. La seva imatge a la portada d’Abbey Road em resulta repulsiva. Ara mateix estic pensant en ell i se’m regira l’estómac, em fa sentir intranquil. Els altres tres Beatles, en canvi, em generen una sensació de pau, de relaxament, d’alegria.

Molta gent, quan sent la meva cançó, em diu que resulta massa curta. La meva dona, a més, diu que acaba de forma abrupta, li sembla incompleta. Jo contesto que hi estic d’acord però, tot just, volia que fos així per a transmetre el sentiment d’intranquil·litat que em produeix el caràcter d’aquell músic i, alhora, el sentiment de manca de finalització de la seva biografia. No tant perquè fos assassinat sinó perquè va trencar els Beatles. Podia haver marxat sense fer tant de soroll com han fet tants altres músics i deixar la porta oberta a futures col·laboracions. No entenc perquè els Beatles (i d’altres) van crear aquell cercle tan tancat, semblaven un matrimoni. És preferible obrir la porta a les col·laboracions més diverses possibles. Molts músics van i venen. No entenc perquè en Lennon va haver de trencar res. Quan jo estic cansat d’algun amic, deixo que passi un temps i més tard, si tinc ganes, i l’altre també, hi torno. Sempre he cregut que Lennon va trencar els Beatles no tant perquè estigués fart dels seus companys i, particularment, de la voluntat de protagonisme de McCartney, i volgués engegar una carrera independent sinó més aviat, en realitat, perquè no va ser capaç de resistir el ritme intens de composició de McCartney.

Aquesta és la segona cançó en què vaig enregistrar la meva veu un cop vaig decidir que volia publicar un àlbum. Abans de Lennon havia fet proves de veu amb Obert en canal, una cançó que inicialment formaria part d’un àlbum anomenat Canal obert, però els resultats van ser molt decebedors. Fins aquell moment jo havia experimentat sempre amb instruments acústics i midi, mai amb veus. Tanmateix, estava decidit a tirar endavant el projecte. Vaig armar-me de valor, vaig aparcar Canal obert i vaig insistir amb Lennon, simplement perquè era més curteta, fins què vaig començar a obtenir resultats decents.

Pensava que si Jagger, Dylan, Waters, Knopfler, Sting, Hodgson, Davis, Woolfson o el mateix Lennon han publicat cançons amb aquelles veus tan horroroses, jo podria fer-ho millor o, com a mínim, igual de malament, però no pitjor. En un començament, el fet de sentir la meva veu em  provocava molta vergonya, em feia sentir ridícul, però havia de ser capaç de superar tanta ximpleria si volia fer alguna cosa. A poc a poc, vaig començar a demanar als amics que escoltessin Lennon i, per a sorpresa meva, vaig veure com, en general, agradava a la majoria. “Massa curta”, em deien sovint. L’Aimar, un estudiant de piano, i la meva professora, l’Alba Masafrets, van dir que tinc una veu agradable. A mi no m’ha agradat mai la meva veu, voldria tenir una veu aspra, dura i ronca com Howlin’Wolf, Don Henley, Teddy Bautista o Ricardo Cocciante. L’Alba va dir que la meva veu i el meu estil se semblen al del grup català Mishima. No els havia sentit mai però, després d’escoltar-los una mica, tampoc no hi veig la semblança. Molta gent, quan em sent cantar, em pregunta “Ets tu qui canta?”. Altres em diuen “Tens una veu molt jove”. Tots aquests comentaris van fer que em decidís a posar la meva veu en totes les meves cançons per a, com a mínim, presentar-les a la gent. Tenia clar que demanaria la col·laboració d’altres cantants, especialment perquè calia interpretar melodies paral·leles i cors. Més endavant decidiria qui cantaria finalment què.

Producció filosòfica
Composició
Redacció de la lletra
Producció musical
Músics
Partitura
Lletra
Marxandatge
Covers
Llibre de l'àlbum

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo.

pexels-photo

Un segon d’eternitat (Àlbum: Ultramort). Lletra

[vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_empty_space][vc_column_text]

Un segon d’eternitat

Àlbum: Ultramort

 

Quan et miro als ulls el temps s’atura
Es fa al voltant una gran pau
Somrius i no em dius res fins que m’abraces
Sento el teu cor, em dius adéu, em fas un petó

Se’n va un segon d’eternitat
Em deixes sol, em deixes buit
Se’m glaça el cor
La nit m’envolta, sóc al desert, camino sense cap horitzó

Quan et miro als ulls el temps s’atura
Es fa la pau, no em deixis caure
No em deixis sol, la nit m’envolta
Se’n va l’amor, se’n va un segon d’eternitat

 

© Joan Cavaller 2017. Album: Ultramort.[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][/vc_column][/vc_row]