Joan Cavaller, Vilassar, 18 de febrer de 2018
Llummare és el nom amb què publico les meves composicions. El nom està inspirat en els àlbums de Pink Floyd: Ummagumma i Mike Oldfield: Ommadawn. Les dues lletres mm enmig de vocals creen una sonoritat africana que transporta la imaginació a una frontera misteriosa, primigènia.
El significat de l’expressió llummare remet al pensament democràtic grec arcaic en la seva exploració d’una forma nova de concebre el món després de la desfeta micènica i en competència amb la societat aristocràtica que volia reinstaurar l’organització social precedent. En el pensament aristocràtic, i així ho podem constatar a la Ilíada, els déus olímpics (Zeus, Hera, Posidó…) i els herois (Aquil·leu, Hèctor…) eren associats al concepte de llum entès com a poder militar suprem que ha de ser reverenciat per mitjà de la glorificació poètica.
A partir de l’Odissea, la llum dels déus es vincularà amb la noció d’a-letheia, paraula que traduïm com a veritat i que literalment significa negació de letheia: des-oblit, des-cobriment, des-ocultació. Lethos (Oblit) era el riu tenebrós que havien de travessar les ànimes dels morts en el camí cap a l’Hades i on habitaven eternament sense recordar la vida anterior. En comptes de lluitar pel poder militar i la seva exaltació en forma de poesia èpica, en comptes de romandre ociós en una vida eterna als dominis de Circe i Calipso escoltant els versos dels poetes, l’heroi de l’Odissea tornarà a la vida humana, la vida amb la seva família i la seva gent, tot perseguint una llum que ara significarà renaixement, coneixement, treball, amor. A tal efecte, Odisseu (Ulisses) haurà d’entrar a l’Hades per a, tot seguit, marxar-ne: morir per a tornar a néixer. Abandonant el domini de la foscor i la mort de l’Hades, aquest Odisseu renascut haurà fet el des-cobriment (a-letheia) de la llum del camí que el conduirà a casa on finalment podrà dur una vida autèntica
amb Penèlope, Telèmac, la seva família, la seva pàtria. La llum del camí haurà esdevingut mare: naixement, co-neixement.
Podria publicar les meves cançons amb el meu nom propi com fan altres músics (Llach, Serrat, Dylan…) però, després d’algun temps de dubte, finalment vaig optar per fer-ho a través de Llummare. Ho faig perquè comparteixo la creença dels grecs antics segons la qual els artistes en realitat no som pròpiament creadors sinó només els canals de comunicació amb la divinitat a través de les muses. Quan vull compondre, simplement contacto amb les muses, em connecto al món on viuen les cançons i, llavors, les cançons es filtren, venen.
A més a més, d’aquesta manera obro la porta al reconeixement dels altres músics i col·laboradors que participaran en les diferents obres.
