La producció de l’àlbum ha viscut dues etapes molt definides. En una primera, jo vaig estar treballant a nivell particular donant forma a totes les cançons d’Ultramort enregistrant-les a l’ordinador després d’haver-les compost bé amb el suport del piano o bé sense. Normalment escric les cançons imaginant-me-les quan camino pel carrer, o quan estic envoltat de molta gent (p.ex. en un poliesportiu o en una manifestació, etc.), o quan estic fent escales i arpegis al piano. Totes aquestes circumstàncies em permeten abstraure’m i és en aquest punt, un cop m’he abstret de la realitat que informen els sentits, que puc entrar en contacte amb el món on viuen les cançons. Algun dia escriuré un article sobre el significat d’aquestes paraules.
Al començament jo treballava amb el seqüenciador Cubase en un PC. Vaig descobrir Cubase quan tenia vint anys. En aquella època treballava amb un Atari amb connexions MIDI incorporades. I abans de l’Atari havia fet coses amb un ordinador japonès que es deia MSX, que també me’l vaig vendre. Cubase és un programa extraordinari però ranquejava molt, sobretot en cançons on carrego massa llibreries de guitarres com per exemple Acabats als cinquanta, o Fot-li, o A la deriva. Quan va tornar a petar l’enèsim PC, vaig voler provar amb un Mac. Ja estava fart que els ordinadors s’espatllessin tan sovint. Cap al 2013 em vaig comprar un MacBook Pro, la primera vegada que faria servir un portàtil. Cinc anys després encara hi treballo i funciona perfectament. Els Macs són molt cars però resulten increïblement efectius. A més, el sistema operatiu es fa molt intuïtiu. Un cop el vaig tenir a disposició, vaig provar amb el seqüenciador de la marca, Logic Pro X. Em va encantar. Vaig reconvertir totes les cançons d’Ultramort al nou seqüenciador. Encara avui, però, em falta reconvertir Un matí de primavera. A més del portàtil, treballo també amb un interfase d’àudio RME Fireface 800, dos monitors Focal Alpha 80, un micròfon Neumann TLM 107, un Korg Kronos i un munt de llibreries accessibles al seqüenciador a través del sampler Kontakt de Native Instruments.
El mes de maig de 2017 les cançons d’Ultramort ja estaven totalment acabades, tot i que amb posterioritat vaig continuar introduint-hi petites modificacions. La gran majoria ja les havia escrit i enregistrat anys abans. La cançó més antiga és Eqvs Llummare que vaig escriure l’any 2008, però la frase final la vaig refer més tard, no recordo quan, potser al 2015 o al 2016. Lennon, A la deriva, La noia de la botiga de fruites i Instrumental 2 són del 2010. Acabats als cinquanta del 2012. L’any 2013 vaig escriure la major part de la cançó Ultramort excepte les parts del primer solo de guitarra i de la veu monstruosa que són posteriors, potser del 2015 o 2016, ara no recordo. Al teu costat, Fot-li, Un segon d’eternitat i Pas ningú també les vaig escriure el 2013. Un matí de primavera va venir l’abril de 2014. Algunes d’aquestes cançons van desplaçar les que havia escrit abans i que van marxar cap a Canal obert.
Les parts més complicades són sempre els solos de guitarra. Tots els solos de totes les cançons els he escrit al llarg dels anys a partir de la composició inicial dels temes, és a dir, a partir de la composició inicial d’estrofes i tornades. L’última modificació de tots els solos d’Ultramort va ser la cueta final que se sent a Fot-li quan la cançó va perdent volum i que vaig escriure el febrer de 2018.
He citat el mes de maig de 2017 com a data d’acabament de la composició dels temes d’Ultramort perquè va ser llavors quan vaig traslladar les cançons a partitures i les vaig publicar amb un número d’ISBN amb el propòsit de garantir-ne el reconeixement de l’autoria en cas que algú les plagiés. Va ser llavors quan em vaig trobar amb el gran problema de fer-ne el que tècnicament es diu producció, és a dir, la conversió de les meves maquetes en un producte professional. Era evident que el meu treball no podia publicar-se, algunes frases de guitarra sonaven excessivament a MIDI, les acústiques sonaven a qualsevol cosa menys a acústiques, les veus no estaven comprimides ni equalitzades i, així, en general, malgrat que podien presentar-se als amics, totes les cançons requerien d’una transformació profunda. A més a més, necessitava la participació d’altres músics. Podia aconseguir fàcilment la implicació d’altres teclistes i vocalistes però resultava pràcticament impossible aconseguir un guitarrista amb capacitat d’interpretar els meus solos. Jo volia implicar el meu fill Martí, un molt bon guitarrista. Des del menjador de casa el sentia tocar cada dia en la seva habitació però no hi havia manera. Li agradaven les meves cançons però no feia el pas. Finalment, cap al mes de febrer o març de 2018, i després d’insistir-li molt, vaig desistir. Entretant, al Nadal havia enviat algunes cançons al Simó Bosch, un guitarrista extraordinari que vaig sentir a la sala Razzmatazz en dos concerts on interpretava música de Pink Floyd amb The Other Side, una banda increïble de Ciutadella de Menorca. Jo m’havia quedat molt impressionat pel seu nivell tècnic i, donat que el meu estil de composició m’acostava molt a Pink Floyd i, particularment, a l’estil de David Gilmour, em vaig obsessionar amb la possibilitat que en Simó participés en el meu projecte. Tanmateix, malgrat que va contestar-me molt amablement dient que li havien agradat les meves cançons, vaig entendre que la distància faria impossible una col·laboració amb ell. Potser amb el temps…
Per una altra banda, a l’octubre de 2017 havia contactat amb la gent de Music Lan, un estudi de gravació per on han passat molts músics d’aquest país, i ràpidament vaig veure que el meu projecte es veuria abocat al fracàs perquè, en primer lloc, jo no tenia la capacitat financera necessària. A més a més, sabia que després de tants anys treballant-hi, no acceptaria que despatxessin el meu producte en dues setmanes. Jo necessitava algú que treballés al meu costat en la producció de cadascuna de les meves cançons, de cadascuna de les notes de les meves cançons, algú que suportés el meu perfeccionisme obsessiu i que dediqués el temps necessari per tal d’aconseguir un resultat bo sense portar-me a la ruïna.
Va ser llavors quan se’m va encendre la llum. En comptes d’anar a un estudi de gravació, el que havia de fer era portar l’estudi de gravació a casa meva. O dit d’una altra manera, havia d’aconseguir la col·laboració d’un tècnic de so amb qui treballar estretament. Buscant per internet, vaig veure que a la pàgina www.tusclasesparticulares.com s’hi anunciaven molts professionals. Va ser d’aquesta manera que el dia 30 d’octubre de 2017 vaig establir contacte amb el Marcel Sabater. Començava així la segona fase de la producció d’Ultramort.
El Marcel havia treballat en nombrosos projectes musicals fent-se càrrec de la producció i col·laborat també aportant guitarra d’acompanyament i veu. Comparteix un estudi a Barcelona amb dos socis. Durant uns mesos em vaig desplaçar a casa seva, a Badalona, on disposava d’un petit estudi. En Marcel i jo ens vam entendre molt bé a la primera. Ell ràpidament va veure quines eren les meves deficiències però també les meves capacitats. En un començament em vaig alarmar perquè em va fer substituir la llibreria de sons de totes les bateries de totes les cançons. Encara avui riem perquè en les meves maquetes jo no feia servir el bombo i ell se’n sorprenia molt. Ara ja ho faig. Mentre jo substituïa i retocava les bateries, vam treballar amb Lennon i Un segon d’eternitat. En un principi, el treball avançava lentament perquè havíem hagut de procedir a la solució de problemes informàtics relacionats amb llibreries i plugins. Un cop amb Fot-li, vam gravar les veus per substituir les antigues, i vaig plantejar-li el problema que, en la tornada (“Fot-li que encara som vius…”), calia introduir un cor nombrós de gent. La meva veu en solitari restava energia al tema. Sense dubtar-ho, va agafar el micròfon i es va posar a cantar. Jo no m’ho creia. La seva aportació em va encantar fins al punt que en la repetició final de la tornada vaig optar per deixar la seva veu com a solista. Entretant, no cal dir, rèiem constantment.
Durant el procés de producció de Fot-li inevitablement va sorgir el problema de les guitarres. Jo no tenia idees. Insistir al Simó Bosch perquè participés no tenia sentit. El meu fill no volia entrar-hi. Un dia de febrer vaig aconseguir que m’acompanyés a l’estudi del Marcel, però la cosa no va prosperar. Altres guitarristes amb qui mantenia certa relació no mostraven un interès excessiu. Llavors al Marcel se li va acudir la idea de contactar amb els guitarristes que havien col·laborat amb ell en projectes anteriors o que havien passat pel seu estudi a Barcelona. En un termini molt breu, una setmana, a la sol·licitud de col·laboració es van presentar deu guitarristes amb proves d’interpretació a sobre d’una versió de Fot-li que havíem enviat sense guitarres solistes. Deu guitarristes? Jo al·lucinava, no podia creure que tanta gent manifestés interès a participar-hi. D’entre tots ells, va destacar la proposta d’en David Garcia, un guitarrista professional. El dia 20 de març de 2018 va personar-se a l’estudi d’en Marcel i, en presència meva, va gravar les guitarres de la cançó. A l’endemà, intentant pair el que havia succeït, vaig entendre que m’havia de treure de sobre totes les pors i els complexes que arrossegava. Potser jo no era el més experimentat en el món de la música però, si tota aquella gent s’havia interessat per les meves cançons, si moltíssima gent afirma que la meva música els agrada, estava clar que m’havia de treure de sobre la vergonya. Ja havia viscut aquesta sensació quan havia començat a enregistrar la meva veu a Lennon. Potser jo no era el més experimentat en el món de la música però sé fer una cosa que molta gent no sap: escriure cançons.
Un cop el Marcel va acabar el treball amb Fot-li, vam passar a Acabats als 50. Què fer amb les guitarres? Inicialment vam optar per la mateixa fórmula que havíem fet servir amb Fot-li. Vam pensar de trobar un altre guitarrista perquè Acabats als 50 s’acosta més al blues que no pas Fot-li i el David Garcia tira més cap al heavy. Aquí se’m va encendre novament la llum. El meu nebot, l’Albert Codina, havia publicat un àlbum amb una banda anomenada Artista convidat. Jo l’havia sentit en un concert i realment ho feia bé. Després del primer àlbum, Artista convidat s’havia trencat. El dia 18 d’abril de 2018 el vaig trucar i li vaig exposar la situació. En escoltar les meves maquetes va contestar que li agradaven i que participaria encantat. A partir del dia 8 de maig, a casa meva, tots els dimarts durant 4 hores vam començar a coincidir l’Albert, el Marcel i jo.
En aquell moment, havia trepitjat a fons l’accelerador en altres àmbits. Des del mes de febrer, i també gràcies al contacte fet a través de la web www.tusclasesparticulares.com, estava treballant amb en Carlos Marcano en el disseny de la pàgina web.
A mitjans d’abril vaig parlar amb l’Eduard López, un noi que estudiava comunicació audiovisual. Fill d’una amiga, jo el coneixia des que era petit. Vaig plantejar la possibilitat de fer els videoclips de les meves cançons. Per començar li vaig passar Fot-li. Va contestar que li agradava. Després de moltes dificultats per fer coincidir l’agenda, el dia 10 de maig vaig entrevistar-me amb ell i un amic seu, en Marcel Berengué, estudiant de direcció cinematogràfica, a l’hotel H10 de Barcelona. Em van presentar el guió del videoclip amb moltes pàgines i en el que havien treballat tots dos. Jo no m’ho creia. El 19 de maig vam tornar a coincidir, aquest cop a Tiana. M’havia llegit el guió, resultava interessant però jo volia fer una cosa diferent tot i que hi havia idees que estaria d’acord a incorporar. En aquella reunió vaig plantejar-los de fer també el videoclip d’Acabats als 50.
Tots aquests esdeveniments implicaven una gran excitació a casa meva. L’Albert va gravar les guitarres d’Acabats als 50. Jo li explicava al Martí quin era el procés de treball. En la sessió de gravació del 22 de maig va assistir-hi com a convidat. Suposo que en copsar el bon ambient existent entre tots nosaltres i, particularment, en veure el seu cosí en acció, va canviar d’opinió. A partir del 29 de maig va incorporar-se tocant la guitarra a Pas ningú al costat de l’Albert. Dissabte 2 de juny vam gravar algunes frases del mateix tema.
El dia 5 de juny, al meu estudi, l’Albert va gravar les guitarres de Pas ningú. El Martí va fer alguna petita aportació però tot l’esforç correspon al seu cosí. El dia 12 vam quedar a l’estudi del Marcel a Barcelona per gravar les guitarres acústiques de La noia de la botiga de fruites i Un matí de primavera. Durant quatre hores, el Marcel va controlar-ne el procés d’enregistrament. L’Albert, com sempre, hi va fer un molt bon treball. Comptàvem que vindria el Martí per gravar el solo de La noia de la botiga de fruites i duplicar la mateixa feina de l’Albert per a poder experimentar després amb pistes paral·leles però no va poder venir perquè va haver de sortir tard de treballar. Ho vam deixar pendent per a un altre dia.
