Un cop vaig ser capaç de trobar finalment la melodia de la veu, el dia 7 d’octubre de 2013 vaig començar a escriure la lletra. El dia 8 hi vaig continuar i el 10 ja estava del tot tancada.
Per tal d’assenyalar la situació d’injustícia social que estem vivint, vaig voler destacar el fet que l’estratègia seguida pel poder corrupte en els nostres dies coincideix amb la que sempre han aplicat altres poders corruptes al llarg de la història. Aquesta estratègia consisteix a culpabilitzar l’altre per a així justificar la pròpia violència i netejar la pròpia consciència. Aquest altre, la víctima, necessàriament haurà de ser més feble si es vol evitar que la seva resposta generi un problema major. És una estratègia molt elemental però funciona. Els reis, els militars, l’esglèsia, els presidents de partits polítics i empreses, els pares de família, etc., emparen la pròpia corrupció en la culpabilització de l’altre. Així, per exemple, l’Església cristiana justificava el propi poder dictatorial per mitjà de la conversió del fidel en un culpable per naturalesa, és a dir, en un culpable pel simple fet d’existir, de manera que sempre necessitarà d’algú que el condueixi al camí de la redempció i el domini per evitar mals majors. Si el fidel és culpable per naturalesa, no cal dir què succeeix amb els infidels.
De les reflexions anteriors sorgeix el primer paràgraf de la cançó: “Abans l’Església i els prínceps sols perquè tots som fills ben nascuts, ens condemnaven, tractaven com culpables eterns. Així ens tenien subjectes i vivíem mansos convençuts. Si no obeïes, anaves dret a l’infern”.
Seguint la mateixa estratègia, uns pares violents acusaran els fills de provocar-los, i un marit (esposa) agressiu acusarà la dona (el marit) de ser-ne la responsable de la violència masclista (feminista). D’igual manera, els policies acusaran els manifestants de haver provocat aldarulls. Recordo Rajoy dient abans de l’1 d’octubre de 2017 que els independentistes catalans (culpables pel fet de no respectar la llei) l’obligarien a fer el que no volia. Els nord-americans van acusar Bagdad de tenir armes de destrucció massiva per justificar la invasió. I així, etcètera. Si converteixes l’altre en culpable, podràs atacar-lo.
En el cas de la crisi mundial que va esclatar el 2008 com a conseqüència del robatori derivat de l’especulació del poder financer nord-americà i, per extensió, del poder financer d’altres països, els lladres van haver d’acusar les víctimes per poder robar-les i sortir-ne indemnes del crim. A Espanya, per exemple, el govern del país va finançar Bankia i altres entitats bancàries en fallida robant els ciutadans amb impostos desorbitats, als quals, a més a més, se’ls acusava d’assumir un nivell d’endeutament superior a les pròpies possibilitats. No importa que l’habitatge sigui un dret reconegut per la sacrosanta Constitució. L’inquilí arruïnat per la crisi havia de marxar a viure sota el pont per tal que el banc pogués vendre el pis i continués amb el negoci. Però, com que no podia vendre res perquè tothom estava arruïnat, el negoci li va ploure al banc en forma d’aportació gratuïta procedent de més impostos, el que es diu rescat bancari. En un país normal, sense lladres, els bancs arruïnats haurien d’haver tancat i els socis assumir la pèrdua com passa amb qualsevol altre negoci quan surt malament.
“Ara amb la crisi mundial ens han fet caure al fons en un forat. Tothom amb deutes, més pobres, condemnats fins la mort. Són ells els lladres corruptes però ens acusen de tan gran maldat. Perquè hem viscut, diuen, massa, massa amunt per sobre d’un nivell de rics que no ens pertoca”.
 |
 |
En els nostres dies, els governs corruptes poden atacar l’economia dels ciutadans i les empreses amb més impostos i privacions tot culpabilitzant-los d’haver viscut per sobre del nivell de vida que els correspondria per causa d’un consumisme cec, hipoteques desmesurades, préstecs irresponsables, etc. És una acusació estúpida perquè la gent s’endeuta només si els bancs ho permeten, però el cert és que els governs imposen polítiques antisocials i antiempresarials en la necessitat de refer el mal creat presumiblement pels ciutadans, i no pas pel mal creat pels bancs o els mateixos polítics. La prova d’aquesta presumpció de culpabilitat dels ciutadans és que se’ls roba impostos en benefici dels bancs. Recordem també que les bombolles especulatives han estat responsabilitat dels polítics que són els qui les han permès i potenciat a canvi de comissions il·legals.
“Ens han fet creure som púrria no valem més que per fer diners
I hem d’enriquir-nos a ultrança sigui quin sigui el preu
Però si ets a terra o ets feble aguanta l’aire, tapa’t els forats
Els carronyaires empaiten, torna el pis, caldrà més taxes, ven un fill, ven-te la mare”
Fa temps tenia un amic que deia que en aquesta vida allò realment important són els diners. Jo li contestava preguntant-li quin era el preu dels seus fills i el de la seva dona, estava interessat a comprar-los. No vaig ser capaç de treure-li aquest pensament del cap perquè tard o d’hora tornava a repetir la mateixa idea. El record d’aquest amic i de la seva forma de pensar tan obtusa em van servir per escriure les frases “no valem més que per fer diners” i “ven un fill, ven-te la mare”.
En un principi, la cançó deia “no valem més que els nostres diners” però vaig descobrir que hi havia un desplaçament d’accents. La paraula “nostres” s’accentua a la primera síl·laba però la melodia de la cançó desplaçava l’accent a la segona síl·laba. Per aquesta raó vaig rectificar la frase.
En la primera versió que vaig escriure la lletra deia “Però si ets feble o ets a terra…”. Més tard, la vaig corregir en la forma actual però no m’agrada, s’amunteguen les paraules. Cap al mes de maig li vaig plantejar al Marcel Sabater que em semblaria més correcte tornar a la forma inicial. Em va mirar somrient i em va dir que llavors es desplaçarien els accents (“Però” s’accentua a la segona síl·laba i no pas a la primera), cosa que no s’havia de fer. Touché! El cert és que encara no ho tinc clar.
La frase “aguanta l’aire, tapa’t els forats” significa en realitat “ves amb compte, que no et donin pel cul”, però, és clar, cantar això no quedaria bé. “Els carronyaires” són els bancs.
La idea que recorre l’últim paràgraf de la cançó (“No hi ha cap crisi, cap guerra…”) ja l’he desenvolupada en l’apartat de la presentació de la cançó. Pel que fa a la tornada, vaig escriure “Fot-li, que encara som vius” pensant en la gent que havia perdut la feina i la casa, no tenien subsidi d’atur i tan sols els quedava el fet de continuar amb vida. “Fot-li” significa tant “Espavila, posa’t dret, fes alguna cosa” com “Ataca al polític, no permetis que et robi”.
Quan vaig escriure “Ells delinqueixen, no es perden cap festa” pensava en la corrupció del Partido Popular, i de manera més específica en els escàndols de la ministra Ana Mato i de la infanta Cristina, però evidentment és aplicable a tots els polítics del món.
