El dia 4 de maig de 2013 vaig ser a Tàrrega amb els meus amics de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (www.histocat.cat) en una fira independentista organitzada per l’associació Estelània.
 |
Donada la situació política del país, en aquell moment se n’estaven fent moltes de fires independentistes per demanar que Catalunya tornés a ser un estat. Cap al migdia, pels altaveus es va començar a sentir la música d’una noia que cantava en català. No la coneixia de manera que vaig engegar l’aplicació Shazam del meu mòbil i em va informar que es tractava d’una cançó anomenada Plàstik d’una cantant que feia servir el nom artístic Bikimel. M’agradava com sonava. Un cop a casa vaig explorar més cançons de Bikimel i altres. |
Un altre dia, quan m’estava posant el pijama, a la televisió van passar un clip d’algú altre que tampoc no havia sentit: Mai podré dir-te adéu de Cris Verneda. Molt comercial, la vaig trobar alegre i divertida. Malgrat que jo les trobava agradables, a casa meva no van acabar de quallar. No entenc com poden ser tan avorrits. El cas és que inicialment vaig intentar escriure una cançó a l’estil de Mai podré dir-te adéu però sóc incapaç de fer res semblant. Tiro massa cap al rock, així que vaig canviar de registre. Seguint Plàstik de Bikimel, faria una introducció clàssica amb un ritme de dos o tres acords per mitjà de la guitarra acústica, faria entrar baix i bateria, una guitarra elèctrica i la veu. Aquest format ha estat explotat en cinquanta mil cançons però, justament per això, m’ho prendria com un altre repte personal per a demostrar-me a mi mateix la capacitat de fer coses clàssiques i alhora interessants.
El 16 de maig de 2013, molt ràpidament, vaig escriure al seqüenciador la part introductòria: quatre acords superelementals amb el so d’una guitarra acústica. A continuació, vaig afegir la guitarra elèctrica sobrevolant el ritme repetitiu de la guitarra acústica, el baix i la bateria. I també vaig gravar dues frases de veu que després vaig rebutjar. Tot en un moment.
Fot-li m’agrada perquè en la base és una cançó molt simple. La guitarra fa floritures que s’allunyen molt de la simplicitat que jo buscava però, en conjunt, té una estructura senzilla. De fet, per més simplicitat, està escrita en La menor, la qual cosa em va representar un repte afegit. Per intentar aportar-hi algun element distintiu i no copiar altra gent, vaig crear un ritme especial. Habitualment, en una cançó la caixa acostuma a picar en el temps feble del ritme. Jo aquí, en el primer compàs, he descompost el temps feble (un espai de nota negra) en dos temps iguals (o espais de corxeres) i faig picar la caixa en el temps feble d’aquesta divisió de corxeres. A continuació, en el segon compàs, desfaig el contratemps fent que la guitarra acústica inverteixi el sentit del frec de les cordes; així, l’arpegi ascendent el col·loco en el temps feble de la primera negra que també he descompost en dues corxeres. I l’arpegi descendent del frec de les cordes el col·loco en la corxera que ocupa el temps fort d’aquest primer temps descompost. Per tant, he substituït un contratemps per un altre. El primer el fa la caixa de la guitarra acústica, el segon el fan les cordes d’aquesta mateixa guitarra. He de confessar que no vaig escriure aquest ritme de manera premeditada sinó absolutament inconscient. Quan vaig trobar-lo, vaig veure que m’agradava i més tard vaig analitzar-lo. Tota la percussió que ve a continuació desenvolupa un ritme normal en un compàs de 4 per 4, però la base de la guitarra acústica segueix fent els dos contratemps.
Quan vaig escriure aquesta cançó, i malgrat les diferències d’estil, tenia present l’esperit reivindicatiu i revolucionari de la música de Baron Rojo, el grup de rock dur que l’any 1982 va publicar Volumen brutal. Aquesta és una obra extraordinària, amb cançons molt bones. De totes elles en destacaria quatre, i no sabria dir quina m’agrada més: Los rockeros van al infierno, Son como hormigas, Las flores del mal i Resistiré. En poques ocasions un mateix àlbum inclou cançons tan bones. A Son como hormigas s’escolta aquesta frase: “Cuando los gobernantes funcionarán de un modo racional.” Sempre l’he tinguda present. Els crits finals de la meva cançó els he fet tot recordant aquells temes.
També hi vaig tenir present la cançó I Can’t Live Without You de l’àlbum Blackout dels Scorpions, especialment en la culminació al final del tema. Els Scorpions sempre m’han agradat. De jove forçava la veu cap a notes altes fins que els meus pares entraven a l’habitació per a demanar-me que baixés el volum. Per escriure el final de Fot-li vaig inspirar-me en el final d’I Can’t Live Without You.
En canvi, el so de la guitarra elèctrica l’he escrit inspirant-me en altres músics però no sabria dir-ne quins. Potser Hendrix, Clapton, Jay, Santana, Healey, Page, Moore, Satriani…
Després de vàries temptatives durant 2 o 3 dies, el dia 19 de maig vaig aconseguir la melodia tant de l’estrofa com de la tornada. El dia 20 vaig escriure el solo central. Els dies 19 a 21 vaig estar escrivint la lletra però no vaig poder acabar-la.
Durant els mesos de juny i juliol, aquesta cançó em va portar molts mal de caps perquè la melodia de la veu no s’ajustava al compàs de 4 per 4 que jo havia pretès inicialment. En escoltar-la, la meva professora de piano, l’Alba Masafrets, va comentar que, efectivament, s’havia de corregir per tres raons. En primer lloc perquè no tenia sentit introduir 5 compassos de 4 per 4, ja que la resta de la cançó estava perfectament estructurada en grups de 4 compassos. En segon lloc perquè, a causa d’aquesta incoherència, la melodia atacava el tercer temps en el primer compàs mentre ho feia en el primer temps del quart. Tot plegat, era evident que la cançó estava malament construïda. En tercer lloc perquè la melodia presentava una anacrusa, és a dir, notes inicials sense accent que haurien de ser escrites en un compàs previ al primer temps fort.
La melodia errònia en qüestió era aquesta:
El dia 18 de juliol vaig plantejar aquesta qüestió al Pau Solà, un altre professor de l’escola, i va estar d’acord amb l’Alba que calia reescriure la melodia. A diferència de Lennon, aquí vaig optar per seguir el consell de tots dos. El dia 7 d’agost de 2013 vaig posar-m’hi a treballar. La veritat és que va resultar una mica desesperant perquè durant tot el matí i la tarda no vaig obtenir cap resultat satisfactori. Per una altra banda, en retocar una cançó que ja estava tancada em feia la impressió que hi estava fent una autòpsia, circumstància que em resultava desagradable. Aquesta és una de les solucions que més tard vaig rebutjar però que em serviria per arribar a la melodia definitiva:
Aquesta solució solventava diferents problemes. En primer lloc, la incorrecció dels temps forts de la melodia. Amb la introducció d’un mi bemoll desplaçava l’accent de la frase al mi natural del primer temps fort del segon compàs. Gràcies a aquest desplaçament, a més, la segona part de la melodia ocupava un primer compàs d’un nou grup de 4 compassos, i en conseqüència també respectava l’atac de la melodia, l’altre mi natural, en el primer temps fort d’un nou compàs. En segon lloc, aquesta solució també solventava el problema de les notes anacrúsiques, perquè ocupant un compàs sencer deixaven de ser tal cosa i ja no necessitaria desplaçar-les fora del primer grup de 4 compassos. Finalment, també aconseguia exposar una melodia en vuit compassos, adaptant-me així a la resta de la cançó.
Aquesta solució, tanmateix, no em va agradar del tot perquè la primera frase resultava massa llarga i artificiosa. A més, l’últim compàs restava buit. Per aquestes raons, vaig continuar buscant i el mateix dia 7 d’agost, ja al vespre, vaig trobar la solució definitiva recollint el motiu de la primera temptativa indicada abans i tot reduint en un compàs la llargària de la frase inicial. D’aquesta manera, apareixia un compàs buit tal com també teníem al final de tota la frase.
Per omplir aquests dos compassos buits al final de cada frase de la veu amb algun ornament vaig optar per introduir un piano, instrument que fins al moment no hi era. Tanmateix, aquestes notes interferien en el dibuix de la guitarra elèctrica i vaig haver de fer-hi alguns retocs en aquest instrument.
El mateix 7 d’agost, i després d’alguns dies previs reflexionant sobre el tema, vaig pensar que estaria bé retocar la imatge del polític voltat dels dos pallassos malabaristes. El retoc consistiria a presentar els logotips del Partit Popular i del Partit Socialista Obrer Espanyol amb algunes alteracions. En el cas de la gavina del Partit Popular, vaig pensar que estaria bé substituir-la per un voltor, i en el cas del PSOE substituir la flor per una merda amb forma d’espiral. Totes dues imatges podrien situar-se en el pedestal del polític de cara al públic. Més endavant reflexionaria sobre aquesta qüestió.
El mateix dia vaig començar a imaginar-me com podria ser el videoclip de promoció d’aquesta cançó. Fins al moment no havia pensat en cap vídeo que pogués acompanyar cap cançó, però les coses s’han de fer bé, primer la música, i després ja en parlaríem. En tot cas, m’imaginava el polític amb una bossa plena de diners a l’esquena, envoltat en tot moment per dos pallassos malabaristes, amb els logos del voltor i la merda, primer parlant davant d’un auditori i després fugint pel carrer perseguit pel poble, amb un aire còmic com en una escena de Benny Hill. Entremig hi hauria imatges dels músics interpretant la cançó.
Els dies 8 i 9 d’agost vaig continuar treballant en la frase de la veu, intentant obtenir un compàs final satisfactori. Al mateix temps vaig reescriure tota la lletra de la cançó per a adaptar-la a la nova melodia. I, a més, vaig estar treballant amb la partitura de la cançó, barallant-me amb el programa Finale per aprendre a escriure les percussions. Fins al moment, ja havia portat al pentagrama les cançons més senzilles: Lennon, Eqvus Llum Mare i Un segon d’eternitat. El dia 9 d’agost de 2013 també vaig afegir les notes finals del solo de guitarra central quan entra la tornada. Cinc anys més tard, el mes de febrer de 2018, vaig reescriure en la seva forma actual la cua del solo al final de la cançó, quan el tema s’acomiada i el volum està disminuint.
Dissabte 10 d’agost de 2013, un cop la lletra de la cançó ja estava del tot tancada, vaig enregistrar la meva veu per gravar les frases rectificades. El dia 11 vaig afegir els crits que se senten al final de la tercera estrofa (“…es publiquessin les factures i els contractes”) i al final del tema. No cal dir que la Mar, la meva dona, va tornar a cridar-me l’atenció. Un d’aquests crits (l’au! agut que se sent cap al final) està inspirat en Michael Jackson quan fa allò de tocar-se l’entrecuix. Pobre, què malament va acabar, tan maco com era de jovenet quan era negre. No entenc perquè va voler ser de raça blanca, la raça negra és la més bonica de totes. Aquell dia també vaig gravar les veus de l’acomiadament (“són una colla de xoriços”…).
La veritat és que em sento molt satisfet i orgullós d’aquesta cançó. Sona molt bé. M’agrada molt la guitarra elèctrica solista, m’agrada molt la guitarra acústica al començament, m’agrada molt el baix, m’agrada molt el meu crit salvatge (aquell ehhhh llarg) que se sent al final, m’agrada molt l’ornament que fa el piano, m’agrada tot. M’agrada molt la cua final de la cançó quan el tema s’acomiada. Sempre que l’escolto el torno a sentir quatre o cinc cops, no puc evitar-ho.
És curiós com de vegades una frase d’una cançó té un poder hipnòtic. Em passa amb infinitat de cançons. A Living in a dream de Finger Eleven sempre estic esperant que el cantant faci aquell crit agut. A Hotel California sempre estic esperant que se senti al començament aquell so que sembla una serp de cascavell. A The Happiest Days of Our Lives de Pink Floyd sempre estic esperant que se senti aquell uf després de la frase “Hurt the children any way they could”. A Wish you Were Here sempre estic esperant el puntejat inicial de la guitarra acústica. A I Want You (She’s So Heavy) dels Beatles sempre estic esperant que se senti el puntejat del baix després de “It’s driving me mad” a la segona estrofa i posteriors, i particularment a l’última quan se sent aquell crit salvatge. A Staying Alive dels Bee Gees sempre estic esperant que arribi la frase breu de 3 notes que se sent al final del segon paràgraf després de “Staying Alive” i abans de “Well now, I get low and I get high”. A Iron horse de Christie sempre estic esperant que arribi la frase “Keep on burnin’ on” pronunciada tan nasal.