Lennon (Àlbum Ultramort). Presentació

El comentari de la meva dona em va facilitar l’oportunitat de dedicar-l’hi al John Lennon i confessar-ne l’herència. Podria haver-li dedicat a en Harrison o McCartney i, preferiblement, a aquest últim, que considero un músic excepcional. Tanmateix, Lennon m’ha produït sempre un sentiment contraposat que m’ha empès a tenir-lo més present que els altres. Per una banda, les seves cançons són extraordinàries. A més, quan era jove, empenyia la banda més enllà de la tendència de McCartney i Harrison a dulcificar i adormir-se en excés. Tanmateix, a partir d’un cert moment, quan ja no estava a gust amb els companys, es va convertir en un personatge àcid, esquerp, cínic, antipàtic. La seva imatge a la portada d’Abbey Road em resulta repulsiva. Ara mateix estic pensant en ell i se’m regira l’estómac, em fa sentir intranquil. Els altres tres Beatles, en canvi, em generen una sensació de pau, de relaxament, d’alegria.

Molta gent, quan sent la meva cançó, em diu que resulta massa curta. La meva dona, a més, diu que acaba de forma abrupta, li sembla incompleta. Jo contesto que hi estic d’acord però, tot just, volia que fos així per a transmetre el sentiment d’intranquil·litat que em produeix el caràcter d’aquell músic i, alhora, el sentiment de manca de finalització de la seva biografia. No tant perquè fos assassinat sinó perquè va trencar els Beatles. Podia haver marxat sense fer tant de soroll com han fet tants altres músics i deixar la porta oberta a futures col·laboracions. No entenc perquè els Beatles (i d’altres) van crear aquell cercle tan tancat, semblaven un matrimoni. És preferible obrir la porta a les col·laboracions més diverses possibles. Molts músics van i venen. No entenc perquè en Lennon va haver de trencar res. Quan jo estic cansat d’algun amic, deixo que passi un temps i més tard, si tinc ganes, i l’altre també, hi torno. Sempre he cregut que Lennon va trencar els Beatles no tant perquè estigués fart dels seus companys i, particularment, de la voluntat de protagonisme de McCartney, i volgués engegar una carrera independent sinó més aviat, en realitat, perquè no va ser capaç de resistir el ritme intens de composició de McCartney.

Aquesta és la segona cançó en què vaig enregistrar la meva veu un cop vaig decidir que volia publicar un àlbum. Abans de Lennon havia fet proves de veu amb Obert en canal, una cançó que inicialment formaria part d’un àlbum anomenat Canal obert, però els resultats van ser molt decebedors. Fins aquell moment jo havia experimentat sempre amb instruments acústics i midi, mai amb veus. Tanmateix, estava decidit a tirar endavant el projecte. Vaig armar-me de valor, vaig aparcar Canal obert i vaig insistir amb Lennon, simplement perquè era més curteta, fins què vaig començar a obtenir resultats decents.

Pensava que si Jagger, Dylan, Waters, Knopfler, Sting, Hodgson, Davis, Woolfson o el mateix Lennon han publicat cançons amb aquelles veus tan horroroses, jo podria fer-ho millor o, com a mínim, igual de malament, però no pitjor. En un començament, el fet de sentir la meva veu em  provocava molta vergonya, em feia sentir ridícul, però havia de ser capaç de superar tanta ximpleria si volia fer alguna cosa. A poc a poc, vaig començar a demanar als amics que escoltessin Lennon i, per a sorpresa meva, vaig veure com, en general, agradava a la majoria. “Massa curta”, em deien sovint. L’Aimar, un estudiant de piano, i la meva professora, l’Alba Masafrets, van dir que tinc una veu agradable. A mi no m’ha agradat mai la meva veu, voldria tenir una veu aspra, dura i ronca com Howlin’Wolf, Don Henley, Teddy Bautista o Ricardo Cocciante. L’Alba va dir que la meva veu i el meu estil se semblen al del grup català Mishima. No els havia sentit mai però, després d’escoltar-los una mica, tampoc no hi veig la semblança. Molta gent, quan em sent cantar, em pregunta “Ets tu qui canta?”. Altres em diuen “Tens una veu molt jove”. Tots aquests comentaris van fer que em decidís a posar la meva veu en totes les meves cançons per a, com a mínim, presentar-les a la gent. Tenia clar que demanaria la col·laboració d’altres cantants, especialment perquè calia interpretar melodies paral·leles i cors. Més endavant decidiria qui cantaria finalment què.