Àlbum Ultramort. Portada

Llummare > Ultramort > Portada

El procés de disseny de la portada ha estat lent. Quan al llarg del 2014 vaig plantejar-me de fer la portada de l’àlbum en un principi vaig pensar en la pintura de la Creació d’Adam de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. El meu propòsit era de fer servir la pintura de Miquel Àngel per a situar enmig el teclat d’un piano. M’imaginava un teclat de piano a sota de les mans de Déu i Adam com si tots dos volguessin tocar una tecla.

D’aquesta manera, la imatge simbolitzaria el fet que la música, tal com ho concebien els antics grecs, uneix humanitat i divinitat.

Amb el Photoshop vaig fer aquest disseny:

Tanmateix, un dia, caminant pel carrer, al davant del Departament de Cultura de la Generalitat, a les Rambles de Barcelona, vaig veure aquest camió d’una empresa de transport d’obres d’art. La idea era la mateixa però en comptes d’un teclat hi havia la Gioconda:

Merda! La meva idea no era original. Automàticament vaig prescindir-ne. Durant molt de temps vaig sentir-me temptat de recuperar aquell disseny però avui ja l’he oblidat.

Després de la decisió de no fer servir la pintura de la Creació d’Adam de Miquel Àngel per la portada de l’àlbum, van passar molts mesos fins que, finalment, el dia 5 d’agost de 2015, i obligat per la necessitat de construir aquesta web, vaig posar-me a treballar amb el que hauria de ser el disseny bo de la portada. Repassant fotografies familiars, vaig trobar-me amb unes imatges d’unes vacances a Menorca.

El mateix dia 5 d’agost, jugant amb l’Adobe Illustrator, en un parell d’hores al vespre vaig enllestir la feina. En aquella època, l’àlbum no es deia Ultramort sinó A trenc d’alba, un títol molt més alegre extret de la lletra de la cançó La noia de la botiga de fruites. En el nou disseny de la portada vaig reflectir tots aquests canvis:

La foto de la platja amb les xancletes la vaig fer a la Cala de la Vall, al costat d’Algaiarens. La foto del caminet del bosc surt de la platja de Son Saura i condueix a la Cala Es Talaier. Ai! Quines ganes de tornar-hi!

Al gener de 2014, el meu amic Pep Ròdenas, fotògraf professional, m’havia fet unes fotografies a l’escola Masafrets de Mataró, on jo estudiava piano. Li havia demanat que en fes una de semblant a la portada de Pyramid d’Alan Parsons Project tot representant, en el meu cas, el sentiment de desesperació que es respira a Pas ningú, Acabats als cinquanta, Fot-li i, especialment, a la cançó que dona nom a l’àlbum. Aquest àlbum sempre m’ha agradat molt. Jo tenia 16 anys quan al 1978 va sortir al mercat.

El conjunt del disseny, a partir de la fotografia del Pep Ròdenas, el vaig fer jo amb el Photoshop. La imatge de Nietzsche, filòsof boig, en un dels plecs de la portada personifica el meu sentiment d’incomprensió davant aquest món. El fet que la imatge de Nietzsche i la meva pròpia imatge estiguin confrontades respon a la idea que entremig hi ha un mirall. Els grecs antics definien la follia com un càstig dels déus per la comissió d’actes contra l’ordre establert. Un cas arquetípic el trobem en la figura de l’heroi Heracles, condemnat a patir aquella malaltia per haver mort Ífit, fill d’Èurit, pels assassinats posteriors, pels atacs contra Hera i Hades, i, finalment, per haver robat el trípode sagrat de Delfos. Fins que no es va sotmetre voluntàriament a esclavatge, acatant el desig de la divinitat transmès per l’oracle, Heracles no va poder superar la follia.

Els grecs també definien la follia com una forma de racionalitat alternativa a l’ordre vigent. Aquest altre concepte el trobem en Dionís, un déu acompanyat d’un seguici de dones embogides i sàtirs transgressors. Davant les acusacions de follia, ell mateix es defensava argumentant la condició de racionalitat alternativa del seu comportament. En tots aquests casos, els aparents bojos responen racionalment davant l’acusació de follia. Heracles pregunta a l’oracle el remei a la seva malaltia, per tant: pot pensar més enllà dels efectes del càstig diví. Dionís és ell mateix divinitat i, per tant, racionalitat.

Ultramort és l’expressió d’aquest sentiment d’incomprensió i adaptació en un món que es nega a mostrar obertament un ordre just, un sentit raonable. Aquells grecs que definien la follia com càstig dels déus entenien també que, com succeeix en el cas d’Heracles, el retorn al seny es produïa amb el penediment, amb el reconeixement de la culpa per part del culpable. Jo prefereixo entendre la follia, a la manera de Dionís, com una forma de racionalitat alternativa a l’ordre vigent.

Comments are closed.