Vaig escriure la lletra de la cançó Un matí de primavera entre els dies 15 i 25 d’abril de 2014. Volia copiar l’estil de les lletres dels Beatles i, en general, de tants músics dels anys 60 i 70 que cantaven a la pau i l’amor. Com ja he dit, volia aportar aire fresc per contrarestar l’ambient trist i sinistre de cançons com ara Ultramort i Acabats als cinquanta.
“Surt, vine, anem-hi junts” és una adaptació del “Come together” dels Beatles. “Sento l’amor al voltant” és una frase molt clàssica. Els anglesos en diuen “Love is in the air”. La lletra dels paràgrafs segons i tercer de l’estrofa (“Cap meta no te fí…” i “No et sentis sol(a) amb…”) és una adaptació del “With a Little Help from My Friends” dels Beatles.
La idea per a escriure la frase “No tinc secrets per tu, sóc transparent” la vaig retenir al cap durant molts anys. Quan treballava al Museu d’Art Contemporani de Barcelona el gerent va presentar-me una nova companya i li va dir que no patís perquè jo era transparent. Em vaig quedar parat. En aquella situació em vaig sentir indefens i vulnerable. Després, altra gent m’ho ha repetit amb paraules semblants. La meva dona diu que no sé mentir i que, quan ho intento, se m’inflen els forats del nas. A casa molt sovint se’n riuen, fins i tot em diuen Sheldon, el personatge de Big Band Theory, tant per la meva suposada transparència com per les moltes manies que diuen que tinc. En realitat, ni sóc tan transparent ni tinc tantes manies, però una cosa és certa: els divendres sempre sopo pizza amb cervesa, no suporto les discussions, el meu ganivet de la carn no el pot fer servir ningú més que jo, em treu de polleguera quan algú no respecta les cues (a la parada del bus a la Plaça de Catalunya a Barcelona és horrible) i ningú no pot seure en el meu racó del sofà. Sí que sé mentir, amb els anys n’he après. De fet, moltes vegades jugo a enganyar els altres inventant-me històries més o menys increïbles. De tant en tant, algú pica. És divertidíssim. Fa temps, una persona es va creure que jo recordava el moment del meu naixement. Quin riure. Com pot ser tan ingènua?
Tornant a la lletra de la cançó, en un principi la frase “Sento em crema el cor, em crea l’ànima, sóc lliure” deia “Sóc lliure, em bull el cor, sóc l’aire, em bull tot l’ànim”. No m’agradava i tampoc no m’agradava que repetís la melodia de forma idèntica a la primera frase: “Tinc ales, puc…”. Per aquesta raó, vaig modificar la melodia de la segona frase fent que al primer temps hi haguessin dues corxeres (i, per tant, dues síl·labes: “Sento”) en comptes d’una negra (i, per tant, una síl·laba: “Sóc”).
La frase “em crema l’ànima” prové d’Abba. A Mamma Mia la lletra diu “There’s a fire within my soul”. Tot i haver-la agafat d’Abba, estic convençut que aquesta idea podrà trobar-se en poemes antics perquè el sentiment de la cremor del cor provocat per l’amor deu haver inspirat molts poetes. Sempre m’ha agradat aquesta cançó però per què l’Agnetha està tan seriosa al videoclip? Sembla trista.
El procés de producció d’aquesta cançó va començar, com en totes les altres, per mitjà de la gravació de la idea inicial. No recordo el dia en què se’m va acudir la melodia de l’estrofa o de la tornada. Tinc el costum d’escriure la lletra de les cançons en una llibreta i apuntar-ne la data de redacció. En aquest cas, vaig començar-la el dia 15 d’abril de 2014. Per tant, la música deuria estar escrita alguns dies abans però no pas molts perquè recordo que la frase “som just al mes d’abril” se’m va acudir pensant, precisament, que ens trobàvem en aquell mes de primavera. El títol de la cançó procedeix igualment d’aquesta observació. Per una altra banda, mirant a l’ordinador veig que les frases de tota la cançó, en aquella formulació inicial, fins i tot la lletra i tota la instrumentació (en una forma molt semblant a la versió definitiva), ja estaven gravades al Cubase el dia 26 d’abril de 2014.
Fins a l’entrada en escena del Marcel Sabater, aquella cançó va quedar morta a l’ordinador. En un principi no estava segur d’incloure-la a l’àlbum perquè resulta excessivament simple, tant en la música com en la lletra. Gràcies al seu treball, el Marcel em va fer canviar d’opinió.
Des del mes de novembre del 2017, el Marcel i jo havíem estat treballant en la producció d’altres temes (Fot-li, Lennon i Acabats als cinquanta). Després d’haver superat problemes importants, sobretot de tipus informàtic, i haver après a treballar un amb l’altre, finalment vàrem descobrir que, donat el tipus de música que jo escric (sobretot pel que fa als solos de guitarra), el problema més important a superar en el conjunt de l’edició de l’àlbum era la participació d’un guitarrista. Els meus intents per incorporar el Martí no havien fructificat encara. La seva primera aportació no seria fins al dia 24 d’octubre de 2018, quan va gravar uns crits horrorosos addicionals i va fer proves amb la guitarra. Entretant, a Fot-li havíem aconseguit la participació del David García, un guitarrista professional, que va fer un treball molt bo. Tanmateix, a més de ser molt car, jo necessitava comptar amb algú de confiança a qui poder demanar coses sense tenir el taxímetre engegat. Per aquesta raó, el 18 d’abril de 2018 vaig trucar el meu nebot, fill de la germana mitjana de la meva dona, que havia publicat un àlbum amb un grup anomenat L’artista convidat, avui ja desaparegut. Jo l’havia sentit tocar en directe i ho feia prou bé. Després de sentir les meves cançons, l’Albert ràpidament va accedir a col·laborar-hi. Durant les setmanes següents, al meu estudi, va tocar els solos amb la guitarra elèctrica a A la deriva, Pas ningú i Acabats als cinquanta. Jo estava encantat. Finalment, el dia 12 de juny de 2018 vam quedar a l’estudi del Marcel a Barcelona, on l’Albert va gravar les guitarres acústiques de La noia de la botiga de fruites i Un matí de primavera.
El dia 26 de juny, la Clara Wasserman va venir al meu estudi per gravar la seva veu. La Clara i jo som veïns a Vilassar de Dalt. Un dia, caminant pel carrer, vaig sentir la veu d’una noia cantar des d’alguna casa. Feia poc que hi vivíem i no sabia d’on podia venir aquella veu tan bonica. Al cap d’una setmana vaig creuar-me amb una noia i li vaig preguntar si era ella qui cantava, però no. Qui sí cantava era la seva germana. Un temps més tard, per fi, la vaig conèixer.
El mateix dia 26 de juny, el Marcel també va gravar la seva part i jo vaig cantar sencera una altre cop tota la cançó per a substituir el que havia fet el 2014. Fins al moment, totes les veus les havia fet jo. De sobte, en escoltar la combinació dels tres timbres de veus diferents, ens vam quedar meravellats. A més, com sempre, vam riure molt. Resulta increïble escoltar la capacitat del Marcel de cantar amb veu aguda. En ocasions no sabíem si el que sentíem era ell, forçant cap amunt, o la Clara. Tot i que Un matí de primavera és una cançó extremadament simple, els cors em resulten molt agradables.
La sessió del dia 26 de juny no va donar per més i vam acordar trobar-nos al setembre. Jo marxava el juliol de vacances i el Marcel a l’agost. El dia 4 de setembre vam tornar a coincidir. El Marcel va dir que, després d’haver gravat, havia arribat el moment de passar a la fase següent, la mescla. En aquell moment, però, vam descobrir un nou entrebanc al nostre treball. Resulta que un dels micròfons amb què havia gravat el meu nebot, l’Albert, feia més soroll del compte, i la seva guitarra se sentia molt bruta. El desànim es va apoderar de nosaltres. Jo ja estava molt nerviós perquè veia que no avançàvem prou ràpid. Per aquesta raó, vam optar per programar una guitarra acústica. No és la solució que desitjàvem però jo no volia perdre més temps.
El dia 19 de setembre vam estar treballant amb la guitarra acústica però aquella sessió va ser un desastre. Jo em sentia profundament desanimat. Durant la setmana següent vaig aconseguir dominar el programa Ilya Efimov i vaig programar la guitarra acústica tal com se sent en la versió final. El baix i els plats també eren programats. Jo havia gravat el piano anteriorment, abans de l’estiu. Finalment, el dia 3 d’octubre, el Marcel va donar forma a la mescla definitiva. Jo volia publicar-la immediatament però em va insistir que esperés uns dies per sentir-la en altres ambients.
El 17 d’octubre de 2018 el Marcel va fer-hi uns últims retocs en els cors de la tornada. També vam retocar el “dubi dubi du” final perquè no se sentia gaire. Amb un fade out més llarg li vam donar més presència. Després vaig insistir a gravar un altre cop la frase final “…els somnis són a l’abast” perquè no se sentia prou bé la distinció entre les consonants m i n de la paraula somnis. Déu meu! Quin patir! En una cançó conflueixen milers de detallets i no pots estar segur de tenir la versió final perfecta. Quan vam acordar que ja teníem tot en ordre, vam sentir la cançó amb auriculars i al meu cotxe. Nous retocs amb l’equalització. Finalment, la vam donar per tancada. Ara sí, ja podria publicar-la.
Tanmateix, encara vaig introduir un petit canvi que el Marcel desconeix. L’última nota del xiulet al començament de la cançó no m’agradava. Se sentia massa llisa, sense vibració. També vaig estar temptat de retocar altres elements però vaig optar per deixar-la com estava. Ja no em sentia amb forces per introduir cap més rectificació. El dia 21 d’octubre la vaig enviar a iMusician perquè la publiquessin en les diferents plataformes de descàrrega.
Una matí de primavera és una cançó de l’àlbum Ultramort. L’any 2014 ja tenia totes les cançons de l’àlbum escrites amb independència dels retocs que pogués fer-ne més endavant. En aquell moment, després de la cançó Ultramort i abans de la cançó A la deriva, tenia previst des de feia temps introduir un tema basat en un cor de veus. Malgrat els meus esforços, aquest tema estava enquistat, no progressava, i així va continuar fins que a partir d’un moment determinat va començar a créixer d’una manera totalment diferent a com jo havia previst inicialment. M’havia passat el mateix amb Pas ningú.
Aquell 2014, doncs, vaig introduir Un matí de primavera, una nova cançó que vaig escriure imitant premeditadament l’estil dels Beatles. Per a compondre Eqvs Llummare em vaig inspirar en Beethoven, per a compondre Ultramort en Pink Floyd. En aquesta ocasió, vaig triar els Beatles. Buscava una cançó senzilla que contrastés amb la complexitat dels temes anterior i posterior. Vaig pensar-hi llavors en We Can Work It Out, una cançó extremadament simple formada per dues frases A i B exposades de manera consecutiva i repetitiva.
A més, per a contrastar amb la serietat d’Ultramort i A la deriva, vaig pensar d’escriure el tema amb una instrumentació molt simple, amb guitarra acústica i veu. Per a acostar-la l’estil dels Beatles, la veu es complicaria amb harmonies. Finalment, per a evitar l’avorriment de frases repetides sense varietat, afegiria algun element nou en cada repetició.
Pel que fa a la temàtica, i aprofitant que ens trobàvem al mes d’abril, vaig decidir parlar de l’alegria de viure, de l’emoció intensa que produeix el fet de viure. D’aquesta manera aconseguiria equilibrar la balança una mica més allunyant el conjunt de l’àlbum del racó tenebrós on s’havia perdut per causa de cançons com ara Acabats als cinquanta, Ultramort i Pas ningú.
