La idea de compondre aquesta cançó la tenia al cap des de feia uns mesos per tancar aquest àlbum però no trobava cap melodia ni harmonia ni res per desenvolupar. Només tenia clar que volia fer un blues i el problema era precisament aquest: quan finalment, durant l’últim trimestre del 2012, vaig començar a escriure el tema, la cançó sonava excessivament a blues fins al punt que vaig tenir el convenciment que, amb molta probabilitat, la música correspondria a algun altre compositor. Vaig estar buscant entre els clàssics però no vaig trobar res. Recordo que la melodia la vaig anar definint caminant pel carrer entre casa meva i un client meu, el coreògraf David Campos, al qual havia de visitar regularment. Així és també com vaig compondre Indignació de l’àlbum Canal obert.
En un començament, al mes de desembre de 2012, la tornada de la cançó feia aquesta melodia:
Tot i que vaig acceptar-la, mai no em va acabar de convèncer perquè les primeres notes em recordaven la cançó de la Vida de Brian. La lletra de la tornada deia:
Ja no sé en qui o en què i perquè haig de creure
Hem vingut a patir, viure en tragèdia
Els valors són una farsa
No hi ha llum per l’esperança
Jo tan sols demano una vida en calma
Per construir la peça vaig tenir alguns problemes perquè el ritme es basa en un compàs estrany de 9/8. En un principi em sentia incòmode perquè cada frase de la melodia obliga a fer una mena de salt per començar el compàs. El 25 de desembre de 2012 vaig modificar-lo per adaptar-lo a un simple 4/4 i així acostar-me a una estructura més elemental, però això implicava tallar dues notes del baix en el final de cada frase. El resultat no em va satisfer perquè la melodia resultant s’allunyava del que jo havia concebut. Així, el mateix dia 25 vaig tornar al 9/8. És curiós que una melodia pugui coixejar en un compàs tan quadrat com el 4/4 i en canvi encaixar bé en un compàs irregular.
Aquesta peça encara és més estranya perquè de fet no es tracta d’un compàs de 9/8 (si és que realment pot existir alguna cosa així) sinó d’una amalgama de tres compassos diferents enllaçats: 4/4 + 3/4 + 2/4. Si examinem els temps forts de la melodia veurem que apareixen de manera regular marcant el primer temps corresponent en cada compàs. Vaig pensar que així, a més d’ajustar-se al que jo havia concebut i era capaç de cantar, el blues s’allunyaria del compàs arquetípic.
Per causa de la irregularitat del conjunt dels compassos, la instrumentació del tema em va costar bastant. El dia 25 de desembre vaig introduir els dos orgues que acompanyen el baix, cadascún d’ells en cada costat del panorama. Es tracta de dos orgues típics als quals he afegit 3 efectes del Cubase: AutoPan, MonoDelay i WahWah. Per ser precisos, els instruments es diuen: Wurlie ASR i Warm Hammond, tots dos de l’empresa Ensoniq. Com en tantes altres cançons, faig un munt de proves amb tots els instruments i els efectes disponibles fins que trobo la sonoritat que m’agrada.
Les guitarres elèctriques que clouen cada frase després de “Li vaig fotre al mam per fàstic” em van sorprendre molt. La música té aquestes coses, de sobte apareix una sonoritat inesperada. Em recordaven alguna cançó dels Scorpions. Aquest grup sempre m’ha agradat moltíssim. Quan era jove els escoltava constantment i encara ara, quan sóc al cotxe, em poso a cridar com un boig. “Can’t live, can’t live without you….”. Què bons. La guitarra del Matthias Jabs resulta impressionant. La introducció i el solo de “There’s no one like you” sempre m’han agradat moltíssim. A més dels Scorpions sempre he sentit rock dur. D’entre els grups recents acostumo a escoltar Foo Fighters, Finger Eleven i altres.
La cançó The Pretender dels Foo Fighters em fascina, i el video realment impressiona. El contrast entre els músics i els policies, el clima de tensió creixent, la cara d’embogit i els crits del cantant, i la pluja final de sang contra els policies posen la pell de gallina. Jo hi hauria fet una percussió més contundent, m’hauria estalviat els segons de calma previs a l’explosió de sang, i hauria acabat la cançó amb un solo de guitarra molt agressiu enmig dels crits del cantant. Tot i així, és boníssim.
El dia 29 de desembre de 2012 va produir-se un esdeveniment excepcional. Fins al moment, les guitarres elèctriques que jo havia fet servir eren absolutament provisionals donat que, a diferència dels teclats i els vents, la sonoritat d’aquest instrument requereix de la intervenció d’un guitarrista amb tot el seu equipament. Jo no ho sóc pas de guitarrista, com a molt em defenso acompanyant amb acords però mai no he aconseguit puntejar bé. El meu propòsit era cridar algun amic perquè em gravés la guitarra quan la maqueta es trobés en un estat prou avançat.
Encara no havia descobert les capacitats expressives del Guitar Rig i Electri6ty, malgrat que els havia comprat els dies 29 de juny i 28 d’octubre de 2010, respectivament
Fins al moment, havia fet algunes proves amb A la deriva i, en el millor dels casos, només havia aconseguit que la guitarra elèctrica que apareix al final d’Indignació sonés una mica decent. La resta eren tot guitarres acústiques i clàssiques com les que apareixen a La noia de la botiga de fruites o a Pas ningú. Arribat el moment d’escriure el solo d’Acabats als cinquanta vaig respirar profundament, vaig descarregar la Telecaster Amped de l’empresa Electri6ity i li vaig fotre uns efectes aleatoris del Cubase: AmpSimulator + Chorus + MonoDelay, a més del preset Airverb de Guitar Rig (un producte de l’empresa Kontakt), el qual incorpora Reverberació i Chorus/Flanger. Tot sense cap ni peus, sense pensar en quin podia ser el resultat ni experimentar pausadament amb cadascun dels efectes. De sobte, i malgrat la improvisació, allò va començar a sonar a glòria, és a dir, a la guitarra de David Gilmour. Aquestes són les coses que em fan creure en alguna mena d’intel·ligència suprema. Aquell so volava per la meva imaginació penetrant en l’horitzó i pujant amunt. Déu meu, quina meravella. Per fi podria fer sonar les meves cançons tal com les imaginava. A partir d’aquest moment, quan arribés el moment d’interpretar les cançons en públic, ja podia indicar-li al guitarrista, fos quin fos, com havia de sonar.
El dia 31 de desembre de 2012 ja havia escrit el solo final de la cançó. Crec que durant aquests tres dies l’hauré escoltat unes cinquanta vegades. Allò em sona a Gilmour en estat pur i ja sé que molta gent em criticarà dient que és lleig copiar altres artistes però tractant-se de Gilmour les crítiques m’importaran ben poc. Al contrari, si sona a Gilmour és que la música està ben feta.
A casa meva, però, la meva família no opina el mateix. En diuen la cançó dels crits. Sort que al pis on vivia a Cabrils tenia molt pocs veïns.
El dia 1 de gener de 2012, tot i el mal de cap provocat per la festa de cap d’any i per haver sentit tantes vegades el solo final de la cançó, vaig decidir modificar l’estructura de la cançó. Fins al moment, el solo de la guitarra ocupava la part central de la cançó després de la primera tornada. Com m’agradava tant, l’havia allargat excessivament i vaig arribat a la conclusió que valia més situar-lo al final del tema per a acomiadar-lo. D’aquesta manera, se’m va crear un problema, ja que després de la primera tornada no volia repetir immediatament l’estrofa.
La forma més simple d’una cançó és una successió d’estrofes (E): E + E + E + … Aquesta és l’estructura que es pot sentir en moltes cançons populars: el gegant del pi, la font del gat, etc.
Una cançó senzilleta una mica més complexa acostuma a ser una successió d’estrofes (E) i tornades (T): E + T + E + T + … També es troba en moltes cançons populars: en Joan petit com balla,
Si volem complicar-la una mica, la primera estrofa es repeteix abans de la tornada: E + E + T + E + T. També se li pot afegir una introducció (I) i un comiat (C): I + E + E + T + E + T + C.
En l’àmbit del blues i el rock i altres gèneres, després de la primera tornada s’acostuma a col·locar un solo de guitarra o una petita variació melòdica que desemboca en l’estrofa principal: I + E + E + T + solo/variació + E + T + C.
També és habitual que després del solo/variació, en comptes de tornar a l’estrofa pricipal, es repeteixi la tornada: I + E + E + T + solo/variació + T + E + T + C.
Aquesta darrera, per causa de l’allargament del solo de guitarra, és l’estructura que he adoptat per Acabats als cinquanta. En fer-ho, però, necessitava crear un nou solo de guitarra central, aquest cop més breu, o bé una variació melòdica. Com es pot escoltar, vaig triar d’escriure un segon solo el qual vaig començar a escriure el mateix dia 1 de gener a la tarda després de tornar del dinar de celebració de l’any nou amb la família de la meva dona. Després de diferents temptatives infructuoses, el dia 3 de gener de 2012 vaig cloure una primera versió del solo central que vaig assignar al mateix so de la guitarra final. Així va quedar durant unes setmanes però no m’acabava de satisfer.
El solo del final de la cançó està format per 3 grups de quatre compassos. El tercer grup és el mateix que el primer però endarrerit un temps perquè el dia anterior havia comès un error. Tanmateix, el resultat m’ha agradat i l’he deixat tal com ha quedat amb algunes petites modificacions.
Volia haver acomiadat el tema amb una reducció progressiva del volum del conjunt de la cançó però, de manera accidental, vaig observar que tancant l’últim compàs se sentia l’eco de la guitarra allunyant-se. Em va agradar i el vaig deixar com està.
En aquest moment de la composició, encara no havia gravat les veus perquè la tornada (“Ja no sé en qui o què…”) l’havia escrita feia dos dies. En comptes de la veu sonava un piano.
Inicialment, el meu propòsit era fer dues veus diferents, una per cada avi, primer el matern, amb una veu trencada de borratxo, i, després de la tornada, el patern. La veu cascada de presentació al començament del tema, quan estossego, havia d’aparèixer a les dues primeres estrofes, però els resultats no m’agradaven. Finalment, cap al mes d’abril vaig decidir que cantaria tota la cançó amb el mateix estil.
El dia 5 de gener de 2013 vaig decidir substituir la tornada de la cançó. Ho vaig fer per dues raons. En primer lloc perquè les notes negres de la melodia alentien el ritme de la música i se suposa que la tornada d’una cançó ha d’oferir un clímax emocional i no pas el contrari. En segon lloc perquè continuava recordant-me la cançó famosa de la Vida de Brian, i a la meva dona també, amb la qual cosa resultava impossible reflectir el dramatisme de la vida dels meus avis. En el seu lloc, vaig escriure la melodia que ara podem sentir. Per fer-ho, i donat que m’havia de subjectar a un compàs en 4/4, vaig dividir les negres dels temps forts de la primera versió de la melodia de la tornada en semicorxeres i vaig pujar la melodia un intèrval de tercera per no haver sortir del mateix acord anterior. Si ens trobàvem en mi menor, la melodia de la tornada hauria de començar amb la nota mi + 3a = sol. Així, a més, aconseguia reforçar la tonalitat en marcar la tònica de la relativa major de mi menor.
El dia 13 d’abril vaig gravar la veu del borratxo que obre la cançó i vaig incorporar els efectes del tap de l’ampolla de vi, etc. La idea de fer tal cosa em va venir cap al mes de desembre però no vaig fer res fins llavors. Després d’una recerca durant dos dies, vaig trobar uns efectes fantàstics a internet que vaig incorporar a la cançó. Entre mig vaig fer les proves de les veus fins que el dia 14 d’abril vaig donar per bo el resultat.
Els dies 15 i 16 d’abril vaig retocar sensiblement la melodia del solo de la guitarra central i, després de moltíssimes proves, vaig incorporar el so de Guitar Rig anomenat “Carlos in Europe – MC”. Jo buscava un so sec però amb presència. El dia 16 d’abril vaig experimentar amb el timbre d’una segona guitarra per veure què passava. Després de diferents proves, vaig carregar el so de Guitar Rig anomenat “80s Solo” i vaig situar totes dues guitarres a cada costat de l’estéreo. El resultat em va agradar tant que vaig decidir assignar aquest mateix timbre al solo final on, ara, també sonen dues guitarres alhora.
Els dies 27 i 28 d’abril, un cop ja vaig superar el tràngol dels impostos trimestrals, vaig reincorporar-me a l’àlbum. En aquesta ocasió vaig retocar la tercera part, és a dir, la part final del solo de guitarra de la cançó. No m’agradava com quedava i encara ara, després de múltiples proves, no hi estava convençut. Hi hauria de fer més modificacions. Diumenge 5 i dilluns 6 de maig vaig treballar novament en la part final del solo de guitarra de la cançó. Jugant amb la roda del meu teclat, el so de la guitarra elèctrica va fer un dibuix melòdic que em va agradar molt. Llavors el vaig repetir tres cops abans de concloure la frase del solo. Ja m’he referit en algun altre lloc a la sensació de gran plaer que produeix el fet de trobar algun passatge musical amb sentit. Sembla llavors com si la música ja hi fos abans. Novament, els dies 29 i 30 de juny de 2013 vaig retocar alguns compassos. Volia evitar la repetició d’aquestes notes:
incorporar compassos amb el Finale
Durant aquests dies de finals d’abril i principis de maig vaig arribar al convenciment que la melodia de la tornada de la cançó hauria de situar-se en la tercera de la tercera. Inicialment, la melodia en qüestió (aquella que no m’agradava perquè se semblava a la Vida de Brian) feia servir aquestes notes: mi mi mi re si re si re si re mi. Després vaig modificar-la amb terceres: sol sol sol sol fa# fa# fa# fa# fa# … Finalment ha quedat amb aquestes notes: si si si si la la la la…
Tonalitat de la cançó: mi menor.
També m’havia proposat de contraposar la ideologia de tots dos avis remarcant el problema de Catalunya i Espanya però al final vaig optar per centrar-me en el drama de les vides corresponents, que ja prou dures resultaven. Així, a més, donaria més sentit al dramatisme inherent al blues en el qual es basa la cançó.
