Aviat comencem amb la producció de La incomparable aventura d’un tal Hans Pfaall
El dia 4 d’abril de 2021 vaig reunir-me amb el productor Charly Chicago per a presentar-li les cançons de l’àlbum La incomparable aventura d’un tal Hans Pfaall. Vaig començar a escriure les cançons d’aquest àlbum l’agost de 2019. Fins ara he anat tranquil escrivint-ne la música i la lletra però el compromís amb el Charly ha precipitat els esdeveniments. En quatre setmanes he hagut d’escriure dues cançons noves que em faltaven (Vull viure i Haig de tornar), acabar alguns compassos pendents de les cançons Alienígena al cel de Rotterdam part 1 i part 2 i d’Haig de fugir, a més d’escriure la lletra de Feliç a la Lluna, Haig de tornar,Vull viure i Haig de tornar. Finalment he hagut de gravar totes les cançons per poder presentar-les al Charly. Les primeres estaven presentables però al final ja em vaig cascar massa la veu. Hores d’ara, encara em falta per tancar Una gerra. Queden en l’aire dos temes que ara mateix no sé si incloure’ls a l’àlbum. La veritat és que estic esgotat però al mateix temps molt satisfet. Aquest àlbum m’està agradant molt.
Aviat es produiran nous esdeveniments.
Joan Cavaller
Joan Cavaller
Hola amics, si hagués de definir-me en poques paraules diria que sóc un músic filòsof, un filòsof músic. Tota la vida m’he mogut entre aquests dos extrems: la música i la filosofia. De jove vaig dubtar si em dedicaria a una cosa o l’altra. Molts músics filòsofs han hagut d’experimentar el mateix dilema. Jean Jacques Rousseau o Theodor Adorno van optar per la filosofia, Brian May o Giovanni Allevi per la música. En el meu cas, conforme passaven els anys veia clarament que si prescindia d’una de de les dues vocacions em convertiria en un home trist, desgraciat. Per tant, vaig apostar per desenvolupar-ne totes dues. El problema de tenir dues vocacions, i particularment les dues que em defineixen, és que trigaràs més temps a arribar a l’objectiu de donar forma i exposar als altres allò que la teva imaginació i el teu esforç són capaços de produir. Mentre lluitava per aconseguir-ho, no he parat mai d’estudiar, escriure textos de filosofia i compondre cançons. Publicar filosofia és fàcil perquè només depens de tu. Publicar música és molt més complicat perquè necessites la col·laboració de músics i productors però, finalment, el 30 de desembre de 2021, ho he aconseguit.
La incomparable aventura d’un tal Hans Pfaall és el primer àlbum de cançons que he estat capaç de presentar al públic. A partir d’ara, en vindran molts més.
Fot-li (Àlbum Ultramort). Producció
La producció de Fot-li ha anat a càrrec del Marcel Sabater. Aquest ha estat el primer tema de l’àlbum que vàrem començar a treballar des que el dia 30 d’octubre de 2017 vàrem tenir el primer contacte. Durant uns mesos, fins a la primera setmana de març, vàrem treballar a l’estudi de casa seva. A partir d’aquí, vàrem continuar la feina a casa meva. El primer que va fer el Marcel va ser substituir la bateria del Kontakt (amb un preset anomenat “pop”) que jo havia fet servir a la meva maqueta per un so molt més potent procedent de la llibreria de l’EZ Drummer. La contundència del nou so em va encantar i, d’aquesta manera, a partir d’aquí, vaig acceptar escoltar tots els seus suggeriments. Poc després vàrem substituir la guitarra acústica, també del Kontakt, per una ……..
A continuació, el Marcel va suggerir d’incorporar un guitarrista per substituir les pistes de guitarra que jo
Un matí de primavera (Àlbum Ultramort). Redacció de la lletra
Llummare > Àlbum Ultramort > Un matí de primavera > Redacció de la lletra
Vaig escriure la lletra de la cançó Un matí de primavera entre els dies 15 i 25 d’abril de 2014. Volia copiar l’estil de les lletres dels Beatles i, en general, de tants músics dels anys 60 i 70 que cantaven a la pau i l’amor. Com ja he dit, volia aportar aire fresc per contrarestar l’ambient trist i sinistre de cançons com ara Ultramort i Acabats als cinquanta.
“Surt, vine, anem-hi junts” és una adaptació del “Come together” dels Beatles. “Sento l’amor al voltant” és una frase molt clàssica. Els anglesos en diuen “Love is in the air”. La lletra dels paràgrafs segons i tercer de l’estrofa (“Cap meta no te fí…” i “No et sentis sol(a) amb…”) és una adaptació del “With a Little Help from My Friends” dels Beatles.
La idea per a escriure la frase “No tinc secrets per tu, sóc transparent” la vaig retenir al cap durant molts anys. Quan treballava al Museu d’Art Contemporani de Barcelona el gerent va presentar-me una nova companya i li va dir que no patís perquè jo era transparent. Em vaig quedar parat. En aquella situació em vaig sentir indefens i vulnerable. Després, altra gent m’ho ha repetit amb paraules semblants. La meva dona diu que no sé mentir i que, quan ho intento, se m’inflen els forats del nas. A casa molt sovint se’n riuen, fins i tot em diuen Sheldon, el personatge de Big Band Theory, tant per la meva suposada transparència com per les moltes manies que diuen que tinc. En realitat, ni sóc tan transparent ni tinc tantes manies, però una cosa és certa: els divendres sempre sopo pizza amb cervesa, no suporto les discussions, el meu ganivet de la carn no el pot fer servir ningú més que jo, em treu de polleguera quan algú no respecta les cues (a la parada del bus a la Plaça de Catalunya a Barcelona és horrible) i ningú no pot seure en el meu racó del sofà. Sí que sé mentir, amb els anys n’he après. De fet, moltes vegades jugo a enganyar els altres inventant-me històries més o menys increïbles. De tant en tant, algú pica. És divertidíssim. Fa temps, una persona es va creure que jo recordava el moment del meu naixement. Quin riure. Com pot ser tan ingènua?
Tornant a la lletra de la cançó, en un principi la frase “Sento em crema el cor, em crea l’ànima, sóc lliure” deia “Sóc lliure, em bull el cor, sóc l’aire, em bull tot l’ànim”. No m’agradava i tampoc no m’agradava que repetís la melodia de forma idèntica a la primera frase: “Tinc ales, puc…”. Per aquesta raó, vaig modificar la melodia de la segona frase fent que al primer temps hi haguessin dues corxeres (i, per tant, dues síl·labes: “Sento”) en comptes d’una negra (i, per tant, una síl·laba: “Sóc”).
La frase “em crema l’ànima” prové d’Abba. A Mamma Mia la lletra diu “There’s a fire within my soul”. Tot i haver-la agafat d’Abba, estic convençut que aquesta idea podrà trobar-se en poemes antics perquè el sentiment de la cremor del cor provocat per l’amor deu haver inspirat molts poetes. Sempre m’ha agradat aquesta cançó però per què l’Agnetha està tan seriosa al videoclip? Sembla trista.
Un matí de primavera (Àlbum Ultramort). Producció
El procés de producció d’aquesta cançó va començar, com en totes les altres, per mitjà de la gravació de la idea inicial. No recordo el dia en què se’m va acudir la melodia de l’estrofa o de la tornada. Tinc el costum d’escriure la lletra de les cançons en una llibreta i apuntar-ne la data de redacció. En aquest cas, vaig començar-la el dia 15 d’abril de 2014. Per tant, la música deuria estar escrita alguns dies abans però no pas molts perquè recordo que la frase “som just al mes d’abril” se’m va acudir pensant, precisament, que ens trobàvem en aquell mes de primavera. El títol de la cançó procedeix igualment d’aquesta observació. Per una altra banda, mirant a l’ordinador veig que les frases de tota la cançó, en aquella formulació inicial, fins i tot la lletra i tota la instrumentació (en una forma molt semblant a la versió definitiva), ja estaven gravades al Cubase el dia 26 d’abril de 2014.
Fins a l’entrada en escena del Marcel Sabater, aquella cançó va quedar morta a l’ordinador. En un principi no estava segur d’incloure-la a l’àlbum perquè resulta excessivament simple, tant en la música com en la lletra. Gràcies al seu treball, el Marcel em va fer canviar d’opinió.
Des del mes de novembre del 2017, el Marcel i jo havíem estat treballant en la producció d’altres temes (Fot-li, Lennon i Acabats als cinquanta). Després d’haver superat problemes importants, sobretot de tipus informàtic, i haver après a treballar un amb l’altre, finalment vàrem descobrir que, donat el tipus de música que jo escric (sobretot pel que fa als solos de guitarra), el problema més important a superar en el conjunt de l’edició de l’àlbum era la participació d’un guitarrista. Els meus intents per incorporar el Martí no havien fructificat encara. La seva primera aportació no seria fins al dia 24 d’octubre de 2018, quan va gravar uns crits horrorosos addicionals i va fer proves amb la guitarra. Entretant, a Fot-li havíem aconseguit la participació del David García, un guitarrista professional, que va fer un treball molt bo. Tanmateix, a més de ser molt car, jo necessitava comptar amb algú de confiança a qui poder demanar coses sense tenir el taxímetre engegat. Per aquesta raó, el 18 d’abril de 2018 vaig trucar el meu nebot, fill de la germana mitjana de la meva dona, que havia publicat un àlbum amb un grup anomenat L’artista convidat, avui ja desaparegut. Jo l’havia sentit tocar en directe i ho feia prou bé. Després de sentir les meves cançons, l’Albert ràpidament va accedir a col·laborar-hi. Durant les setmanes següents, al meu estudi, va tocar els solos amb la guitarra elèctrica a A la deriva, Pas ningú i Acabats als cinquanta. Jo estava encantat. Finalment, el dia 12 de juny de 2018 vam quedar a l’estudi del Marcel a Barcelona, on l’Albert va gravar les guitarres acústiques de La noia de la botiga de fruites i Un matí de primavera.
El dia 26 de juny, la Clara Wasserman va venir al meu estudi per gravar la seva veu. La Clara i jo som veïns a Vilassar de Dalt. Un dia, caminant pel carrer, vaig sentir la veu d’una noia cantar des d’alguna casa. Feia poc que hi vivíem i no sabia d’on podia venir aquella veu tan bonica. Al cap d’una setmana vaig creuar-me amb una noia i li vaig preguntar si era ella qui cantava, però no. Qui sí cantava era la seva germana. Un temps més tard, per fi, la vaig conèixer.
El mateix dia 26 de juny, el Marcel també va gravar la seva part i jo vaig cantar sencera una altre cop tota la cançó per a substituir el que havia fet el 2014. Fins al moment, totes les veus les havia fet jo. De sobte, en escoltar la combinació dels tres timbres de veus diferents, ens vam quedar meravellats. A més, com sempre, vam riure molt. Resulta increïble escoltar la capacitat del Marcel de cantar amb veu aguda. En ocasions no sabíem si el que sentíem era ell, forçant cap amunt, o la Clara. Tot i que Un matí de primavera és una cançó extremadament simple, els cors em resulten molt agradables.
La sessió del dia 26 de juny no va donar per més i vam acordar trobar-nos al setembre. Jo marxava el juliol de vacances i el Marcel a l’agost. El dia 4 de setembre vam tornar a coincidir. El Marcel va dir que, després d’haver gravat, havia arribat el moment de passar a la fase següent, la mescla. En aquell moment, però, vam descobrir un nou entrebanc al nostre treball. Resulta que un dels micròfons amb què havia gravat el meu nebot, l’Albert, feia més soroll del compte, i la seva guitarra se sentia molt bruta. El desànim es va apoderar de nosaltres. Jo ja estava molt nerviós perquè veia que no avançàvem prou ràpid. Per aquesta raó, vam optar per programar una guitarra acústica. No és la solució que desitjàvem però jo no volia perdre més temps.
El dia 19 de setembre vam estar treballant amb la guitarra acústica però aquella sessió va ser un desastre. Jo em sentia profundament desanimat. Durant la setmana següent vaig aconseguir dominar el programa Ilya Efimov i vaig programar la guitarra acústica tal com se sent en la versió final. El baix i els plats també eren programats. Jo havia gravat el piano anteriorment, abans de l’estiu. Finalment, el dia 3 d’octubre, el Marcel va donar forma a la mescla definitiva. Jo volia publicar-la immediatament però em va insistir que esperés uns dies per sentir-la en altres ambients.
El 17 d’octubre de 2018 el Marcel va fer-hi uns últims retocs en els cors de la tornada. També vam retocar el “dubi dubi du” final perquè no se sentia gaire. Amb un fade out més llarg li vam donar més presència. Després vaig insistir a gravar un altre cop la frase final “…els somnis són a l’abast” perquè no se sentia prou bé la distinció entre les consonants m i n de la paraula somnis. Déu meu! Quin patir! En una cançó conflueixen milers de detallets i no pots estar segur de tenir la versió final perfecta. Quan vam acordar que ja teníem tot en ordre, vam sentir la cançó amb auriculars i al meu cotxe. Nous retocs amb l’equalització. Finalment, la vam donar per tancada. Ara sí, ja podria publicar-la.
Tanmateix, encara vaig introduir un petit canvi que el Marcel desconeix. L’última nota del xiulet al començament de la cançó no m’agradava. Se sentia massa llisa, sense vibració. També vaig estar temptat de retocar altres elements però vaig optar per deixar-la com estava. Ja no em sentia amb forces per introduir cap més rectificació. El dia 21 d’octubre la vaig enviar a iMusician perquè la publiquessin en les diferents plataformes de descàrrega.
Un segon d’eternitat (Àlbum Ultramort). Presentació
Aquesta cançó va néixer per ocupar, conjuntament amb Fot-li, l’espai buit que havia deixat Indignació, cançó que vaig traslladar a un àlbum diferent, Canal obert, i que, finalment, formaria part d’un àlbum Ultramort amb 20 o més cançons. Vaig pensar d’escriure una cançó breu i romàntica per a contrarestar l’efecte provocat per cançons fosques com Ultramort, Pas ningú i Acabats als cinquanta. Atès que Fot-li i Pas ningú estaven escrites per guitarra, vaig pensar que Un segon d’eternitat ho seria per a piano.
La cançó va venir el dia 11 d’abril de 2013 al vespre. Estava estudiant piano i, com sempre, entre escales, arpegis i cançons clàssiques, vaig improvisar alguna cosa. No entenc com funciona però el fenomen és automàtic. Molt sovint, quan practico escales i arpegis, començo a somiar i en aquest procés d’abstracció em trasllado a la dimensió on viuen les cançons.
En fi, quan vaig capturar la música de la cançó, la vaig enregistrar al meu telèfon per treballar-hi posteriorment. La setmana del 6 de maig vaig començar a desenvolupar-la. El dia 12 de maig, diumenge al vespre, la vaig acabar d’escriure. La lletra la vaig escriure entre els dies 21 i 22 de maig de 2013.
Pas ningú (Àlbum Ultramort). Composició
La cançó va néixer el dia 28 de març de 2011 quan vaig voler posar música a la imatge d’una noia asseguda en un balancí amb els peus a sobre d’una taula petita o la barana en el porxo d’una caseta, observant la lluna en una nit d’aquella que es veuen els núvols, amb una guitarra o una harmònica. Volia que la cançó sonés country o folk, i havia de semblar-se a Get acquainted Waltz. Vaig encendre l’ordinador, la tarja de so externa i el teclat, vaig carregar el Cubase amb el so d’una guitarra acústica i, sense pensar en res, vaig prémer un mi i després un re. Llavors vaig improvisar una melodia i al cap d’uns segons ja tenia la cançó feta. Per ser exactes, el que tenia era la melodia inicial (“Sóc a la cabana, dalt hi ha la lluna…”), sense la lletra és clar.
Per trobar la melodia de la part segona (“Quan les forces sucumbeixen…”) vaig trigar uns quants dies. Inicialment vaig provar amb una altra melodia però el resultat no m’agradava. Finalment, el 8 d’abril la vaig trobar. El timbre de la meva veu no m’acabava de convèncer però sabia que la cançó havia de ser així. Per arreglar la sonoritat llavors em va venir al cap el puntejat de Say ain’t so Jo please de Murray Head quan canta “they told us that our hero…”. Aquesta és la raó per la qual la segona frase (“Quan les forces sucumbeixen…”) incorpora una guitarra acústica marcant notes entre les frases de la veu.
La lletra la vaig escriure el dia 29 de març de 2011, i després la vaig rectificar els dies 5 i 10 d’abril. Inicialment, el tema s’havia de dir La cabana però al cap de poc vaig adoptar el títol final.
Aquesta cançó em va crear molt mal de caps perquè la tonalitat inicial en mi major ….. (canvia a la major?)… canvia a re menor (“Quan les forces sucumbeixen…”). El meu propòsit va ser sempre retornar al mi major inicial. En diferents ocasions vaig treballar intentant trobar una transició adequada a través de frasejos de puntejat de guitarra acústica per acabar tornant-hi al mi major inicial però no trobava la inspiració suficient. El mes de novembre de 2013, un cop havia instal·lat els programes i les llibreries de so en el meu nou ordinador, vaig treballar de valent per aconseguir-ho. Després d’abandonar la idea de fer la transició cap al mi major per mitjà de puntejats de guitarra acústica, finalment vaig donar entrada a una guitarra elèctrica. El resultat em va agradar força tot i que, llavors, el tema s’allunyava de l’aire folk inicial que jo havia previst. També llavors vaig decidir donar entrada a una segona guitarra elèctrica marcant l’inici de cada dos compassos, aquest cop per afegir dramatisme en la base de la frase “Els teus ulls ja no fingeixen…”. Atès que el resultat m’agradava molt, vaig incloure aquesta mateixa guitarra tot acompanyant el solo de la guitarra elèctrica posterior. També llavors vaig afegir una altra guitarra acústica fent un arpegi acompanyant el solo de la guitarra elèctrica.
Divendres 29 de novembre de 2013 vaig pensar que estaria bé interrompre el solo de guitarra amb una frase de veu i la guitarra acústica per a no perdre del tot el sentit folk del tema. Aquell dia vaig escriure la lletra corresponent de la part central (“No som ningú…” fins “el nostre nom és fum”). El verb ser hi apareix massa vegades i vaig pensar de substituir-lo però un cop gravada la frase vaig preferir deixar-ho com està.
Els dies 30 de novembre, i 1 i 2 de desembre vaig escriure el solo final amb la transició final cap a mi major. Diumenge 1 de desembre se’m va acudir de fotre un crit amb eco al reinici del solo. La veritat és que el resultat d’aquest crit, al costat de la guitarra, m’agrada moltíssim. L’he escoltat un munt de vegades. I crec que, si hagués de resumir allò més característic de la meva música, ho trobaria aquí i també en la mateixa combinació de guitarra i crit que se sent a Ultramort, Fot-li i Acabats als cinquanta.
Pas ningú (Àlbum Ultramort). Presentació
Quan era jovenet vaig sentir a la televisió un anunci de no recordo què exactament, potser roba, on se sentia la veu d’una noia que cantava: “I was happy in my home in Alabama”. Amb el temps he descobert que la cantava una noia anomenada Mary Kay Place amb aspecte de pagesa restreta. La cançó es diu Get acquainted Waltz i Mary Kay Place feia una versió de l’original escrit pels The Louvin Brothers.
Aquella cançó l’he tinguda sempre present. No sé perquè però hi ha un seguit de temes que funcionen com a icones, punts de referència. I aquí, amb Pas ningú, em vaig proposar de fer una cançó inspirada en aquella. Després, com podreu comprovar, el resultat no hi té res a veure.
Aquesta cançó la vaig escriure tot just després de La noia de la botiga de fruites i al mateix temps que estava treballant amb Ultramort i altres cançons d’àlbums futurs (Ei, Europa i Fills de la pluja), però les frases cantades de Pas ningú la vaig acabar molt abans. Pas ningú, com també Ultramort i Acabats als cinquanta, són temes molt depressius. Després d’haver acabat La noia de la botiga de fruites se’m va quedar al cos una sensació estranya perquè, per bé que m’agrada molt, trobo que és una cançó massa dolça i ingènua. Havia de fer una cosa més dura. En aquell moment, llavors, vaig viure una experiència professional dolenta. A l’Ajuntament de Canet em van prometre una feina molt bona, vaig estar negociant el sou i alguns aspectes laborals específics, em van presentar al personal de l’Ajuntament, em van ensenyar el que seria el meu despatx, però, a l’hora de la veritat, i sense donar-me cap explicació, li van donar el lloc de treball a algú altre. Jo entenc que ningú no em devia res però vaig trobar a faltar una mínima explicació que justifiqués el canvi de decisió.
La misèria espiritual d’aquella gent em va deixar molt tocat i vaig traslladar la frustració a la música. Jo sempre he cregut en l’amor i l’amistat però, en aquell moment, no podia fer més que manifestar el meu desencant.
Aquesta és la raó per la qual la lletra de la cançó planteja un gir radical a partir de la frase “Quan les forces sucumbeixen…”. Inicialment havia d’expressar només un sentiment de placidesa i, de fet, durant molts mesos, tal com em va succeir amb A la deriva, la cançó no progressava. A partir de l’experiència de Canet, tot es va precipitar.
Acabats als cinquanta (Àlbum Ultramort). Composició
La idea de compondre aquesta cançó la tenia al cap des de feia uns mesos per tancar aquest àlbum però no trobava cap melodia ni harmonia ni res per desenvolupar. Només tenia clar que volia fer un blues i el problema era precisament aquest: quan finalment, durant l’últim trimestre del 2012, vaig començar a escriure el tema, la cançó sonava excessivament a blues fins al punt que vaig tenir el convenciment que, amb molta probabilitat, la música correspondria a algun altre compositor. Vaig estar buscant entre els clàssics però no vaig trobar res. Recordo que la melodia la vaig anar definint caminant pel carrer entre casa meva i un client meu, el coreògraf David Campos, al qual havia de visitar regularment. Així és també com vaig compondre Indignació de l’àlbum Canal obert.
En un començament, al mes de desembre de 2012, la tornada de la cançó feia aquesta melodia:
Tot i que vaig acceptar-la, mai no em va acabar de convèncer perquè les primeres notes em recordaven la cançó de la Vida de Brian. La lletra de la tornada deia:
Ja no sé en qui o en què i perquè haig de creure
Hem vingut a patir, viure en tragèdia
Els valors són una farsa
No hi ha llum per l’esperança
Jo tan sols demano una vida en calma
Per construir la peça vaig tenir alguns problemes perquè el ritme es basa en un compàs estrany de 9/8. En un principi em sentia incòmode perquè cada frase de la melodia obliga a fer una mena de salt per començar el compàs. El 25 de desembre de 2012 vaig modificar-lo per adaptar-lo a un simple 4/4 i així acostar-me a una estructura més elemental, però això implicava tallar dues notes del baix en el final de cada frase. El resultat no em va satisfer perquè la melodia resultant s’allunyava del que jo havia concebut. Així, el mateix dia 25 vaig tornar al 9/8. És curiós que una melodia pugui coixejar en un compàs tan quadrat com el 4/4 i en canvi encaixar bé en un compàs irregular.
Aquesta peça encara és més estranya perquè de fet no es tracta d’un compàs de 9/8 (si és que realment pot existir alguna cosa així) sinó d’una amalgama de tres compassos diferents enllaçats: 4/4 + 3/4 + 2/4. Si examinem els temps forts de la melodia veurem que apareixen de manera regular marcant el primer temps corresponent en cada compàs. Vaig pensar que així, a més d’ajustar-se al que jo havia concebut i era capaç de cantar, el blues s’allunyaria del compàs arquetípic.
Per causa de la irregularitat del conjunt dels compassos, la instrumentació del tema em va costar bastant. El dia 25 de desembre vaig introduir els dos orgues que acompanyen el baix, cadascún d’ells en cada costat del panorama. Es tracta de dos orgues típics als quals he afegit 3 efectes del Cubase: AutoPan, MonoDelay i WahWah. Per ser precisos, els instruments es diuen: Wurlie ASR i Warm Hammond, tots dos de l’empresa Ensoniq. Com en tantes altres cançons, faig un munt de proves amb tots els instruments i els efectes disponibles fins que trobo la sonoritat que m’agrada.
Les guitarres elèctriques que clouen cada frase després de “Li vaig fotre al mam per fàstic” em van sorprendre molt. La música té aquestes coses, de sobte apareix una sonoritat inesperada. Em recordaven alguna cançó dels Scorpions. Aquest grup sempre m’ha agradat moltíssim. Quan era jove els escoltava constantment i encara ara, quan sóc al cotxe, em poso a cridar com un boig. “Can’t live, can’t live without you….”. Què bons. La guitarra del Matthias Jabs resulta impressionant. La introducció i el solo de “There’s no one like you” sempre m’han agradat moltíssim. A més dels Scorpions sempre he sentit rock dur. D’entre els grups recents acostumo a escoltar Foo Fighters, Finger Eleven i altres.
La cançó The Pretender dels Foo Fighters em fascina, i el video realment impressiona. El contrast entre els músics i els policies, el clima de tensió creixent, la cara d’embogit i els crits del cantant, i la pluja final de sang contra els policies posen la pell de gallina. Jo hi hauria fet una percussió més contundent, m’hauria estalviat els segons de calma previs a l’explosió de sang, i hauria acabat la cançó amb un solo de guitarra molt agressiu enmig dels crits del cantant. Tot i així, és boníssim.
El dia 29 de desembre de 2012 va produir-se un esdeveniment excepcional. Fins al moment, les guitarres elèctriques que jo havia fet servir eren absolutament provisionals donat que, a diferència dels teclats i els vents, la sonoritat d’aquest instrument requereix de la intervenció d’un guitarrista amb tot el seu equipament. Jo no ho sóc pas de guitarrista, com a molt em defenso acompanyant amb acords però mai no he aconseguit puntejar bé. El meu propòsit era cridar algun amic perquè em gravés la guitarra quan la maqueta es trobés en un estat prou avançat.
Encara no havia descobert les capacitats expressives del Guitar Rig i Electri6ty, malgrat que els havia comprat els dies 29 de juny i 28 d’octubre de 2010, respectivament
Fins al moment, havia fet algunes proves amb A la deriva i, en el millor dels casos, només havia aconseguit que la guitarra elèctrica que apareix al final d’Indignació sonés una mica decent. La resta eren tot guitarres acústiques i clàssiques com les que apareixen a La noia de la botiga de fruites o a Pas ningú. Arribat el moment d’escriure el solo d’Acabats als cinquanta vaig respirar profundament, vaig descarregar la Telecaster Amped de l’empresa Electri6ity i li vaig fotre uns efectes aleatoris del Cubase: AmpSimulator + Chorus + MonoDelay, a més del preset Airverb de Guitar Rig (un producte de l’empresa Kontakt), el qual incorpora Reverberació i Chorus/Flanger. Tot sense cap ni peus, sense pensar en quin podia ser el resultat ni experimentar pausadament amb cadascun dels efectes. De sobte, i malgrat la improvisació, allò va començar a sonar a glòria, és a dir, a la guitarra de David Gilmour. Aquestes són les coses que em fan creure en alguna mena d’intel·ligència suprema. Aquell so volava per la meva imaginació penetrant en l’horitzó i pujant amunt. Déu meu, quina meravella. Per fi podria fer sonar les meves cançons tal com les imaginava. A partir d’aquest moment, quan arribés el moment d’interpretar les cançons en públic, ja podia indicar-li al guitarrista, fos quin fos, com havia de sonar.
El dia 31 de desembre de 2012 ja havia escrit el solo final de la cançó. Crec que durant aquests tres dies l’hauré escoltat unes cinquanta vegades. Allò em sona a Gilmour en estat pur i ja sé que molta gent em criticarà dient que és lleig copiar altres artistes però tractant-se de Gilmour les crítiques m’importaran ben poc. Al contrari, si sona a Gilmour és que la música està ben feta.
A casa meva, però, la meva família no opina el mateix. En diuen la cançó dels crits. Sort que al pis on vivia a Cabrils tenia molt pocs veïns.
El dia 1 de gener de 2012, tot i el mal de cap provocat per la festa de cap d’any i per haver sentit tantes vegades el solo final de la cançó, vaig decidir modificar l’estructura de la cançó. Fins al moment, el solo de la guitarra ocupava la part central de la cançó després de la primera tornada. Com m’agradava tant, l’havia allargat excessivament i vaig arribat a la conclusió que valia més situar-lo al final del tema per a acomiadar-lo. D’aquesta manera, se’m va crear un problema, ja que després de la primera tornada no volia repetir immediatament l’estrofa.
La forma més simple d’una cançó és una successió d’estrofes (E): E + E + E + … Aquesta és l’estructura que es pot sentir en moltes cançons populars: el gegant del pi, la font del gat, etc.
Una cançó senzilleta una mica més complexa acostuma a ser una successió d’estrofes (E) i tornades (T): E + T + E + T + … També es troba en moltes cançons populars: en Joan petit com balla,
Si volem complicar-la una mica, la primera estrofa es repeteix abans de la tornada: E + E + T + E + T. També se li pot afegir una introducció (I) i un comiat (C): I + E + E + T + E + T + C.
En l’àmbit del blues i el rock i altres gèneres, després de la primera tornada s’acostuma a col·locar un solo de guitarra o una petita variació melòdica que desemboca en l’estrofa principal: I + E + E + T + solo/variació + E + T + C.
També és habitual que després del solo/variació, en comptes de tornar a l’estrofa pricipal, es repeteixi la tornada: I + E + E + T + solo/variació + T + E + T + C.
Aquesta darrera, per causa de l’allargament del solo de guitarra, és l’estructura que he adoptat per Acabats als cinquanta. En fer-ho, però, necessitava crear un nou solo de guitarra central, aquest cop més breu, o bé una variació melòdica. Com es pot escoltar, vaig triar d’escriure un segon solo el qual vaig començar a escriure el mateix dia 1 de gener a la tarda després de tornar del dinar de celebració de l’any nou amb la família de la meva dona. Després de diferents temptatives infructuoses, el dia 3 de gener de 2012 vaig cloure una primera versió del solo central que vaig assignar al mateix so de la guitarra final. Així va quedar durant unes setmanes però no m’acabava de satisfer.
El solo del final de la cançó està format per 3 grups de quatre compassos. El tercer grup és el mateix que el primer però endarrerit un temps perquè el dia anterior havia comès un error. Tanmateix, el resultat m’ha agradat i l’he deixat tal com ha quedat amb algunes petites modificacions.
Volia haver acomiadat el tema amb una reducció progressiva del volum del conjunt de la cançó però, de manera accidental, vaig observar que tancant l’últim compàs se sentia l’eco de la guitarra allunyant-se. Em va agradar i el vaig deixar com està.
En aquest moment de la composició, encara no havia gravat les veus perquè la tornada (“Ja no sé en qui o què…”) l’havia escrita feia dos dies. En comptes de la veu sonava un piano.
Inicialment, el meu propòsit era fer dues veus diferents, una per cada avi, primer el matern, amb una veu trencada de borratxo, i, després de la tornada, el patern. La veu cascada de presentació al començament del tema, quan estossego, havia d’aparèixer a les dues primeres estrofes, però els resultats no m’agradaven. Finalment, cap al mes d’abril vaig decidir que cantaria tota la cançó amb el mateix estil.
El dia 5 de gener de 2013 vaig decidir substituir la tornada de la cançó. Ho vaig fer per dues raons. En primer lloc perquè les notes negres de la melodia alentien el ritme de la música i se suposa que la tornada d’una cançó ha d’oferir un clímax emocional i no pas el contrari. En segon lloc perquè continuava recordant-me la cançó famosa de la Vida de Brian, i a la meva dona també, amb la qual cosa resultava impossible reflectir el dramatisme de la vida dels meus avis. En el seu lloc, vaig escriure la melodia que ara podem sentir. Per fer-ho, i donat que m’havia de subjectar a un compàs en 4/4, vaig dividir les negres dels temps forts de la primera versió de la melodia de la tornada en semicorxeres i vaig pujar la melodia un intèrval de tercera per no haver sortir del mateix acord anterior. Si ens trobàvem en mi menor, la melodia de la tornada hauria de començar amb la nota mi + 3a = sol. Així, a més, aconseguia reforçar la tonalitat en marcar la tònica de la relativa major de mi menor.
El dia 13 d’abril vaig gravar la veu del borratxo que obre la cançó i vaig incorporar els efectes del tap de l’ampolla de vi, etc. La idea de fer tal cosa em va venir cap al mes de desembre però no vaig fer res fins llavors. Després d’una recerca durant dos dies, vaig trobar uns efectes fantàstics a internet que vaig incorporar a la cançó. Entre mig vaig fer les proves de les veus fins que el dia 14 d’abril vaig donar per bo el resultat.
Els dies 15 i 16 d’abril vaig retocar sensiblement la melodia del solo de la guitarra central i, després de moltíssimes proves, vaig incorporar el so de Guitar Rig anomenat “Carlos in Europe – MC”. Jo buscava un so sec però amb presència. El dia 16 d’abril vaig experimentar amb el timbre d’una segona guitarra per veure què passava. Després de diferents proves, vaig carregar el so de Guitar Rig anomenat “80s Solo” i vaig situar totes dues guitarres a cada costat de l’estéreo. El resultat em va agradar tant que vaig decidir assignar aquest mateix timbre al solo final on, ara, també sonen dues guitarres alhora.
Els dies 27 i 28 d’abril, un cop ja vaig superar el tràngol dels impostos trimestrals, vaig reincorporar-me a l’àlbum. En aquesta ocasió vaig retocar la tercera part, és a dir, la part final del solo de guitarra de la cançó. No m’agradava com quedava i encara ara, després de múltiples proves, no hi estava convençut. Hi hauria de fer més modificacions. Diumenge 5 i dilluns 6 de maig vaig treballar novament en la part final del solo de guitarra de la cançó. Jugant amb la roda del meu teclat, el so de la guitarra elèctrica va fer un dibuix melòdic que em va agradar molt. Llavors el vaig repetir tres cops abans de concloure la frase del solo. Ja m’he referit en algun altre lloc a la sensació de gran plaer que produeix el fet de trobar algun passatge musical amb sentit. Sembla llavors com si la música ja hi fos abans. Novament, els dies 29 i 30 de juny de 2013 vaig retocar alguns compassos. Volia evitar la repetició d’aquestes notes:
incorporar compassos amb el Finale
Durant aquests dies de finals d’abril i principis de maig vaig arribar al convenciment que la melodia de la tornada de la cançó hauria de situar-se en la tercera de la tercera. Inicialment, la melodia en qüestió (aquella que no m’agradava perquè se semblava a la Vida de Brian) feia servir aquestes notes: mi mi mi re si re si re si re mi. Després vaig modificar-la amb terceres: sol sol sol sol fa# fa# fa# fa# fa# … Finalment ha quedat amb aquestes notes: si si si si la la la la…
Tonalitat de la cançó: mi menor.
També m’havia proposat de contraposar la ideologia de tots dos avis remarcant el problema de Catalunya i Espanya però al final vaig optar per centrar-me en el drama de les vides corresponents, que ja prou dures resultaven. Així, a més, donaria més sentit al dramatisme inherent al blues en el qual es basa la cançó.
A la deriva (Àlbum Ultramort). Composició
Els primers compassos d’aquesta cançó se’m van acudir al llarg de l’any 2010. Les primeres mostres d’àudio de la melodia de la veu són del dia 21 d’agost. Escriure aquesta cançó em va resultar molt complicat perquè, com en tantes altres, buscava la combinació de dues frases però, en aquest cas, només n’hi havia una. Tampoc no tenia molt clar a què dedicar la lletra. Durant molt de temps es va dir Un gos perquè jo sabia que, d’alguna manera, havia de parlar sobre el gos que sentia des de casa meva i podia veure a través de la finestra del meu estudi. El 22 d’agost de 2010 vaig gravar la frase “Prop de casa hi ha un gos que borda incansable, té la veu molt ronca, no sembla un gos, sembla una foca”. El fet que en aquesta frase apareguin notes addicionals amb l’expressió “no sembla un gos” demostra que en aquell moment no tenia encara la melodia definitiva.
Al març de 2011 vaig escriure una lletra provisional sobre una melodia que en la primera part seria definitiva però que en la segona acabaria esvaint-se.
Al setembre de 2011 vaig ser capaç d’avançar una primera versió amb una instrumentació molt pobra sobre aquella versió anterior. Encara no havia descobert les capacitats expressives del Guitar Rig i Electri6ty, malgrat que els havia comprat els dies 29 de juny i 28 d’octubre de 2010, respectivament. No hi havia els solos central ni final. La cançó es basava en la combinació de veu i piano amb l’acompanyament de bateria i baix. En aquell moment encara no havia escrit la melodia a partir de “Surt de casa, surt del temple…”, i la cançó es moria sense energia en una proposta molt fluixa.
El 2 de febrer de 2012 tenia aquesta lletra sobre la versió de la melodia encara provisional:
 |
 |
Durant molts mesos vaig estar intentant resoldre la melodia però no hi havia manera. El dia 11 de juliol de 2012, a un quart de nou del vespre, per fi vaig aconseguir definir una primera aproximació:
El dia 31 de juliol de 2012 vaig gravar una versió amb aquesta lletra:
Prop de casa hi ha un gos que borda incansable
Té la veu molt ronca, sembla una foca
El seu so es repeteix tot estavellant-se
contra la muntanya i llavors rebrota (sic)
Amb el temps he cregut que allò és un missatge
com la veu d’algun monstre, un ésser màgic
M’adverteix contra el mal, potser algun desastre
Mai no hem d’oblidar que aquest món és tràgic
Durant els dies posteriors acabaria per tancar la melodia. Als mesos d’abril i maig de 2013 vaig escriure la lletra de la cançó però només de la primera part abans del solo de guitarra:
 |
 |
 |
El dies 3 i 9 de novembre de 2013 vaig gravar diferents frases amb una lletra semblant a l’actual però una mica diferent:
M’has donat el que sóc, estic amb tu en deute.
No demano més, no ho podria entendre.
He lluitat admetent nit i dia el repte,
convençut que amb temps tu i jo ens trobaríem
He intentat desxifrar la veu de l’oracle
formulant preguntes, cercant respostes
Vius ocult en un món de somni i miracles
m’he perdut en un mar a la deriva
És així com vols caminar? al marge de tothom? sense cap contacte?
Raus ocult en l’anonimat, sembla que tens por, que vols amagar-te
Surt de casa, surt del temple, surt del lloc on al marge hi visquis
Sé que escoltes, ens segueixes, som aquí, a l’aguait per tu
Digue’m què vols? Què hem de fer per satisfer?
què hem de fer per ser dignes del teu pensament?
Digue’m què vols? Què hem de fer per compartir?
com podem parlar? com podem reixir / excel·lir?
Encara no havia escrit la lletra de la continuació. No recordo quan ho vaig fer però en algun moment tenia aquesta versió:
El dia 10 de juny de 2014 vaig gravar una versió més propera a l’actual:
M’has donat el que sóc, estic amb tu en deute.
No demano més, no ho podria entendre.
He lluitat admetent nit i dia el repte,
convençut que amb temps tu i jo ens trobaríem
He intentat desxifrar la veu de l’oracle
formulant preguntes, cercant respostes
Vius ocult en un món de somni i miracles
m’he perdut en un mar a la deriva
És així com vols caminar? al marge de tothom? sense cap contacte?
Raus ocult en l’anonimat, sembla que tens por, que vols amagar-te
Surt de casa, surt del temple, surt del lloc on al marge hi visquis
Sé que escoltes, ens segueixes, som aquí, a l’aguait per tu
Digue’m què vols? Què hem de fer per satisfer?
què hem de fer per ser dignes del teu pensament?
Digue’m què vols? Què hem de fer per compartir?
com podem parlar? com podem excel·lir?
A continuació venia una versió del solo que trobem al final en la versió actual. I després d’aquesta versió començava la segona part de la cançó, però com que no en tenia la lletra llavors vaig repetir la lletra de la primera part (“M’has donat el que sóc…”).
El dia 24 de juny de 2014 ja havia arribat a la concepció de la cançó en la seva versió final. Entre les dues melodies vocals vaig escriure el solo de guitarra pràcticament definitiu amb excepció d’algunes notes finals que aniria polint més endavant. Encara, però, no tenia la lletra de la part segona.
En aquesta versió continuava apareixent el problema del compàs en la frase “sé que escoltes, ens segueixes, som aquí a l’aguait per tu”. La cançó està escrita en 4/4. “Sé que escoltes, ens segueixes” està escrita en 4/4 però només aquesta frase: “som aquí a l’aguait per tu” ha canviat a 3/4. Aquest fet m’ha comportat sempre molts maldecaps. He intentat allargar la frase infinitat de vegades per a respectar el 4/4 general de tota la cançó però mai no me n’he sortit. En la gravació del 24 de juny de 2014, en la frase “som aquí a l’aguait per tu” fins i tot hi havia un silenci en el quart temps entre les paraules “…guait per…” del tercer temps i la paraula “…tu” del primer temps del compàs següent. Finalment vaig decidir deixar aquest 3/4 invasor perquè, malgrat la irregularitat, aporta un tensió imprevista que es resol en el compàs següent. Podria haver solucionat el problema repetint dues vegades les notes de l’expressió “a l’aguait” i modificant la frase. Però si hagués fet tal cosa llavors hauria forçat la cançó tal com s’havia presentat davant meu.
En aquesta versió del 24 de juny de 2014 el solo final ja estava escrit definitivament tal com es pot sentir en la versió final amb excepció d’alguns ornaments que, en la versió que conservo del 23 d’octubre del mateix any, ja estaven del tot definits. No passava el mateix amb la lletra de la segona part que encara repetia el text del segon paràgraf (“He intentat desxifrar la veu de l’oracle…”).
Per a tancar definitivament la lletra de la cançó, al llarg del gener de 2017 vaig recuperar la frase que conservava de temps enrere però la vaig modificar: “Prop de casa hi ha un gos que borda incansable. Té la veu molt dura, la veu molt ronca” i vaig escriure les paraules finals: “Parla el gos, parla el gat, parla qualsevol planta. I tu en canvi dorms ignorant la vida”. Dies més tard vaig substituir-les per la versió final: “Parla el gos, parlen tots els cors i les plantes, però en canvi tu fuges, et margines.”
La composició d’aquesta cançó ha resultat especialment difícil. Suposo que aquesta extrema dificultat es correspon amb el missatge el text. Si la música preexisteix i els artistes ens limitem a transportar-la per a mostrar-la a la gent, llavors aquesta cançó havia de resultar particularment complexa perquè tot just expressa que la comunicació entre ésser i humanitat no es produeix de manera oberta.
A la deriva (Àlbum Ultramort). Presentació
Quan vivia a Cabrils, davant de casa meva hi havia un gos que bordava constantment, tenia la veu molt ronca, semblava una foca. Des de la finestra de casa el podia veure. Formava part de l’ambient del poble al costat de les campanes de l’església o les veus dels nois quan surten de l’escola o els crits i els insults dels veïns del pis de dalt quan venien a passar l’estiu…
En un principi no li donava importància més enllà de la molèstia que generava però un dia, passejant pel carrer, em vaig quedar parat en sentir els seus lladrucs rebotar contra les parets d’un edifici. A partir de llavors la meva imaginació es va disparar tot relacionant la veu d’aquell gos amb la del monstre de fum negre de la sèrie Lost. Aquesta sèrie de televisió em va encantar, excepte el final, és clar. Després d’haver creat una ambientació molt bona i atractiva, ho van espatllar tot amb una resolució tan dolenta. Em fa la impressió que el gran èxit de la sèrie va espantar els seus productors. Jo m’imaginava que l’illa de Lost era l’infern, on de fet una escultura gegant es corresponia amb el déu egipci de l’inframón. I el fet d’accedir-hi amb submarí o poder comunicar-s’hi amb ràdio, amb les corresponent distorsions temporals, em creava una gran fascinació.
Com que d’imaginació no em falta, vaig imaginar que el gos que jo veia des de la finestra del meu estudi em parlava. La ciència, i la gent en general, tothom entén que el llenguatge és l’atribut essencial de l’ésser humà, convicció aquesta que converteix els animals i les plantes en formes de vida sense llenguatge. Fa molt de temps, a l’hora de dinar, vaig veure un documental d’aquells que van bé per fer la migdiada. En aquest cas, però, hi vaig romandre ben despert perquè van explicar la història d’un pagès africà a qui se li morien els animals. A la granja aquell home tenia òrixs, una mena de cérvol molt bonic. Sembla que s’enverinaven en mossegar una planta determinada. Llavors el pagès va demanar auxili a uns investigadors que, després de fer les oportunes anàlisis, van resoldre que, en efecte, aquelles plantes segregaven verí mortal. Aquell descobriment va comportar en realitat un gran enigma perquè les mateixes plantes no resultaven mortals per als animals salvatges que, fora del tancat, menjaven el mateix. Finalment, després de noves anàlisis, van descobrir que els animals salvatges menjaven plantes verinoses abans, però, que aquestes segreguessin el verí. Quan això succeïa, els animals salvatges marxaven a menjar la mateixa planta però ben lluny de les primeres. Els animals tancats pel pagès no podien fugir i la gana els feia menjar les plantes del costat, que eren les úniques plantes accessibles i que, a partir d’un procés de comunicació desconegut, tot just estaven generant verí abans de ser mossegades. D’aquest curiós fenomen es deduïa per tant una qüestió d’enorme importància: les plantes es comuniquen. Noves anàlisis van permetre descobrir que la comunicació entre aquelles plantes es produïa per mitjà de la segregació d’una segona substància que informava a les plantes veïnes que aviat serien atacades pels herbívors. El documental continuava aportant altres proves de la capacitat comunicativa de les plantes amb altres exemples igualment extraordinaris.
Veient aquest programa jo em vaig quedat absolutament meravellat. Sempre havia cregut que la comunicació era un tret exclusiu de l’ésser humà o, en tot cas, que la comunicació entre animals era deficient. Però, ara, resultava que, en realitat, la comunicació era un tret característic de totes les plantes i, evidentment, també dels animals. El gos que jo sentia i podia veure des de la finestra així ho confirmava.
Comentant aquest fenomen amb el Quim, un amic, em va dir que totes les plantes de bambú del món floreixen a la vegada segons fases temporals indeterminades, la qual cosa significa que, molt probablement, es comuniquen entre elles. El fenomen podria deure’s a altres mecanismes incitadors de la reproducció com ara factors ambientals, o, simplement, fases temporals complexes. Tanmateix, que ho facin a la vegada en racons del món distants descarta els factors ambientals.
Sigui com sigui, tots els éssers vius, i no només els humans, es comuniquen. Aquell documental de l’enverinament dels òrixs ho confirma com també confirma que, simplement, els éssers humans tenim una definició errònia de llenguatge. Les implicacions filosòfiques d’aquesta qüestió són d’una transcendència extraordinària. Donada la meva condició filosòfica, vaig continuar aprofundint en les meves investigacions. Aviat vaig deduir que tota forma d’existència, i no només la vida, també és llenguatge. Per entendre el significat d’aquest posicionament ideològic, fixem-nos per exemple en la naturalesa lingüística de les pedres que formen part de la façana d’un edifici. Resulta evident que les pedres no parlen però sí ho fa el conjunt de les pedres de la façana d’un edifici perquè, en aquella configuració, responen a la voluntat comunicativa de l’arquitecte. Succeeix el mateix amb l’univers sencer. La ciència filosòfica actual, encapçalada pel corrent anomenat hermenèutica (Heidegger, Gadamer, Vattimo, Ricoeur, etc.) va arribar fa temps a la mateixa conclusió. És molt coneguda la sentència de Gadamer que afirma “l’ésser, que pot ser comprès, és llenguatge”. Vattimo va aprofitar la sentència en qüestió per esborrar les comes i crear-ne una polèmica molt interessant. La vinculació d’aquesta forma de pensar amb el creacionisme de qualsevol religió resulta evident però a mi no m’interessa tant el fet que el món hagi pogut ser creat per una divinitat sinó el fet que, en si mateix, el món és llenguatge, circumstància que ens convida a considerar-lo en termes de narrativa i no, com volen les ciències naturals, en termes de simple materialitat. Col·loquialment podríem dir que el món és una obra literària, una novel·la, una pel·lícula. Aquí entrarien en joc les dialèctiques hegeliana i socràtica però ara ens perdríem en disquisicions que corresponen a un altre lloc.
A la deriva parla del fet que el conjunt del món és llenguatge però els éssers humans, immersos en ell, no l’entenem. La cançó és una crida a la comunicació amb la intel·ligència del conjunt de l’ésser que, en la nostra incomprensió, se’ns apareix com una persona estranya, una persona que s’oculta i es nega a relacionar-se obertament amb nosaltres.
Al teu costat (Àlbum Ultramort). Composició
No recordo quan vaig escriure la primera part de la lletra de la cançó. La tinc anotada en una llibreteta. Em va costar algun temps trobar alguna cosa sobre la que escriure sense haver de confessar obertament el motiu que l’estava produint. Inicialment, el tema havia de dir-se Heroi però aquest títol no m’agradava i tampoc no encertava a desenvolupar cap idea que em convencés. Tot i així, a poc a poc, una cançó d’amor va anar prenent forma. Inicialment volia descriure una situació romàntica en què jo descobria la meva dona dormint al llit i llavors la feia emprenyar una mica amb pessigolles i una història de monstres. Després, la idea va anar difuminant-se fins convertir-se en una simple declaració sentimental.
La lletra a partir de “Tot ho deixaré…” i fins “Mil anys…” la vaig escriure a casa meva a Cabrils el 19 de maig de 2012.
Tinc la impressió que el fet que inicialment pensés en una lletra basada en els personatges típics d’un heroi i la donzella, i més tard reduís el tema a una simple declaració d’amor, fa que en el seu conjunt el missatge de la cançó estigui desestructurat. Però m’agrada com ha quedat. Tampoc no cal complicar-se la vida excessivament. La lletra de moltes cançons no valen res (“You can drive my car…”) o, en tot cas, valen en el context de la música (el baix del Paul boníssim).
Cap al mes de desembre de 2012, lluitant per no aturar-me en el procés de composició del conjunt d’aquest àlbum, vaig decidir que la cançó ja era prou llarga i ara calia reconduir la melodia cap a Sol Major. Ho vaig estar intentant sense èxit durant alguns dies fins que, el 5 de gener de 2013, va venir una nova melodia (“Mil cops…”). Aquest va ser un d’aquells moments màgics en què tot cobra sentit i llavors et tornes boig per escriure i tancar la cançó. Llavors, durant uns dies vaig estar escrivint la part del piano que em permetés enllaçar la melodia cap a Sol major. Recordo que, a l’escola, la vaig tocar davant de l’Alba Masafrets. Ja fa temps li havia mostrat la part inicial però ara vaig poder interpretar-la gairebé sencera. El ritme a contrapunt i la manca d’estructura clàssica la van sorprendre molt. Li vaig comentar que no era tan original, ja que de fet m’havia inspirat en l’Abbey Road i Babaji.
Després de diferents temptatives, el dia 5 de febrer de 2013, cap a les 7 del vespre, practicant al piano, em va venir la melodia de la part final (“No importa el temps…”), amb els mateixos acords dels compassos inicials del tema en sol major (sol major, la menor, fa major i mi menor). A continuació només calia canviar el ritme i el tempo, i repetir l’estrofa inicial per a així tancar la cançó.
La lletra de la part final (“Mil cops…”) la vaig escriure el dia 7 de febrer de 2013 al tren en el viatge de tornada des de Deltebre a casa meva després d’haver treballat amb un client. El paràgraf “Mil cops, si cal mil cops” llavors deia “… moriré per néixer al temps i ser-hi amb tu”, però després, el dia 1 d’abril de 2013, quan ja havia acabat Ultramort, el vaig reescriure perquè no estava segur si s’entendria bé. Aquell mateix dia vaig escriure tota la resta de la lletra i vaig acabar de gravar la cançó a l’ordinador. La frase final “Sempre que tu vulguis seré al teu costat”, però, l’havia escrit el 7 de febrer de 2013.
Durant la primera setmana del mes d’abril de 2013, un cop ja havia conclòs Ultramort, vaig dedicar-me a gravar a l’ordinador la instrumentació i la meva veu. En aquest cas, el fet que jo hagués compost la peça al piano em va simplificar molt la feina ja que no vaig haver de pensar més que en instruments secundaris d’acompanyament (baix, percussió, plats i algun orgue de fons). Per una altra banda, tota la cançó s’ajusta al compàs de 4/4, o sigui que encara em va resultar més senzill gravar-la. El dissabte 6 al matí, abans d’anar a casa dels meus consogres a dinar amb ells i uns amics el que resultaria una fabada molt bona, i després d’haver netejat la casa, vaig aprofitar per acabar de gravar les meves veus. Un altre cop, la meva família va protestar diverses vegades però res comparable amb la que es va organitzar en el dinar després de fotre-li al vi negre, el vi blanc, diversos gin tònics i, finalment, el tequila. A casa del Quim sempre s’organitzen concerts molt divertits; després dels acudits de sempre (“los pelos del culo”, “hi és el Sr. Smith?”, “on es la piloteta?”, “un angelo, due bola”, “se está quemando la serrería”, “has visto a Thomas?”, “L’àvia del Jaimito que llegeix el Times”, “Bob, qui és Bob?”…), primer es comença amb jotes aragoneses, més tard surten el Serrat, el Sisa i altres cantautors catalans, i finalment, pot passar qualsevol cosa. Aquell dia el Quim va posar una òpera de Puccini a càrrec del Luciano Pavarotti. Em penso que en aquella ocasió vam superar en molt la potència de veu del tenor. Uns dies abans, a casa meva, un whisky del meu sogre de ves a saber quina època (però segur que era del segle XX) que vam trobar dins el bufet va fer que la víctima fos “El meu país és tan petit” de Lluís Llach. Durant una època ens pixàvem amb l’Escobator de Cruz y Raya.
Doncs això, a casa meva vaig estar gravant les veus. En aquesta cançó vaig haver d’esforçar-me més que en les anteriors (La noia de la botiga de fruites i Lennon) perquè el registre vocal sense fer el falset d’Al teu costat se situa entre les notes mi2 i re4. La noia de la botiga de fruites està entre si2 i si3, i Lennon entre sol2 i si3, per tant, dins els límits d’Al teu costat. Més endavant m’esperaven reptes igualment molt durs amb A la deriva i altres temes. Amb un full de càlcul comparo els registres de les veus de totes les cançons, així, amb la referència dels temes que ja estan gravats, em resulta més fàcil decidir la tonalitat de les noves gravacions.
Durant el procés de gravació de les veus d’Al teu costat vaig descobrir sorpreses interessants. No sé per què però de tant en tant apareixen timbres inesperats. En aquesta cançó hi ha moltes harmonies, no gens complicades però sí nombroses.
El dia 13 d’abril de 2013 vaig estar retocant gairebé totes les harmonies de la cançó i de fet també algunes frases.
Un matí de primavera (Àlbum Ultramort). Presentació
Una matí de primavera és una cançó de l’àlbum Ultramort. L’any 2014 ja tenia totes les cançons de l’àlbum escrites amb independència dels retocs que pogués fer-ne més endavant. En aquell moment, després de la cançó Ultramort i abans de la cançó A la deriva, tenia previst des de feia temps introduir un tema basat en un cor de veus. Malgrat els meus esforços, aquest tema estava enquistat, no progressava, i així va continuar fins que a partir d’un moment determinat va començar a créixer d’una manera totalment diferent a com jo havia previst inicialment. M’havia passat el mateix amb Pas ningú.
Aquell 2014, doncs, vaig introduir Un matí de primavera, una nova cançó que vaig escriure imitant premeditadament l’estil dels Beatles. Per a compondre Eqvs Llummare em vaig inspirar en Beethoven, per a compondre Ultramort en Pink Floyd. En aquesta ocasió, vaig triar els Beatles. Buscava una cançó senzilla que contrastés amb la complexitat dels temes anterior i posterior. Vaig pensar-hi llavors en We Can Work It Out, una cançó extremadament simple formada per dues frases A i B exposades de manera consecutiva i repetitiva.
A més, per a contrastar amb la serietat d’Ultramort i A la deriva, vaig pensar d’escriure el tema amb una instrumentació molt simple, amb guitarra acústica i veu. Per a acostar-la l’estil dels Beatles, la veu es complicaria amb harmonies. Finalment, per a evitar l’avorriment de frases repetides sense varietat, afegiria algun element nou en cada repetició.
Pel que fa a la temàtica, i aprofitant que ens trobàvem al mes d’abril, vaig decidir parlar de l’alegria de viure, de l’emoció intensa que produeix el fet de viure. D’aquesta manera aconseguiria equilibrar la balança una mica més allunyant el conjunt de l’àlbum del racó tenebrós on s’havia perdut per causa de cançons com ara Acabats als cinquanta, Ultramort i Pas ningú.
Al teu costat (Àlbum: Ultramort). Presentació
No recordo quan exactament, però un dia del mes de juliol de 2011, improvisant al piano, de sobte, la primera frase d’aquesta cançó es va presentar davant meu. El primer compàs de la veu coincideix accidentalment amb el d’una altra cançó que havia escrit el 1991 i li havia dedicat a la meva dona, però la resta segueix tot un altre camí. Les primeres proves de gravació les vaig fer el dia 29 de juliol de 2011.
Els primers compassos de la cançó van néixer originalment en Sol Major i, un cop vaig comprovar que la meva veu encaixava bé entre les notes altes i baixes, així es va quedar. L’acompanyament d’aquesta cançó és complicat perquè el piano no marca regularment els temps del compàs. Un cop ja estava concebuda, vaig descobrir que el ritme tenia una certa semblança amb el ritme inicial de Babaji de Supertramp. Sempre m’ha agradat aquesta cançó.
Quan més tard, el 2012, vaig escriure Acabats als cinquanta i, el 2013, Pas ningú i la primera versió d’Ultramort, vaig pensar que Al teu costat desenvoluparia una funció important en contrarestar la inclinació excessiva de la balança del conjunt de l’àlbum cap a un costat fosc. En aquella època, no obstant, encara no sabia quin títol posar-li. Durant molt de temps no va tenir nom. Provisionalment, en vaig dir Heroi. Hi ha una pel·lícula que han passat un munt de vegades per televisió i sempre m’ha agradat: La princesa promesa (The Princess Bride). No sé per què però jo relacionava la meva cançó amb aquella pel·lícula.
El 2010 ja havia escrit una cançó en clau còmica amb La noia de la botiga de fruites. Ara, any 2011, calia escriure un tema romàntic. En realitat, aquesta cançó, com de fet qualsevol altra, no podia néixer a partir d’una decisió racional freda sinó d’un estat emocional que condicionaria la decisió racional. Per trobar aquesta inspiració emocional vaig pensar en el fet que, molt sovint, jo anava a dormir més tard que la meva dona i que, algun cop, si me la trobava mig adormida, l’espantava dient “sóc un monstre”. A partir d’aquesta imatge, vaig desenvolupar la lletra de les primeres frases de la cançó. La resta de la lletra (a partir de “Puc imaginar-me tresors…”) trigaria perquè també trigaria a venir-ne la música.
La música de la resta de la cançó trigaria a venir perquè vaig decidir que volia escriure frases no repetitives, totes diferents, i allargar la música tant com fos necessari. Al llarg de l’últim trimestre de 2012 vaig començar a experimentar afegint-hi les melodies noves que poguessin presentar-se sense considerar cap mena d’estructura interna. El que sí volia era trencar la tonalitat present amb qualsevol altra forçant la melodia amb acords improvisats.
Per què escriure una cançó amb frases no repetitives? La idea prové de la segona cara de l’Abbey Road dels Beatles. La successió de cançons breus, una rere l’altra, tal com pot escoltar-se en aquest àlbum, sempre m’ha fascinat. Si els Beatles ho havien fet, i jo volia fer alguna cosa digna, havia de poder ser capaç d’escriure segons el mateix criteri. De fet, he de confessar que em resulta més fàcil escriure cançons breus una rere l’altra que no pas donar forma a una cançó segons els esquemes clàssics amb parts repetitives. En aquest cas, a més, la influència dels Beatles es torna ben intensa en tot el conjunt d’harmonies vocals que he introduït. Encara que no se semblin, Because, a més de Babaji, és darrera d’Al teu costat com a model de referència.
Acabats als cinquanta (Àlbum: Ultramort). Presentació
A casa dels meus pares sempre es va respirar un ambient tens quan sortien temes relacionats amb avis i tiets. Per part de mare, el meu avi era un guàrdia civil represaliat per la República com a conseqüència de la seva adscripció feixista. Va escapar d’una presó i, travessant el riu Ebre, va incorporar-se a les tropes franquistes. La meva mare explica que, quan va presentar-se a casa, no el coneixien perquè tenia el cabell blanc, li havien caigut totes les dents i estava molt molt prim. Per causa de totes aquelles terribles experiències, l’home estava trastornat fins al punt que la Guàrdia Civil el va expulsar del cos per a ingressar-lo en un hospital psiquiàtric. Enfonsat en la beguda, va malviure fent la vida impossible a tothom, especialment la seva família. Va morir amb uns cinquanta anys d’edat.
Per part de pare, en canvi, el meu avi era un linotipista, treballava a la Vanguàrdia al carrer Pelai de Barcelona. Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya, l’home vivia relativament tranquil però arrossegant el trauma d’haver perdut el fill gran, afusellat per Franco al Camp de la Bota. El meu avi patern va morir jove, també amb uns cinquanta anys, víctima de la tuberculosi.
Temps durs per tothom. El contrast entre totes dues biografies va marcar els meus pares i jo sempre he considerat que aquell matrimoni responia a alguna mena de miracle. Quan vaig escriure la música d’aquesta cançó el 2012, ben aviat vaig relacionar-la amb el tema en qüestió, especialment tenint en compte que jo, llavors, tenia cinquanta anys, és a dir, l’edat dels meus avis en morir.
Orc (Àlbum: Ultramort). Presentació
Aquesta cançó va néixer un dia de l’any 2010 davant de l’ordinador. No recordo què hi estava fent però en un moment determinat vaig adonar-me que estava portant un ritme fent cops amb els dits a la taula. Era un ritme estrany. A continuació vaig improvisar una melodia i, veient que d’aquí podria sortir un tema interessant, vaig traslladar ritme i melodia al Cubase.
En aquella època jo estava acabant uns estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Oberta de Catalunya. Atès que havia de presentar un curtmetratge per a l’avaluació de l’assignatura, vaig pensar que podria incorporar aquesta i altres cançons com a banda sonora del treball. Aquell curtmetratge no té el més mínim interès, és més, no té cap valor, però, davant la nostra manca absoluta de capacitats interpretatives per al teatre, la meva dona, el meu fill gran, la seva xicota i jo vam riure molt. Hi havia ocasions en què ens passàvem tanta estona rient que no hi havia manera de posar-se a gravar cap escena. El fet que aquesta cançó, i també Instrumental 1, tinguessin com a destinació aquell curtmetratge, m’ha impedit sempre relacionar la música amb cap motiu inspirador. En algun moment vaig pensar a substituir el nom inicial provisional (Instrumental 2) per algun títol relacionat amb extraterrestres (Wandjina, 6EQUJ5…) però finalment vaig desistir-ne.
El títol definitiu va venir el dia 21 d’octubre de 2018. Acabava de pujar Un matí de primavera a iMusician per a la seva publicació a les plataformes de descàrrega (Spotify…). Llavors vaig pensar que la propera cançó a publicar seria Instrumental 2 però no volia fer-ho sense abans trobar el títol definitiu. Necessitava un títol que no signifiqués res perquè, de fet, vaig escriure aquest tema sense associar-lo a cap significació específica. Tanmateix, el soroll de la veu monstruosa em recordava alguna mena de criatura terrorífica. Em va venir al cap la paraula homuncle. Què és un homuncle? A l’Edat Mitjana, els alquimistes creien que podia néixer un ésser semblant a l’home a partir de la combinació de restes humanes (pell, pèl) i substàncies enterrades: carbó, mercuri, etc. Què horrible!
No sé perquè, un cop tenia la paraula homuncle li vaig afegir l’adjectiu eixorc: homuncle eixorc. Eixorc significa estèril però ningú no fa servir aquesta paraula. A mi m’anava bé perquè, a manca d’ús, no té significat pràctic. I d’aquí va sorgir el títol, orc. Un orc és un monstre d’aspecte humà però molt deformat. A El senyor dels anells apareixen un munt d’orcs i també el Gòl·lum, una criatura que ben bé podria passar per un homuncle.
La cançó Orc no significa res. I el títol tampoc. La música va sorgir com un simple entreteniment sense cap motivació. El vaig aprofitar per a omplir el curtmetratge cutre que havia fet per a la universitat. Jo sempre en dic divertimento electrònic. Però, més enllà d’aquesta utilitat, no té essència. O potser sí i no el sé trobar. Orc (aquell buit Instrumental 2), amb Eqvs Llummare i la que encara avui no té títol, Instrumental 1, van ser les cançons que van desfermar el que després seria Ultramort, Canal obert i moltes altres composicions.
Ultramort (Àlbum: Ultramort). Composició
Un cop vaig establir el pertinent procés d’abstracció, en la composició de la cançó Ultramort vaig començar a percebre la imatge inicial d’un orgue brut creixent en volum, acompanyat de les veus d’esperits que parlen, no sé si amenaçant o demanant auxili. Imaginava també un segon orgue sobrevolant tot aquest paisatge.
Aquesta estructura instrumental es correspon especialment amb l’estil de Pink Floyd. De fet, quan imaginava l’orgue brut, pensava en alguna cosa com ara Richard Wright a Absolutely Curtains o Us and Them, és a dir, el so d’un orgue que, mantenint el mateix acord, produeix ones, impulsos, batecs. En aquest cas, però, aquestes ones o impulsos o batecs havien de ser una mena d’interferències com les que se senten a la ràdio. La idea inicial seria que el soroll d’aquestes interferències obrís pas a les veus dels morts. La pel·lícula Frequency juga amb aquests conceptes, però jo hi he volgut afegir la referència a les veus anònimes dels morts.
No recordo quan vaig començar a escriure aquesta cançó. La carpeta a l’ordenador per treballar-hi la vaig crear a l’abril de 2011 de manera que seria llavors quan ja deuria tenir el concepte primigeni del tema i a partir de llavors quan hi deuria treballar. El treball inicial amb aquesta cançó va consistir en la gravació dels orgues i un munt de veus horroroses cridant coses inintel·ligibles: grunyits, murmuris… En algun moment vaig gravar veus d’auxili (“socors”, “help me”…) però el resultat no em va agradar perquè no volia definir el sentit de les veus. Volia que aquelles veus signifiquessin por però també amenaça. En la indefinició és quan el monstre crea més por. Així passa amb Alien. La primera pel·lícula espantava moltíssim, en canvi les següents ja avorrien. A partir del moment en què la bèstia pren forma, llavors es pot matar. Tenia clar que volia causar la sensació de por en el simple contacte amb la dimensió de l’Ultramort. Per aquesta raó, les veus dels morts que se senten no diuen res, només són sorolls.
Aviat també va entrar en escena el so agut i volador molt típic de Pink Floyd (com el que se sent a Eclipse i Pigs). Més endavant, no sé com, en algun moment va aparèixer una harmònica. Volia forçar l’entada d’aquest instrument perquè m’agrada molt la seva sonoritat i hi ha molt pocs grups de pop i rock que el facin servir. En una primera fase d’elaboració de la cançó, els orgues inicials donaven pas al so enigmàtic d’un sintetitzador i una harmònica molt breus que llavors desembocaven directament en la instrumentació que ara tanca el tema. Tot i que les cançons de Supertramp mai no m’han agradat excesivament (de fet unes m’agraden molt i d’altres em posen molt nerviós), tenia present la introducció de School i els nens cridant. Però en Ultramort, més aviat, jo imaginava aquesta harmònica en un context de blues. Sigui com sigui, el so de l’harmònica sempre m’ha fascinat i en segons quines ambientacions pot contribuir a crear atmosferes molt atractives. Durant molt de temps, la cançó va ser només els orgues inicials, l’harmònica molt breu i la part final actual (quan entren el baix i la bateria) però només amb la base rítmica, un sintetitzador repetint els acords del piano elèctric a continuació d’aquests i el so floydià sobrevolant. Per tant, no hi havia guitarres enlloc, ni al començament ni al final. Jo sabia que la versió final havia d’allargar-se molt perquè volia donar entrada a la guitarra de Gilmour i a un passatge amb més veus de morts i crits diversos, però no encertava a imaginar-me el camí a seguir.
Durant gran part de l’any 2012 vaig estar molt tancat amb comptabilitats i altres coses improductives fins que finalment vaig poder posar-me un altre cop a la feina. A mitjans del 2012 ja m’havia decidit a ampliar la part introductòria de la cançó amb el so volador de Pink Floyd i més veus del més enllà però un altre cop vaig caure en les obligacions del meu treball ja que al mes de juliol s’han de presentar molts impostos a Hisenda i no vaig poder fer més que alguns compassos introductoris. Finalment, al desembre de 2012, vaig poder posar-m’hi de ple. Després de jugar amb el micròfon fent veus horroroses de tota mena, finalment, al mes de febrer de 2013, i un cop havia descobert el so de la guitarra d’en Gilmour a Acabats als cinquanta, vaig provar de fer-la entrar. Ja posats, tot aquest tema sona molt a Pink Floyd. Va ser llavors quan vaig prescindir de l’harmònica.
En aquell moment vaig descobrir que els crits dels morts que jo havia gravat en realitat eren els meus propis crits demanant auxili per sortir de la vida tan frustrant que estava desenvolupant. Jo havia somiat amb gestionar projectes culturals però no vaig ser capaç de fer front a la crisi econòmica. Entretant, sentia com m’estava consumint fent estúpides declaracions d’impostos i comptabilitats. El mes de desembre de 2012 havia tingut una reunió durant 2 hores seguides amb un inspector d’Hisenda a Tortosa que em va deixar esgotat. Tot i que, a diferència de la inspectora de Mataró, aquell home tenia sensibilitat i argumentava de manera racional, la sensació que em va quedar al cos és la mateixa que deu experimentar un boxejador en acabar un combat. La llei de l’IVA, com tantes altres lleis espanyoles, juguen amb l’ambigüitat per permetre fotre-li el pal a qui convingui. Tornant en cotxe cap a casa, vaig començar a cridar com una bèstia cantant cançons de Motorhead i altra gent durant tot el viatge a l’autopista fins que em vaig quedar afònic.
La intensificació de la crisi econòmica va fer-me sentir encara més angoixat i el dia 3 de gener de 2013, com deia, vaig descobrir finalment el significat de la paraula Ultramort. Res de zombis o esperits demanant auxili. Ultramort sóc jo en aquella situació de manca de realització i consumició personal.
A partir del dia 10 de gener vaig haver d’enfonsar-me novament en la meva feina fent declaracions trimestrals d’impostos dels meus clients: IVAs, IRPFs, IRPFs de lloguers i IRPFs de no residents. A més, també havia de fer declaracions anuals dels mateixos impostos. I a més a més, justificacions de subvencions per als Departaments de Cultura de Catalunya i Espanya. I a més a més, atendre les auditories corresponents. I a més a més, preparar les classes de la Universitat que començaven al gener. I a més a més entrevistar-me novament amb l’inspector d’Hisenda de Tortosa per protestar per la seva decisió de no reconèixer determinades factures. Coses de la vida, el mateix matí que vaig entrar a la Delegació d’Hisenda amb el meu client, va resultar que l’inspector havia marxat a casa perquè tenia grip. Afortunadament, això va servir per conèixer una subinspectora molt maca amb els ulls brillants. Potser també tenia grip. Després de fer-li dues preguntes vaig veure que no dominava gaire i se n’anava sempre a dins per consultar-li a algú. Penso que vaig arribar a fer-li unes cinc o sis preguntes, així podia veure-li el cul cada vegada. El meu client i jo rèiem.
Déu meu! Quina entrada d’any. Va haver un dia, el 6 de febrer, que vaig haver de fer una classe de 4 hores seguides parlant de pressupostos públics als meus alumnes per recuperar una classe anterior que, per causa de tanta acumulació de feina, havia ajornat. Va haver dos dies seguits en que vaig dormir només dues hores. Recordo una pel·lícula d’Al Pacino en què el pobre home no havia pogut dormir en una setmana i es queixava que l’únic que desitjava era ficar-se al llit. Res, jo us asseguro que al segon dia sense dormir jo ja no era capaç de fer res útil. Mirava la pantalla de l’ordinador sense entendre res i així passaven els minuts.
L’únic profitós que vaig fer aquell mes de gener va ser avançar en la composició d’Al teu costat que vaig acabar d’escriure definitivament el dia 5 de febrer.
El dissabte 9 de febrer de 2013 ja em vaig trobar en disposició de continuar amb la música. Vaig tornar a fer classe amb l’Alba Masafrets, amb qui no em veia des de feia dos mesos, i vaig reprendre la gravació d’Ultramort. Durant tot el mes de febrer vaig estar escrivint els compassos inicials amb les dues guitarres amb eco i so floydià volador. El procés va ser molt lent, amb moltes proves i rectificacions. Després de fer diferents retocs aquí i allà, vaig treballar en la part central introduint amb notes aleatòries el so de la guitarra de David Gilmour que havia descobert a Acabats als cinquanta.
Tota la peça està escrita en La menor. De fet, com que la cançó es resumeix en un orgue brut de fons i veus de morts, no volia complicar-me introduint altres acords i tonalitats. Només volia cridar “auxili”. I de fet, estava decidit a introduir la meva veu cridant “ajudeu-me, vull sortir d’aquesta vida…”.
El solo de la guitarra Gilmour sobre la base del sintetitzador fent un moviment semblant a On the run el vaig escriure en uns 30 segons jugant amb la roda del meu teclat. Crec que va ser el dissabte dia 9 de febrer de 2013, però no n’estic segur. Fa por pensar que la música pugui sorgir en base a aquesta mena d’improvisacions.
Durant molts dies vaig estar treballant infructuosament en la part central que ara ocupen els meus crits. Volia donar més joc a veus monstruoses. També vaig estar provant amb riffs de guitarra elèctrica i arpegis de sintetitzadors, però els resultats no m’agradaven. El diumenge 17 de febrer la cançó ja estava conceptualment tancada. Va ser aquell dia que vaig arribar a la conclusió que Ultramort seria com finalment ha estat. Malgrat que la primera part del solo de guitarra la vaig escriure en un obrir i tancar d’ulls, la segona part del solo (la que se sent sobre el piano elèctric i la base rítmica) em va costar més perquè m’havia d’adaptar als acords de base preexistents i, tot i així, aconseguir que el solo de la guitarra continués tenint personalitat pròpia. Durant la segona quinzena de febrer i la primera de març vaig donar-li forma amb constants retocs, primer escrivint notes breus que encaixessin amb la base rítmica i després allargant les notes breus i fent que s’enllacessin entre si amb ornaments.
Un altre cop vaig haver d’aturar-me per dedicar-me a elaborar sol·licituds de subvenció dels meus clients i buscar-ne de nous. El dia 23 de març de 2013, i enmig de les protestes de la meva família, vaig fer els crits centrals (“ei, sóc aquí, ajudeu-me…”) i alguns nous retocs de la guitarra final. El dia 25 de març vaig enregistrar les veus finals (“haig, haig de sortir d’aquest infern, ahhhhh”). Aquell mateix dia vaig anar al metge perquè feia dies sentia mal a l’oïda dreta. Fa anys, en un Sant Joan, quan els nens eren petits, em va petar un coet petit a un pam de l’oïda. Algú es divertia fent aquesta mena d’animalades. Des de llavors, sempre he notat que les coses no van bé. I ara, amb la música, suposo que he estat forçant massa. Després de tants crits, la meva dona em va dir que li comentés al metge que em receptés alguna cosa per al desdoblament de personalitat. Ella sempre tan irònica.
El meu crit final l’he copiat de The Wall. A la segona part d’In the Flesh se sent el mateix crit que sempre m’ha impressionat. Aquest crit el faig sovint quan entro a casa perquè s’assabentin que arribo. El dia 24 de març vaig traslladar aquest crit a la part definitiva, abans venia tot just després de les veus inicials (“ei, sóc aquí…”) però no m’agradava.
El crit de monstre que se sent abans de l’entrada de la guitarra el faig aspirant aire i pronunciant alguna paraula. Els meus fills fan el mateix per imitar Chiquito de la Calzada (“jooor…”), tot i que amb un to molt agut. Sempre he intentat aprendre a fer aquesta veu aguda però no ho aconsegueixo. Per fer aquesta part no em vaig inspirar en Pink Floyd sinó en Alan Parsons Project. A Tales of Mistery and Imagination se sent el baix marcant la mateixa nota sobre la qual apareix una veu deformada a través d’un vocoder. Jo he substituït el vocoder per la meva veu aspirant l’aire.
El 30 de març de 2013, i després d’haver superat els meus mals d’oïda, vaig fer-hi el retoc final. Fins llavors, els tres orgues inicials se sol·lapaven en excés. Per evitar-ho, vaig situar l’entrada del tercer orgue una miqueta més tard. Ja per fi, vaig donar la peça per tancada. Llavors em dedicaria de ple a Al teu costat, en la que havia estat treballant una mica al llarg del mes de març quan em saturava d’Ultramort.
El dia 10 d’abril de 2013 vaig deixar escoltar la cançó a l’Alba Masafrets. Vaig portar l’mp3 en el meu mòbil i el vaig connectar a una tauleta petita que té a l’escola, i d’allà a dos altaveus grans. Em va dir que li agradava però calia refer l’estructura perquè no semblava que, en la primera part de la cançó, la música s’ajustés a un ritme o un compàs. Li vaig comentar que en aquesta primera part de la cançó, tot just, no hi ha ritme però ella va insistir que fins i tot quan no hi ha una base rítmica clara també cal ajustar la música a un patró determinat. En cas contrari, s’obté la sensació de desestructura. Jo no hi estava d’acord però em vaig comprometre a revisar-la.
Els dies 27 i 28 d’abril vaig estar jugant amb unes veus addicionals. Finalment, vaig incorporar una veu de zombi parlant amb l’aire cap a dintre. També vaig allargar una mica la part final dels tres orgues inicials perquè l’entrada de la guitarra central, quan es queda sola, no fos tan sobtat.
Durant el procés de composició de la part de la guitarra d’Ultramort he perseguit de manera premeditada l’estil d’en David Gilmour. Hi ha un aspecte molt concret que m’agrada de la seva forma d’interpretar i que, tants anys després, encara em fa posar la pell de gallina. Es tracta d’una tècnica molt específica que consisteix a allargar la nota, estirar la corda per apujar-la i alhora fer-la vibrar, i a més sempre dins de successions ascendents de notes. Malgrat que normalment ocupen parts secundàries de la melodia, aporten un gran lirisme al conjunt de l’obra. A Shine on you crazy diamonds es pot sentir en aquests instants: 03:10, 05:39, 07:44, 07:55, 08:00 i 08:12. A Money a 04:38, 04:49. Jo, en Ultramort, i a comptar des d’Eqvs Llum Mare, ho he aplicat en aquests instants: 03:12, 03:20, 03:59, 04:04, 04:15 i 04:31.
També hi he aplicat altres recursos típicament gilmourians com ara l’eco, allargar notes i fer-les baixar mentre s’allunyen amb l’eco, introduir frases en octaves més baixes per a allargar la nota final en semitons ascendents o descendents (Shine on 06:16, Ultramort 03:30), introduir notes llargues a partir de semicorxeres, etc.
Ultramort (Àlbum: Ultramort). Presentació
La cançó que dona nom a l’àlbum Ultramort va néixer cap a l’any 2011 i es va anar desenvolupant molt lentament al llarg d’uns dos anys. Més endavant, el 2015, o potser el 2016, vaig decidir ampliar-la amb el primer solo de guitarra i les veus monstruoses que el segueixen.
La raó per la qual vaig decidir escriure aquesta cançó va ser el descobriment de poder simular el so de guitarra de David Gilmour a l’ordinador amb el programa Guitar Rig de Native Instruments aplicat sobre les guitarres de la llibreria Electri6ity de Vir2. Aquest descobriment el vaig fer quan escrivia el solo final de la cançó Acabats als 50. De sobte em vaig veure amb la capacitat d’explorar i desenvolupar tot un univers sonor amb el que havia estat somiant durant anys i anys. Per fi podia donar forma a la música que havia imaginat durant tant de temps.
En acabar Acabats als 50 vaig obrir un nou projecte que dedicaria bàsicament al so d’una guitarra seguint l’estil de Gilmour. Tenint present que, en allò essencial, la guitarra de Pink Floyd es defineix pel fet de sobrevolar habitualment en un cel de teclats i sobre un mar de sorolls més o menys indefinits, vaig donar entrada a uns orgues que crearien l’ambient inicial a la manera de Shine on You Crazy Diamond i un conjunt de veus misterioses a la manera de la introducció de Dark Side of the Moon.
El meu propòsit inicial acabava aquí però aviat tot es va començar a complicar perquè, de sobte, aquelles veus misterioses van cobrar vida reproduint la imatge de les veus dels morts a l’Hades durant la visita d’Odisseu en la recerca de l’endeví cec Tiresias. El meu subconscient estava demanant auxili per poder sortir del món fosc on havia caigut com a conseqüència de les meves frustracions personal, familiar, professional, nacional, filosòfica. Jo m’imaginava les veus dels morts de l’Hades durant la visita d’Odisseu fins que un dia vaig entendre que aquelles veus eren jo mateix cridant socors. Llavors vaig enregistrar la meva veu cridant el que sentia: “Eh, aquí, sóc aquí, ajudeu-me. Haig de sortir d’aquest infern, ahhhh!!!!”. A continuació es produïa l’explosió lírica amb l’entrada de la guitarra simulant Gilmour.
Fot-li (Àlbum: Ultramort). Presentació
Durant molt de temps, després d’Al teu costat venia una cançó anomenada Indignació, amb la que volia criticar polítics i banquers per la situació social terrible de misèria, humiliació i desànim a què ens han arrossegat. Tenia molt clar que aquesta cançó havia de fer-se amb una veu femenina però llavors no estava en disposició de trobar ningú, així que, tot i tenir-la escrita i perfectament tancada, cap als mesos d’abril i maig de 2013 vaig decidir que substituiria el tema per dues cançons breus interpretades per mi. Indignació dura uns cinc minuts i en el seu lloc vaig imaginar dues cançons breus.
La primera a venir va ser Un segon d’eternitat que vaig acabar el 12 de maig de 2013. Tot immediatament vaig posar-me a compondre l’altra. Atès que Un segon d’eternitat està escrita per piano, per no repetir la instrumentació vaig pensar que entre aquesta i Al teu costat entraria una cançó escrita per guitarra. Durant aquells dies vaig estar escoltant cançons de grups catalans, Blaumut, Manel, Els amics de les arts i altres. Volia fer una cançó senzilla, pop, comercial, sense gaires pretensions, amb frases de quatre compassos en quatre per quatre i una tornada sense complicacions.
Molt sovint, les coses no sempre resulten com un vol sinó com elles volen. En l’àmbit de la música, les cançons, si han de ser autèntiques, tenen existència pròpia. Nosaltres els artistes ens limiten a portar-les a la gent. Fot-li, finalment, va resultar ser el que ella volia i no la cançó senzilla que jo estava buscant.
El mateix dia 16 de maig de 2013, quan estava escrivint la frase inicial de la cançó, se’m va acudir també el títol: Fot-li que encara som vius. Després, no recordo quan, el vaig simplificar en la forma actual: Fot-li. I també se’m va acudir el tema. Si Indignació criticava el sistema aristocràtic en què ha caigut la nostra societat, basat en el poder impune de polítics i banquers, a Fot-li intento animar la gent per fer-hi entendre que la nostra vida val infinitament més que els diners que devem, guanyem o deixem de guanyar. I que la nostra situació de penúria econòmica i d’humiliació a què ens sotmeten els polítics i els banquers no hauria d’aturar-nos en la lluita per aconseguir justícia i una societat més lliure i igualitària. Des d’aquí vull manifestar les meves simpaties per l’Associació dels Afectats per la Hipoteca, per les víctimes de Bankia i dels altres bancs, i en general per tots els ciutadans que hem viscut i vivim aquesta situació d’espoli per part dels polítics que roben els nostres diners, s’enriqueixen i porten la societat i les persones cap al desastre.
L’expressió catalana fot-li significa fes-hi un cop. Quan vols que algú li doni un cop al clau amb el martell o, en general, vols que algú faci alguna cosa amb un estri o una màquina, li dius au, vinga, fot-li. De manera general, però depenent del context, també diem fot-li a algú en el sentit de som-hi quan volem que espavili, que es mogui, que faci alguna cosa, que reaccioni. A més, aquesta expressió també té una significació literal: fes-li mal. Aprofito l’ambigüitat de l’expressió fot-li per focalitzar en una tercera persona i incidir en la idea que la crisi mundial que hem experimentat i encara arrosseguem no ha estat producte d’un responsable anònim impersonal a la manera d’un desastre natural sinó responsabilitat de persones amb noms i cognoms que han decidit enriquir-se al preu d’enfonsar molta gent en la misèria.
En tot cas, incideixo en la idea que per a acabar amb les crisis provocades per polítics i financers, la solució no vindrà mai de la violència reivindicativa sinó de la publicació de tota documentació pública, de manera que sigui possible consultar en temps real, és a dir, conforme es vagin generant, assentaments comptables, actes administratius, expedients, contractes, comptes corrents públics, etc. La sentència del cas Gürtel publicada el 17 de maig de 2018, que ha provocat l’expulsió de Mariano Rajoy del govern espanyol i el seu abandonament de l’activitat política, ens mostra que els polítics roben. Han robat els polítics del Partido Popular, robaven els polítics del PSOE, robaven els polítics de tots els partits polítics, robaven Franco i els seus militars i polítics, robaven els reis. En política roba tothom i l’evidència ens diu que la solució a aquest drama no pot consistir a canviar els polítics. Allò que cal canviar no són els polítics sinó el sistema. De polítics honrats, naturalment, també n’hi ha. De fet, com a reacció als últims casos de corrupció, els polítics van elaborar les anomenades lleis de transparència. A mi em sembla la solució correcta. El remei a la corrupció no pot ser altre que fer transparent la gestió pública per mitjà de la publicació sistemàtica de tota la seva informació. Les lleis de transparència actuals obliguen l’administració a contestar tota mena de requeriments d’informació procedents de la ciutadania. Jo crec que cal anar més enllà, no hem d’esperar que els ciutadans facin requeriments. Publiquem-ho tot i acabem abans. Si voleu, preservem el secret en determinades actuacions de jutges, hisenda, policia, etc. però tota la resta de la informació pública ha de sortir a la llum immediatament, conforme es vagi produint.
Els reis, els militars, els polítics roben perquè la informació pública roman oculta a ulls dels ciutadans. No n’hi ha prou a constituir comissions d’investigació, fer preguntes parlamentàries o publicar resums dels capítols generals del pressupost. Jo proposo que si algú (un ministre, un director general, un gerent, un tresorer, un interventor, qui sigui) signa un document oficial (no un document de treball), automàticament aquest document aparegui a internet. Proposo també que sigui possible que els ciutadans puguem connectar-nos als programes de comptabilitat i els comptes bancaris de les administracions per comprovar com, efectivament, es van produint ingressos i pagaments. Proposo igualment que l’administració publiqui les pròpies factures i també les factures de les despeses dels beneficiaris de subvencions. Si es fes tal cosa, la crisi s’extingiria de forma gairebé automàtica perquè els polítics ja no s’atrevirien a finançar tan alegrement familiars, amics, companys de partit, partits, xiringuitos, etc. En comptes d’això, es disposaria de quantitats enormes de recursos que es podrien destinar a crear llocs de treball que permetessin l’extinció absoluta de l’atur, la qual cosa, al seu torn, permetria una intensificació de les relacions comercials que ara no es produeix. Les xifres escandaloses de l’atur a Espanya es donen en consonància als casos terribles de corrupció i el nombre igualment vergonyós de nous milionaris. Jo estic d’acord que hi hagi gent milionària, jo vull enriquir-me, però no al preu d’enfonsar el país i la gent en la misèria.
Per una banda, el secretisme de les actuacions administratives públiques privilegia determinades castes (funcionaris, jutges, militars, catedràtics, monopolis, beneficiaris sistemàtics de subvencions…) que acaben convertint-se en aristocràcia contrària als principis democràtics. El privilegi de les castes finançades per l’administració pública crea un fals mercat a la manera de la Unió Soviètica, la Xina o qualsevol dictadura militar. I aquest fals mercat genera la seva pròpia ideologia d’ultradreta o ultraesquerra, al temps que els ciutadans marginats creen llur pròpia ideologia contrària a qualsevol sistema polític i, en general, una ideologia contrària a la convivència (màfies, delinqüents, anarquistes, okupes, terroristes, psicòpates, etc.).
Podria proposar moltes altres coses per reformar situacions que no em semblen raonables. No entenc per exemple perquè l’estat paga subsidis als aturats i no pas a les empreses que així els podrien contractar, o perquè els funcionaris no es presenten a oposicions regularment cada quatre anys (cosa que a més d’intensificar el grau de democratització de la societat aportaria recursos a l’administració a través de les taxes dels drets d’examen i, a més, evitaria que les plantilles s’inflessin innecessàriament), o perquè els ciutadans no podem votar lleis, o perquè els ciutadans no podem triar un polític específic com sí fem amb un advocat, un arquitecte o un metge en comptes d’haver de triar una llista absurda amb noms de gent que no signifiquen res, o perquè l’estat ha d’estar presidit per un militar, o perquè ha d’haver cotitzacions diferents a la Seguretat Social, o perquè els partits polítics, llurs fundacions i els sindicats han de rebre subvencions, o perquè ha d’haver mitjans de comunicació públics, o perquè l’administració subvenciona mitjans de comunicació privats, etc.), però aquest no és el lloc.
En realitat no estem vivint una crisi de recursos, ja que no hi ha hagut cap cataclisme natural o una guerra mundial. Estem vivint una estafa, un robatori a gran escala per part de polítics i financers. Un robatori que ha existit sempre però que, ara, gràcies a internet i la globalització, s’ha accentuat i ha arribat a extrems inimaginables.