Presentació de la cançó

Indignació (Àlbum Ultramort). Presentació

21/12/2024

by Joan Cavaller Presentació de la cançó Àlbum 2 Ultramort 21: Indignació

Joan Cavaller

Gràcies per escoltar la meva música

Indignació és una cançó de l’àlbum Ultramort. La primera frase de la melodia d’aquesta cançó em va venir cap al mes d’octubre de l’any 2010. Tinc una gravació feta amb el mòbil del dia 6 d’octubre d’aquell any amb les 2 primeres frases de la cançó. El procés de composició va ser molt lent. Recordo que, dos anys després, continuava esforçant-me per a desenvolupar el tema i donar-li forma. L’any 2012, essent autònom, jo anava des de Cabrils a Barcelona per a visitar un client, el David Campos, un coreògraf a qui ajudava en la gestió de les subvencions del Departament de la Cultura de la Generalitat i altres qüestions. Recordo estar cantant repetidament la melodia de la cançó en els trajectes d’anada cap a la seu del David Campos i la tornada posterior. Tinc una maqueta de data 14 de gener de 2013 en què una primera versió de la cançó, tant la música com la lletra, ja estava totalment acabada.

Al començament, però, com que només tenia la melodia, li va posar el nom de 06oc10Folk. Li vaig dir així perquè em sonava a una barreja entre música medieval i música folk a l’estil de Sandy Denny, Joni Mitchell, Judy Collins, Carpenters, la Incredible String Band i altres músics. Aquesta idea va condicionar la instrumentació de manera que vaig decidir que es basaria en una veu femenina acompanyada d’una guitarra acústica.

El dia 16 de maig de 2011, seguint els moviments de protesta a diferents indrets d’Europa, Àfrica i Mig Orient (Islàndia, Madrid, Primavera àrab, etc.), va esclatar a Barcelona el moviment dels indignats en protesta per l’abandonament dels ciutadans en plena crisi econòmica per part dels polítics. Els manifestants van acampar a la Plaça de Catalunya durant molts dies dormint en tendes de campanya. Reclamaven dignitat als polítics per tal que ajudessin a millorar les condicions de vida de les persones que governaven. Demanaven també una transformació de la democràcia per a fer-la més participativa. Recordo les notícies de la televisió en què els polítics del parlament de Catalunya eren ruixats amb pintura. Recordo també el president Artur Mas entrant al parlament en helicòpter perquè no podia fer-ho caminant. Quan passejava per la Plaça de Catalunya de Barcelona i veia les tendes de campanya dels indignats vaig relacionar aquelles imatges amb el que vaig viure a Manila, capital de les Filipines, en un viatge que vaig fer el març de 2012 precisament amb el David Campos i la seva companyia per a celebrar el 25è aniversari de la seva activitat com a coreògraf. Quan passejàvem per la ciutat, ens trobàvem famílies senceres mig despullades, amb criatures acabades de néixer, estesos a terra, demanant almoina, morint-se de gana. Quan anàvem a prendre un cafè en un Starbucks, a la porta hi havia un guàrdia armat amb ametralladora. Nenes prostituint-se, droga, robatoris…

Catorze anys després, la referència als indignats podria semblar anacrònica però, malauradament, ha mantingut la seva vigència després dels constants atacs del sistema polític contra els ciutadans que, víctimes de l’abandonament per part de l’estat, es veuen arrossegats a la misèria, no poden pagar el lloguer o la hipoteca, no poden pagar els rebuts de l’aigua i la llum, no poden menjar, no poden pagar els estudis dels fills. La decadència del sistema s’intensifica quan els ciutadans es deixen enganyar per aquelles típiques veus reaccionàries que propugnen la instauració d’un règim dictatorial. Els esdeveniments viscuts a València l’octubre de 2024 certifiquen la inhibició de la classe política en l’acompliment de la seva responsabilitat social. Es diuen demòcrates però, en realitat, no responen a les necessitats dels ciutadans sinó, bàsicament, als interessos dels partits polítics i dels càrrecs particulars que ostenten.

Tots aquests fets van definir la cançó. Es diria Indignació, la música tindria forma de veu femenina amb guitarra acústica, i la lletra consistiria en una crítica als polítics per l’abandonament de responsabilitats envers els ciutadans.

Com tantes altres, aquesta cançó va quedar aparcada en la meva incapacitat d’implicar músics que volguessin col·laborar en les meves cançons. Tot va començar a canviar gràcies a la Clara Amat. Hi vaig poder contactar gràcies a la Laura Sancliment, noia extraordinària, que apareix al videoclip de Vull morir amb les seves filles i el meu fill Martí. La seva mare, Nuri, i la Clara Amat cantaven a la coral de Vilassar de Dalt. Jo coneixia la Laura i els seus pares des de feia temps per la convivència al poble. Tots ells participen molt activament en la vida cultural de Vilassar. La Laura va parlar amb la seva mare i aquesta va presentar-me la Clara. El 20 de febrer de 2024 vam estar al meu estudi fent cors de vàries cançons (Lennon, Un segon d’eternitat, Un matí de primavera). Posteriorment la Nuri es va desvincular però la Clara va continuar i, a més, va presentar-me el Miquel Albà, guitarrista, vell amic seu, i l’Alícia Pírez, cantant a qui ella va escoltar en un concert a Premià de Mar. La Clara va venir altres dies a gravar més veus. El dia 18 de desembre, la Clara, el Miquel i jo vam estar assajant Pas ningú i Un matí de primavera, i vam començar a donar forma a la interpretació d’Indignació. No m’ho podia creure. Vaig experimentar un sentiment de felicitat indescriptible.

Els primers dies em preocupava que la temàtica no agradés als altres músics per les seves implicacions socials i polítiques però tots ells van respondre molt positivament. Jo els vaig explicar el mateix que esteu llegint aquí i es van identificar amb el missatge.

Vilassar de Dalt, 22 de desembre de 2024.

Xucla’m el cor (Àlbum Ultramort). Presentació

11/04/2024

by Joan Cavaller Presentació de la cançó Àlbum 2 Ultramort 13: Xucla'm el cor

Llummare > Ultramort > Xucla’m el cor

Joan Cavaller

Gràcies per escoltar la meva música

Xucla’m el cor és una cançó de l’àlbum Ultramort. La vaig escriure el mes de gener de 2015. Tal com havia fet amb altres temes, amb aquesta cançó volia evitar que el conjunt d’Ultramort fos excessivament fosc, tenebrós, depriment. Volia que hi hagués un cert equilibri.

La solució que havia trobat al respecte havia consistit a escriure cançons romàntiques (Al teu costat, Un segon d’eternitat), pop (Un matí de primavera) o infantils (La noia de la botiga de fruites). En aquest cas, vaig voler que tingués un contingut sexual amb un cert toc còmic.

Un segon d’eternitat (Àlbum Ultramort). Presentació

19/06/2018

by Joan Cavaller with No Comment Presentació de la cançó Àlbum 2 Ultramort 09: Un segon d'eternitat

Aquesta cançó va néixer per ocupar, conjuntament amb Fot-li, l’espai buit que havia deixat Indignació, cançó que vaig traslladar a un àlbum diferent, Canal obert, i que, finalment, formaria part d’un àlbum Ultramort amb 20 o més cançons. Vaig pensar d’escriure una cançó breu i romàntica per a contrarestar l’efecte provocat per cançons fosques com Ultramort, Pas ningú i Acabats als cinquanta. Atès que Fot-li i Pas ningú estaven escrites per guitarra, vaig pensar que Un segon d’eternitat ho seria per a piano.

La cançó va venir el dia 11 d’abril de 2013 al vespre. Estava estudiant piano i, com sempre, entre escales, arpegis i cançons clàssiques, vaig improvisar alguna cosa. No entenc com funciona però el fenomen és automàtic. Molt sovint, quan practico escales i arpegis, començo a somiar i en aquest procés d’abstracció em trasllado a la dimensió on viuen les cançons.

En fi, quan vaig capturar la música de la cançó, la vaig enregistrar al meu telèfon per treballar-hi posteriorment. La setmana del 6 de maig vaig començar a desenvolupar-la. El dia 12 de maig, diumenge al vespre, la vaig acabar d’escriure. La lletra la vaig escriure entre els dies 21 i 22 de maig de 2013.

Pas ningú (Àlbum Ultramort). Presentació

18/06/2018

by Joan Cavaller with No Comment Presentació de la cançó 11: Pas ningú

Quan era jovenet vaig sentir a la televisió un anunci de no recordo què exactament, potser roba, on se sentia la veu d’una noia que cantava: “I was happy in my home in Alabama”. Amb el temps he descobert que la cantava una noia anomenada Mary Kay Place amb aspecte de pagesa restreta. La cançó es diu Get acquainted Waltz i Mary Kay Place feia una versió de l’original escrit pels The Louvin Brothers.

Aquella cançó l’he tinguda sempre present. No sé perquè però hi ha un seguit de temes que funcionen com a icones, punts de referència. I aquí, amb Pas ningú, em vaig proposar de fer una cançó inspirada en aquella. Després, com podreu comprovar, el resultat no hi té res a veure.

Aquesta cançó la vaig escriure tot just després de La noia de la botiga de fruites i al mateix temps que estava treballant amb Ultramort i altres cançons d’àlbums futurs (Ei, Europa i Fills de la pluja), però les frases cantades de Pas ningú la vaig acabar molt abans. Pas ningú, com també Ultramort i Acabats als cinquanta, són temes molt depressius. Després d’haver acabat La noia de la botiga de fruites se’m va quedar al cos una sensació estranya perquè, per bé que m’agrada molt, trobo que és una cançó massa dolça i ingènua. Havia de fer una cosa més dura. En aquell moment, llavors, vaig viure una experiència professional dolenta. A l’Ajuntament de Canet em van prometre una feina molt bona, vaig estar negociant el sou i alguns aspectes laborals específics, em van presentar al personal de l’Ajuntament, em van ensenyar el que seria el meu despatx, però, a l’hora de la veritat, i sense donar-me cap explicació, li van donar el lloc de treball a algú altre. Jo entenc que ningú no em devia res però vaig trobar a faltar una mínima explicació que justifiqués el canvi de decisió.

La misèria espiritual d’aquella gent em va deixar molt tocat i vaig traslladar la frustració a la música. Jo sempre he cregut en l’amor i l’amistat però, en aquell moment, no podia fer més que manifestar el meu desencant.

Aquesta és la raó per la qual la lletra de la cançó planteja un gir radical a partir de la frase “Quan les forces sucumbeixen…”. Inicialment havia d’expressar només un sentiment de placidesa i, de fet, durant molts mesos, tal com em va succeir amb A la deriva, la cançó no progressava. A partir de l’experiència de Canet, tot es va precipitar.

A la deriva (Àlbum Ultramort). Presentació

15/06/2018

by Joan Cavaller with No Comment Discografía Àlbum 2 Ultramort Presentació de la cançó 04: A la deriva

Quan vivia a Cabrils, davant de casa meva hi havia un gos que bordava constantment, tenia la veu molt ronca, semblava una foca. Des de la finestra de casa el podia veure. Formava part de l’ambient del poble al costat de les campanes de l’església o les veus dels nois quan surten de l’escola o els crits i els insults dels veïns del pis de dalt quan venien a passar l’estiu…

En un principi no li donava importància més enllà de la molèstia que generava però un dia, passejant pel carrer, em vaig quedar parat en sentir els seus lladrucs rebotar contra les parets d’un edifici. A partir de llavors la meva imaginació es va disparar tot relacionant la veu d’aquell gos amb la del monstre de fum negre de la sèrie Lost. Aquesta sèrie de televisió em va encantar, excepte el final, és clar. Després d’haver creat una ambientació molt bona i atractiva, ho van espatllar tot amb una resolució tan dolenta. Em fa la impressió que el gran èxit de la sèrie va espantar els seus productors. Jo m’imaginava que l’illa de Lost era l’infern, on de fet una escultura gegant es corresponia amb el déu egipci de l’inframón. I el fet d’accedir-hi amb submarí o poder comunicar-s’hi amb ràdio, amb les corresponent distorsions temporals, em creava una gran fascinació.

Foto: Bess Hamiti. Red and blue hot air balloon floating on aire on body of water during night time

Com que d’imaginació no em falta, vaig imaginar que el gos que jo veia des de la finestra del meu estudi em parlava. La ciència, i la gent en general, tothom entén que el llenguatge és l’atribut essencial de l’ésser humà, convicció aquesta que converteix els animals i les plantes en formes de vida sense llenguatge. Fa molt de temps, a l’hora de dinar, vaig veure un documental d’aquells que van bé per fer la migdiada. En aquest cas, però, hi vaig romandre ben despert perquè van explicar la història d’un pagès africà a qui se li morien els animals. A la granja aquell home tenia òrixs, una mena de cérvol molt bonic. Sembla que s’enverinaven en mossegar una planta determinada. Llavors el pagès va demanar auxili a uns investigadors que, després de fer les oportunes anàlisis, van resoldre que, en efecte, aquelles plantes segregaven verí mortal. Aquell descobriment va comportar en realitat un gran enigma perquè les mateixes plantes no resultaven mortals per als animals salvatges que, fora del tancat, menjaven el mateix. Finalment, després de noves anàlisis, van descobrir que els animals salvatges menjaven plantes verinoses abans, però, que aquestes segreguessin el verí. Quan això succeïa, els animals salvatges marxaven a menjar la mateixa planta però ben lluny de les primeres. Els animals tancats pel pagès no podien fugir i la gana els feia menjar les plantes del costat, que eren les úniques plantes accessibles i que, a partir d’un procés de comunicació desconegut, tot just estaven generant verí abans de ser mossegades. D’aquest curiós fenomen es deduïa per tant una qüestió d’enorme importància: les plantes es comuniquen. Noves anàlisis van permetre descobrir que la comunicació entre aquelles plantes es produïa per mitjà de la segregació d’una segona substància que informava a les plantes veïnes que aviat serien atacades pels herbívors. El documental continuava aportant altres proves de la capacitat comunicativa de les plantes amb altres exemples igualment extraordinaris.

Veient aquest programa jo em vaig quedat absolutament meravellat. Sempre havia cregut que la comunicació era un tret exclusiu de l’ésser humà o, en tot cas, que la comunicació entre animals era deficient. Però, ara, resultava que, en realitat, la comunicació era un tret característic de totes les plantes i, evidentment, també dels animals. El gos que jo sentia i podia veure des de la finestra així ho confirmava.

Comentant aquest fenomen amb el Quim, un amic, em va dir que totes les plantes de bambú del món floreixen a la vegada segons fases temporals indeterminades, la qual cosa significa que, molt probablement, es comuniquen entre elles. El fenomen podria deure’s a altres mecanismes incitadors de la reproducció com ara factors ambientals, o, simplement, fases temporals complexes. Tanmateix, que ho facin a la vegada en racons del món distants descarta els factors ambientals.

Sigui com sigui, tots els éssers vius, i no només els humans, es comuniquen. Aquell documental de l’enverinament dels òrixs ho confirma com també confirma que, simplement, els éssers humans tenim una definició errònia de llenguatge. Les implicacions filosòfiques d’aquesta qüestió són d’una transcendència extraordinària. Donada la meva condició filosòfica, vaig continuar aprofundint en les meves investigacions. Aviat vaig deduir que tota forma d’existència, i no només la vida, també és llenguatge. Per entendre el significat d’aquest posicionament ideològic, fixem-nos per exemple en la naturalesa lingüística de les pedres que formen part de la façana d’un edifici. Resulta evident que les pedres no parlen però sí ho fa el conjunt de les pedres de la façana d’un edifici perquè, en aquella configuració, responen a la voluntat comunicativa de l’arquitecte. Succeeix el mateix amb l’univers sencer. La ciència filosòfica actual, encapçalada pel corrent anomenat hermenèutica (Heidegger, Gadamer, Vattimo, Ricoeur, etc.) va arribar fa temps a la mateixa conclusió. És molt coneguda la sentència de Gadamer que afirma “l’ésser, que pot ser comprès, és llenguatge”. Vattimo va aprofitar la sentència en qüestió per esborrar les comes i crear-ne una polèmica molt interessant. La vinculació d’aquesta forma de pensar amb el creacionisme de qualsevol religió resulta evident però a mi no m’interessa tant el fet que el món hagi pogut ser creat per una divinitat sinó el fet que, en si mateix, el món és llenguatge, circumstància que ens convida a considerar-lo en termes de narrativa i no, com volen les ciències naturals, en termes de simple materialitat. Col·loquialment podríem dir que el món és una obra literària, una novel·la, una pel·lícula. Aquí entrarien en joc les dialèctiques hegeliana i socràtica però ara ens perdríem en disquisicions que corresponen a un altre lloc.

A la deriva parla del fet que el conjunt del món és llenguatge però els éssers humans, immersos en ell, no l’entenem. La cançó és una crida a la comunicació amb la intel·ligència del conjunt de l’ésser que, en la nostra incomprensió, se’ns apareix com una persona estranya, una persona que s’oculta i es nega a relacionar-se obertament amb nosaltres.

Un matí de primavera (Àlbum Ultramort). Presentació

14/06/2018

by Joan Cavaller Discografía Àlbum 2 Ultramort Presentació de la cançó 03: Un matí de primavera

Llummare > Ultramort > Un matí de primavera

Una matí de primavera és una cançó de l’àlbum Ultramort. L’any 2014 ja tenia totes les cançons de l’àlbum escrites amb independència dels retocs que pogués fer-ne més endavant. En aquell moment, després de la cançó Ultramort i abans de la cançó A la deriva, tenia previst des de feia temps introduir un tema basat en un cor de veus. Malgrat els meus esforços, aquest tema estava enquistat, no progressava, i així va continuar fins que a partir d’un moment determinat va començar a créixer d’una manera totalment diferent a com jo havia previst inicialment. M’havia passat el mateix amb Pas ningú.

Aquell 2014, doncs, vaig introduir Un matí de primavera, una nova cançó que vaig escriure imitant premeditadament l’estil dels Beatles. Per a compondre Eqvs Llummare em vaig inspirar en Beethoven, per a compondre Ultramort en Pink Floyd. En aquesta ocasió, vaig triar els Beatles. Buscava una cançó senzilla que contrastés amb la complexitat dels temes anterior i posterior. Vaig pensar-hi llavors en We Can Work It Out, una cançó extremadament simple formada per dues frases A i B exposades de manera consecutiva i repetitiva.

A més, per a contrastar amb la serietat d’Ultramort i A la deriva, vaig pensar d’escriure el tema amb una instrumentació molt simple, amb guitarra acústica i veu. Per a acostar-la l’estil dels Beatles, la veu es complicaria amb harmonies. Finalment, per a evitar l’avorriment de frases repetides sense varietat, afegiria algun element nou en cada repetició.

Pel que fa a la temàtica, i aprofitant que ens trobàvem al mes d’abril, vaig decidir parlar de l’alegria de viure, de l’emoció intensa que produeix el fet de viure. D’aquesta manera aconseguiria equilibrar la balança una mica més allunyant el conjunt de l’àlbum del racó tenebrós on s’havia perdut per causa de cançons com ara Acabats als cinquanta, Ultramort i Pas ningú.

Al teu costat (Àlbum: Ultramort). Presentació

14/06/2018

by Joan Cavaller with No Comment Presentació de la cançó 07: Al teu costat

No recordo quan exactament, però un dia del mes de juliol de 2011, improvisant al piano, de sobte, la primera frase d’aquesta cançó es va presentar davant meu. El primer compàs de la veu coincideix accidentalment amb el d’una altra cançó que havia escrit el 1991 i li havia dedicat a la meva dona, però la resta segueix tot un altre camí. Les primeres proves de gravació les vaig fer el dia 29 de juliol de 2011.

Els primers compassos de la cançó van néixer originalment en Sol Major i, un cop vaig comprovar que la meva veu encaixava bé entre les notes altes i baixes, així es va quedar. L’acompanyament d’aquesta cançó és complicat perquè el piano no marca regularment els temps del compàs. Un cop ja estava concebuda, vaig descobrir que el ritme tenia una certa semblança amb el ritme inicial de Babaji de Supertramp. Sempre m’ha agradat aquesta cançó.

Quan més tard, el 2012, vaig escriure Acabats als cinquanta i, el 2013, Pas ningú i la primera versió d’Ultramort, vaig pensar que Al teu costat desenvoluparia una funció important en contrarestar la inclinació excessiva de la balança del conjunt de l’àlbum cap a un costat fosc. En aquella època, no obstant, encara no sabia quin títol posar-li. Durant molt de temps no va tenir nom. Provisionalment, en vaig dir Heroi. Hi ha una pel·lícula que han passat un munt de vegades per televisió i sempre m’ha agradat: La princesa promesa (The Princess Bride). No sé per què però jo relacionava la meva cançó amb aquella pel·lícula.

El 2010 ja havia escrit una cançó en clau còmica amb La noia de la botiga de fruites. Ara, any 2011, calia escriure un tema romàntic. En realitat, aquesta cançó, com de fet qualsevol altra, no podia néixer a partir d’una decisió racional freda sinó d’un estat emocional que condicionaria la decisió racional. Per trobar aquesta inspiració emocional vaig pensar en el fet que, molt sovint, jo anava a dormir més tard que la meva dona i que, algun cop, si me la trobava mig adormida, l’espantava dient “sóc un monstre”. A partir d’aquesta imatge, vaig desenvolupar la lletra de les primeres frases de la cançó. La resta de la lletra (a partir de “Puc imaginar-me tresors…”) trigaria perquè també trigaria a venir-ne la música.

La música de la resta de la cançó trigaria a venir perquè vaig decidir que volia escriure frases no repetitives, totes diferents, i allargar la música tant com fos necessari. Al llarg de l’últim trimestre de 2012 vaig començar a experimentar afegint-hi les melodies noves que poguessin presentar-se sense considerar cap mena d’estructura interna. El que sí volia era trencar la tonalitat present amb qualsevol altra forçant la melodia amb acords improvisats.

Per què escriure una cançó amb frases no repetitives? La idea prové de la segona cara de l’Abbey Road dels Beatles. La successió de cançons breus, una rere l’altra, tal com pot escoltar-se en aquest àlbum, sempre m’ha fascinat. Si els Beatles ho havien fet, i jo volia fer alguna cosa digna, havia de poder ser capaç d’escriure segons el mateix criteri. De fet, he de confessar que em resulta més fàcil escriure cançons breus una rere l’altra que no pas donar forma a una cançó segons els esquemes clàssics amb parts repetitives. En aquest cas, a més, la influència dels Beatles es torna ben intensa en tot el conjunt d’harmonies vocals que he introduït. Encara que no se semblin, Because, a més de Babaji, és darrera d’Al teu costat com a model de referència.

Acabats als cinquanta (Àlbum: Ultramort). Presentació

14/06/2018

by Joan Cavaller with No Comment Presentació de la cançó 12: Acabats als cinquanta

A casa dels meus pares sempre es va respirar un ambient tens quan sortien temes relacionats amb avis i tiets. Per part de mare, el meu avi era un guàrdia civil represaliat per la República com a conseqüència de la seva adscripció feixista. Va escapar d’una presó i, travessant el riu Ebre, va incorporar-se a les tropes franquistes. La meva mare explica que, quan va presentar-se a casa, no el coneixien perquè tenia el cabell blanc, li havien caigut totes les dents i estava molt molt prim. Per causa de totes aquelles terribles experiències, l’home estava trastornat fins al punt que la Guàrdia Civil el va expulsar del cos per a ingressar-lo en un hospital psiquiàtric. Enfonsat en la beguda, va malviure fent la vida impossible a tothom, especialment la seva família. Va morir amb uns cinquanta anys d’edat.

Per part de pare, en canvi, el meu avi era un linotipista, treballava a la Vanguàrdia al carrer Pelai de Barcelona. Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya, l’home vivia relativament tranquil però arrossegant el trauma d’haver perdut el fill gran, afusellat per Franco al Camp de la Bota. El meu avi patern va morir jove, també amb uns cinquanta anys, víctima de la tuberculosi.

Temps durs per tothom. El contrast entre totes dues biografies va marcar els meus pares i jo sempre he considerat que aquell matrimoni responia a alguna mena de miracle. Quan vaig escriure la música d’aquesta cançó el 2012, ben aviat vaig relacionar-la amb el tema en qüestió, especialment tenint en compte que jo, llavors, tenia cinquanta anys, és a dir, l’edat dels meus avis en morir.

Orc (Àlbum: Ultramort). Presentació

13/06/2018

by Joan Cavaller with No Comment Presentació de la cançó 10: Orc

Aquesta cançó va néixer un dia de l’any 2010 davant de l’ordinador. No recordo què hi estava fent però en un moment determinat vaig adonar-me que estava portant un ritme fent cops amb els dits a la taula. Era un ritme estrany. A continuació vaig improvisar una melodia i, veient que d’aquí podria sortir un tema interessant, vaig traslladar ritme i melodia al Cubase.

En aquella època jo estava acabant uns estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Oberta de Catalunya. Atès que havia de presentar un curtmetratge per a l’avaluació de l’assignatura, vaig pensar que podria incorporar aquesta i altres cançons com a banda sonora del treball. Aquell curtmetratge no té el més mínim interès, és més, no té cap valor, però, davant la nostra manca absoluta de capacitats interpretatives per al teatre, la meva dona, el meu fill gran, la seva xicota i jo vam riure molt. Hi havia ocasions en què ens passàvem tanta estona rient que no hi havia manera de posar-se a gravar cap escena. El fet que aquesta cançó, i també Instrumental 1, tinguessin com a destinació aquell curtmetratge, m’ha impedit sempre relacionar la música amb cap motiu inspirador. En algun moment vaig pensar a substituir el nom inicial provisional (Instrumental 2) per algun títol relacionat amb extraterrestres (Wandjina, 6EQUJ5…) però finalment vaig desistir-ne.

El títol definitiu va venir el dia 21 d’octubre de 2018. Acabava de pujar Un matí de primavera a iMusician per a la seva publicació a les plataformes de descàrrega (Spotify…). Llavors vaig pensar que la propera cançó a publicar seria Instrumental 2 però no volia fer-ho sense abans trobar el títol definitiu. Necessitava un títol que no signifiqués res perquè, de fet, vaig escriure aquest tema sense associar-lo a cap significació específica. Tanmateix, el soroll de la veu monstruosa em recordava alguna mena de criatura terrorífica. Em va venir al cap la paraula homuncle. Què és un homuncle? A l’Edat Mitjana, els alquimistes creien que podia néixer un ésser semblant a l’home a partir de la combinació de restes humanes (pell, pèl) i substàncies enterrades: carbó, mercuri, etc. Què horrible!

No sé perquè, un cop tenia la paraula homuncle li vaig afegir l’adjectiu eixorc: homuncle eixorc. Eixorc significa estèril però ningú no fa servir aquesta paraula. A mi m’anava bé perquè, a manca d’ús, no té significat pràctic. I d’aquí va sorgir el títol, orc. Un orc és un monstre d’aspecte humà però molt deformat. A El senyor dels anells apareixen un munt d’orcs i també el Gòl·lum, una criatura que ben bé podria passar per un homuncle.

La cançó Orc no significa res. I el títol tampoc. La música va sorgir com un simple entreteniment sense cap motivació. El vaig aprofitar per a omplir el curtmetratge cutre que havia fet per a la universitat. Jo sempre en dic divertimento electrònic. Però, més enllà d’aquesta utilitat, no té essència. O potser sí i no el sé trobar. Orc (aquell buit Instrumental 2), amb Eqvs Llummare i la que encara avui no té títol, Instrumental 1, van ser les cançons que van desfermar el que després seria Ultramort, Canal obert i moltes altres composicions.

Ultramort (Àlbum: Ultramort). Presentació

10/06/2018

by Joan Cavaller with No Comment Presentació de la cançó Àlbum 2 Ultramort 02: Ultramort

La cançó que dona nom a l’àlbum Ultramort va néixer cap a l’any 2011 i es va anar desenvolupant molt lentament al llarg d’uns dos anys. Més endavant, el 2015, o potser el 2016, vaig decidir ampliar-la amb el primer solo de guitarra i les veus monstruoses que el segueixen.

La raó per la qual vaig decidir escriure aquesta cançó va ser el descobriment de poder simular el so de guitarra de David Gilmour a l’ordinador amb el programa Guitar Rig de Native Instruments aplicat sobre les guitarres de la llibreria Electri6ity de Vir2. Aquest descobriment el vaig fer quan escrivia el solo final de la cançó Acabats als 50. De sobte em vaig veure amb la capacitat d’explorar i desenvolupar tot un univers sonor amb el que havia estat somiant durant anys i anys. Per fi podia donar forma a la música que havia imaginat durant tant de temps.

En acabar Acabats als 50 vaig obrir un nou projecte que dedicaria bàsicament al so d’una guitarra seguint l’estil de Gilmour. Tenint present que, en allò essencial, la guitarra de Pink Floyd es defineix pel fet de sobrevolar habitualment en un cel de teclats i sobre un mar de sorolls més o menys indefinits, vaig donar entrada a uns orgues que crearien l’ambient inicial a la manera de Shine on You Crazy Diamond i un conjunt de veus misterioses a la manera de la introducció de Dark Side of the Moon.

El meu propòsit inicial acabava aquí però aviat tot es va començar a complicar perquè, de sobte, aquelles veus misterioses van cobrar vida reproduint la imatge de les veus dels morts a l’Hades durant la visita d’Odisseu en la recerca de l’endeví cec Tiresias. El meu subconscient estava demanant auxili per poder sortir del món fosc on havia caigut com a conseqüència de les meves frustracions personal, familiar, professional, nacional, filosòfica. Jo m’imaginava les veus dels morts de l’Hades durant la visita d’Odisseu fins que un dia vaig entendre que aquelles veus eren jo mateix cridant socors. Llavors vaig enregistrar la meva veu cridant el que sentia: “Eh, aquí, sóc aquí, ajudeu-me. Haig de sortir d’aquest infern, ahhhh!!!!”. A continuació es produïa l’explosió lírica amb l’entrada de la guitarra simulant Gilmour.

Fot-li (Àlbum: Ultramort). Presentació

08/06/2018

by Joan Cavaller with No Comment Presentació de la cançó Àlbum 2 Ultramort 08: Fot-li

Durant molt de temps, després d’Al teu costat venia una cançó anomenada Indignació, amb la que volia criticar polítics i banquers per la situació social terrible de misèria, humiliació i desànim a què ens han arrossegat. Tenia molt clar que aquesta cançó havia de fer-se amb una veu femenina però llavors no estava en disposició de trobar ningú, així que, tot i tenir-la escrita i perfectament tancada, cap als mesos d’abril i maig de 2013 vaig decidir que substituiria el tema per dues cançons breus interpretades per mi. Indignació dura uns cinc minuts i en el seu lloc vaig imaginar dues cançons breus.

La primera a venir va ser Un segon d’eternitat que vaig acabar el 12 de maig de 2013. Tot immediatament vaig posar-me a compondre l’altra. Atès que Un segon d’eternitat està escrita per piano, per no repetir la instrumentació vaig pensar que entre aquesta i Al teu costat entraria una cançó escrita per guitarra. Durant aquells dies vaig estar escoltant cançons de grups catalans, Blaumut, Manel, Els amics de les arts i altres. Volia fer una cançó senzilla, pop, comercial, sense gaires pretensions, amb frases de quatre compassos en quatre per quatre i una tornada sense complicacions.

Molt sovint, les coses no sempre resulten com un vol sinó com elles volen. En l’àmbit de la música, les cançons, si han de ser autèntiques, tenen existència pròpia. Nosaltres els artistes ens limiten a portar-les a la gent. Fot-li, finalment, va resultar ser el que ella volia i no la cançó senzilla que jo estava buscant.

El mateix dia 16 de maig de 2013, quan estava escrivint la frase inicial de la cançó, se’m va acudir també el títol: Fot-li que encara som vius. Després, no recordo quan, el vaig simplificar en la forma actual: Fot-li. I també se’m va acudir el tema. Si Indignació criticava el sistema aristocràtic en què ha caigut la nostra societat, basat en el poder impune de polítics i banquers, a Fot-li intento animar la gent per fer-hi entendre que la nostra vida val infinitament més que els diners que devem, guanyem o deixem de guanyar. I que la nostra situació de penúria econòmica i d’humiliació a què ens sotmeten els polítics i els banquers no hauria d’aturar-nos en la lluita per aconseguir justícia i una societat més lliure i igualitària. Des d’aquí vull manifestar les meves simpaties per l’Associació dels Afectats per la Hipoteca, per les víctimes de Bankia i dels altres bancs, i en general per tots els ciutadans que hem viscut i vivim aquesta situació d’espoli per part dels polítics que roben els nostres diners, s’enriqueixen i porten la societat i les persones cap al desastre.

L’expressió catalana fot-li significa fes-hi un cop. Quan vols que algú li doni un cop al clau amb el martell o, en general, vols que algú faci alguna cosa amb un estri o una màquina, li dius au, vinga, fot-li. De manera general, però depenent del context, també diem fot-li a algú en el sentit de som-hi quan volem que espavili, que es mogui, que faci alguna cosa, que reaccioni. A més, aquesta expressió també té una significació literal: fes-li mal. Aprofito l’ambigüitat de l’expressió fot-li per focalitzar en una tercera persona i incidir en la idea que la crisi mundial que hem experimentat i encara arrosseguem no ha estat producte d’un responsable anònim impersonal a la manera d’un desastre natural sinó responsabilitat de persones amb noms i cognoms que han decidit enriquir-se al preu d’enfonsar molta gent en la misèria.

En tot cas, incideixo en la idea que per a acabar amb les crisis provocades per polítics i financers, la solució no vindrà mai de la violència reivindicativa sinó de la publicació de tota documentació pública, de manera que sigui possible consultar en temps real, és a dir, conforme es vagin generant, assentaments comptables, actes administratius, expedients, contractes, comptes corrents públics, etc. La sentència del cas Gürtel publicada el 17 de maig de 2018, que ha provocat l’expulsió de Mariano Rajoy del govern espanyol i el seu abandonament de l’activitat política, ens mostra que els polítics roben. Han robat els polítics del Partido Popular, robaven els polítics del PSOE, robaven els polítics de tots els partits polítics, robaven Franco i els seus militars i polítics, robaven els reis. En política roba tothom i l’evidència ens diu que la solució a aquest drama no pot consistir a canviar els polítics. Allò que cal canviar no són els polítics sinó el sistema. De polítics honrats, naturalment, també n’hi ha. De fet, com a reacció als últims casos de corrupció, els polítics van elaborar les anomenades lleis de transparència. A mi em sembla la solució correcta. El remei a la corrupció no pot ser altre que fer transparent la gestió pública per mitjà de la publicació sistemàtica de tota la seva informació. Les lleis de transparència actuals obliguen l’administració a contestar tota mena de requeriments d’informació procedents de la ciutadania. Jo crec que cal anar més enllà, no hem d’esperar que els ciutadans facin requeriments. Publiquem-ho tot i acabem abans. Si voleu, preservem el secret en determinades actuacions de jutges, hisenda, policia, etc. però tota la resta de la informació pública ha de sortir a la llum immediatament, conforme es vagi produint.

Els reis, els militars, els polítics roben perquè la informació pública roman oculta a ulls dels ciutadans. No n’hi ha prou a constituir comissions d’investigació, fer preguntes parlamentàries o publicar resums dels capítols generals del pressupost. Jo proposo que si algú (un ministre, un director general, un gerent, un tresorer, un interventor, qui sigui) signa un document oficial (no un document de treball), automàticament aquest document aparegui a internet. Proposo també que sigui possible que els ciutadans puguem connectar-nos als programes de comptabilitat i els comptes bancaris de les administracions per comprovar com, efectivament, es van produint ingressos i pagaments. Proposo igualment que l’administració publiqui les pròpies factures i també les factures de les despeses dels beneficiaris de subvencions. Si es fes tal cosa, la crisi s’extingiria de forma gairebé automàtica perquè els polítics ja no s’atrevirien a finançar tan alegrement familiars, amics, companys de partit, partits, xiringuitos, etc. En comptes d’això, es disposaria de quantitats enormes de recursos que es podrien destinar a crear llocs de treball que permetessin l’extinció absoluta de l’atur, la qual cosa, al seu torn, permetria una intensificació de les relacions comercials que ara no es produeix. Les xifres escandaloses de l’atur a Espanya es donen en consonància als casos terribles de corrupció i el nombre igualment vergonyós de nous milionaris. Jo estic d’acord que hi hagi gent milionària, jo vull enriquir-me, però no al preu d’enfonsar el país i la gent en la misèria.

Per una banda, el secretisme de les actuacions administratives públiques privilegia determinades castes (funcionaris, jutges, militars, catedràtics, monopolis, beneficiaris sistemàtics de subvencions…) que acaben convertint-se en aristocràcia contrària als principis democràtics. El privilegi de les castes finançades per l’administració pública crea un fals mercat a la manera de la Unió Soviètica, la Xina o qualsevol dictadura militar. I aquest fals mercat genera la seva pròpia ideologia d’ultradreta o ultraesquerra, al temps que els ciutadans marginats creen llur pròpia ideologia contrària a qualsevol sistema polític i, en general, una ideologia contrària a la convivència (màfies, delinqüents, anarquistes, okupes, terroristes, psicòpates, etc.).

Podria proposar moltes altres coses per reformar situacions que no em semblen raonables. No entenc per exemple perquè l’estat paga subsidis als aturats i no pas a les empreses que així els podrien contractar, o perquè els funcionaris no es presenten a oposicions regularment cada quatre anys (cosa que a més d’intensificar el grau de democratització de la societat aportaria recursos a l’administració a través de les taxes dels drets d’examen i, a més, evitaria que les plantilles s’inflessin innecessàriament), o perquè els ciutadans no podem votar lleis, o perquè els ciutadans no podem triar un polític específic com sí fem amb un advocat, un arquitecte o un metge en comptes d’haver de triar una llista absurda amb noms de gent que no signifiquen res, o perquè l’estat ha d’estar presidit per un militar, o perquè ha d’haver cotitzacions diferents a la Seguretat Social, o perquè els partits polítics, llurs fundacions i els sindicats han de rebre subvencions, o perquè ha d’haver mitjans de comunicació públics, o perquè l’administració subvenciona mitjans de comunicació privats, etc.), però aquest no és el lloc.

En realitat no estem vivint una crisi de recursos, ja que no hi ha hagut cap cataclisme natural o una guerra mundial. Estem vivint una estafa, un robatori a gran escala per part de polítics i financers. Un robatori que ha existit sempre però que, ara, gràcies a internet i la globalització, s’ha accentuat i ha arribat a extrems inimaginables.

Eqvs Llummare (Àlbum: Ultramort). Presentació

06/05/2018

by Joan Cavaller with No Comment Discografía Àlbum 2 Ultramort Presentació de la cançó 01: Eqvs Llummare

Aquesta cançó va venir al llarg de l’any 2008, de forma molt lenta, manifestant-se en forma de sentiment summament tènue. Es tractava d’una mena de llum invisible, una llum creadora que vibra en la foscor, molt lluny en l’interior de la meva ment o en la profunditat de l’univers. Més enllà d’aquesta imatge que també és un sentiment no puc dir-ne més. Al mateix temps que jo detectava aquesta llum, venia a mi un nom: llum mare i una música, la cançó que ara podeu sentir.

La impossibilitat d’identificar cap significació més concreta, d’imaginar-me un tros delimitat de món, ha fet que, tot just, vegi en aquesta música el sentiment més autèntic de quants pugui ser capaç d’escriure. Quan sento aquesta cançó, la meva imaginació es trasllada cap a la imatge d’aquella lluny invisible que precisament per ser invisible no és llum però hi és i vibra en la foscor.

Quan penso en Eqvs Llummare penso també en el Preludi en do major BWV 846 de Johan Sebastian Bach, o en la Sonata 16 en do major de Mozart, o en el Clar de Lluna de Beethoven, o en el Nocturn op.9 de Chopin o en les Arabesques de Debussy.

Eqvs Llummare és una cançó inspirada en qüestions filosòfiques. L’expressió Eqvs està formada per les inicials de la frase Ésser que vol ser. Quan et dediques a la investigació filosòfica, com de fet a la investigació en qualsevol àmbit científic, tard o d’hora arribes a plantejar-te el problema del sentit del món, el sentit de l’ésser. Per què existeix el món? Aquesta pregunta no té resposta possible. L’ésser, per definició, és. No podem trobar una raó que expliqui l’ésser perquè, llavors, estaríem plantejant un altre ésser (la raó de l’ésser) que, al seu torn, també seria ésser. Aquest embolic indestriable ens remet, malgrat tot, a la consideració d’un tret característic de l’ésser com ara la seva condició essencial fonamental: l’ésser és en tant que essent i, per tant, alhora, en tant que ha estat i que serà. O dit d’una altra manera, l’ésser, infinitiu, és alhora gerundi, participi i futur. D’aquesta manera, arribem al descobriment que l’ésser infinitiu-gerundi-participi esdevé ésser-essent-(es)sentit, o dit d’una altra manera: l’ésser és sentit. Finalment, en tant que l’ésser també és futur, descobrim que el sentit esdevé sentit en acció, sentit en moviment: sentint, o si ho preferiu: sentiment, un (ad)verb(i) que té forma de gerundi.

L’expressió Llummare emergeix aquí en la seva significació més profunda: creació, llum creadora, ésser-essent-sentit-sentint-sentiment.

No cal dir que a partir d’aquestes apreciacions poden sorgir infinitat de noves reflexions però aquest no és l’indret adequat a l’efecte. En tot cas, aquesta ha estat la motivació que m’ha dut a compondre aquesta cançó. Confio que disculpareu el mal de cap que provoquen les meves paraules.

La noia de la botiga de fruites (Àlbum: Ultramort). Presentació

28/04/2018

by Joan Cavaller with No Comment Discografía Àlbum 2 Ultramort Presentació de la cançó 06: La noia de la botiga de fruites

La melodia d’aquesta cançó se’m va acudir un dia d’agost de 2010 cap a les 9 del matí de camí a comprar el pa i el diari. Moltes de les meves cançons neixen d’aquesta manera; a primera hora, el cervell està descansat i pot produir amb molta facilitat. Jo, habitualment, vaig cantant pel carrer, sempre vaig buscant cançons noves. La meva dona se’n riu, diu que semblo ximple, però se me’n fot.

A partir de la disposició de la melodia, vaig trigar a compondre-la sencera uns 3 dies. Al cap d’uns mesos després d’haver escrit la música d’aquesta cançó, cap al març de 2011, vaig decidir que havia d’escriure’n la lletra. El problema és que, inicialment, no sabia a què dedicar-la. Constantment estic escrivint música però ho faig de manera instintiva, sense plantejar-me’n la raó. En aquell moment, el conjunt de l’àlbum Ultramort s’estava inclinant en excés cap a un costat fosc, trist i tenebrós per causa del pes de cançons com ara Acabats als cinquanta, Pas ningú i la mateixa Ultramort. Jo no em considero una persona fosca, tot el contrari. Crec que en aquesta vida tots experimentem situacions divertides i avorrides, alegres i tristes, i, per aquesta raó, volia que Ultramort no s’allunyés d’un cert equilibri. La influència del romanticisme (Beethoven, Mendelssohn, Schumann…) i del rock experimental dels seixanta i setanta han determinat la meva concepció musical però també he rebut la influència de la música popular més alegre i divertida, de manera que, per contrarestar la tendència fosca que s’estava apoderant d’Ultramort, vaig voler escriure balades (Al teu costat, Un segon d’eternitat) i temes inspirats en els Beatles (Lennon, Un matí de primavera). La noia de la botiga de fruites encaixa en aquesta reacció pop però aquí, a més dels Beatles, vaig pensar en les cançons de la Trinca: Pelegrí, Trempera matinera, No ve d’un pam, etc. Quan era petit, el meu veí, el Sr. Antoni, em deixava discos de músics catalans i, a més de Llach, Bonet i tants altres, jo escoltava la Trinca. Després, el meu pare va comprar Ca barret!, un album que sempre m’ha agradat molt.

Així doncs, vaig decidir escriure una cançó en clau popular i, més específicament, fent la broma típica de la Trinca. Llavors se’m va encendre la idea de dedicar el tema a una noia que havia conegut al supermercat de Carrefour a Cabrera de Mar, prop de casa meva. D’aquesta noia no en sé res, només que estava boníssima.


Carrefour a Cabrera de Mar	Secció de fruites i verdures

La vaig veure només dos cops a la secció de fruites i verdures però em va impressionar molt. Després ja no la vaig veure més. Tenia uns ulls negres que li brillaven, era estiu, estava morena i, amb la bata blanca, el color destacava encara més. Però el que més em va impressionar va ser la seva pitrera. Em va recordar aquell anunci d’un desodorant en què a unes noies a l’autobús li salten els botons de la camisa, o aquell altre d’una noia que “paseaba por la Casbah cuando de repente me vi envuelta en un tumulto“, o també “Busco a Jacks“. Bé, el cas és que jo em vaig quedar paralitzat, hipnotitzat davant d’ella amb el meu cistell carregat de fruites i verdures, mirant-la en tot el seu esplendor. Déu, allò era un autèntic àngel, un miracle de l’evolució. Naturalment, ella es va adonar de la situació i, davant de la meva estampa ridícula, allà quiet mirant-la amb el cistell carregat amb pebrots, tomàquets i altres verdures, va somriure i em va preguntar si volia pesar la compra. En aquell moment, la meva imaginació ja viatjava accelerada per altres mons.

Durant un temps vaig estar temptat de dedicar-l’hi a una altra noia que treballava en una llibreria que es diu Paperam al costat del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, on jo treballava. Penso que es deia Susanna, no n’estic segur. Molt atractiva, primeta, alta i seriosa. Aquella noia resultava misteriosa. Tenia una mirada enigmàtica. També li vaig perdre la pista. Finalment em vaig inclinar per l’altra, molt potent.

La idea de relacionar la cançó amb la noia del Carrefour es va concretar a finals del 2010 quan estava escrivint aquest àlbum. Atès que no vaig tenir cap relació amb ella, se’m va acudir la idea d’escriure una mena de conte infantil, una història d’amor en termes idíl·lics. Però, per a evitar caure en la cursileria, i tenint present que volia fugir de la foscor en la que estava caient el conjunt de l’àlbum, vaig concebre el conte infantil en termes còmics, amb referències freudianes a l’amor maternal. Jo ja fa molts anys que vaig superar les 5 etapes freudianes del desenvolupament psicosexual però em temo que el meu inconscient es va quedar aturat en la primera. Aquesta és la raó per la qual vaig escriure la frase “I mama, sóc tan feliç, com un infant, visc una faula”.

La referència a les fruites i verdures (“quins melons, quines peres…”) enllaça evidentment amb el paral·lelisme popular que existeix entre els pits de les dones i aquests vegetals, però amb aquella referència (“la vaig treure a ballar al bell mig…”) també vaig voler lligar la noció d’amor suprem amb la del mite del paradís original, present en tantes civilitzacions, on la concepció de felicitat de la vida ja en edat adulta, tal com s’encarreguen de recordar-nos els anuncis de vacances, es vincula d’igual manera amb les imatges de la natura, els jardins, les platges, etc.

Lennon (Àlbum Ultramort). Presentació

06/03/2018

by Joan Cavaller Presentació de la cançó Àlbum 2 Ultramort 05: Lennon

Llummare > Ultramort > Lennon

Joan Cavaller

Gràcies per escoltar la meva música

Lennon és una cançó de l’àlbum Ultramort. Aquesta cançó va néixer cap al mes d’agost de 2010 tocant el piano a casa. Després de practicar escales i arpegis, de sobte, com passa en altres casos, vaig trobar-me de manera inesperada amb una cançó nova entre les mans. Feia temps que buscava un tema senzillet que no durés gaire i suposo que el fet de perseguir una cançó fa que finalment la trobis. Quan li vaig ensenyar a la meva dona em va dir que li sonava als Beatles. Llavors em va entrar el pànic perquè no saps mai si una cançó realment és teva o bé pertany algú altre i tu, simplement, l’has interioritzat. El cas és que buscant entre la discografia dels Beatles no vaig trobar res que se li assemblés de manera que, finalment, vaig optar per adoptar-la com a pròpia.

El comentari de la meva dona em va facilitar l’oportunitat de dedicar-l’hi al John Lennon i confessar-ne l’herència. Podria haver-li dedicat a en Harrison o McCartney i, preferiblement, a aquest últim, que considero un músic excepcional. Tanmateix, Lennon m’ha produït sempre un sentiment contraposat que m’ha empès a tenir-lo més present que els altres. Per una banda, les seves cançons són extraordinàries. A més, quan era jove, empenyia la banda més enllà de la tendència de McCartney i Harrison a dulcificar i adormir-se en excés. Tanmateix, a partir d’un cert moment, quan ja no estava a gust amb els companys, es va convertir en un personatge àcid, esquerp, cínic, antipàtic. La seva imatge a la portada d’Abbey Road em resulta repulsiva. Ara mateix estic pensant en ell i se’m regira l’estómac, em fa sentir intranquil. Els altres tres Beatles, en canvi, em generen una sensació de pau, de relaxament, d’alegria.

Molta gent, quan sent la meva cançó, em diu que resulta massa curta. La meva dona, a més, diu que acaba de forma abrupta, li sembla incompleta. Jo contesto que hi estic d’acord però, tot just, volia que fos així per a transmetre el sentiment d’intranquil·litat que em produeix el caràcter d’aquell músic i, alhora, el sentiment de manca de finalització de la seva biografia. No tant perquè fos assassinat sinó perquè va trencar els Beatles. Podia haver marxat sense fer tant de soroll com han fet tants altres músics i deixar la porta oberta a futures col·laboracions. No entenc perquè els Beatles (i d’altres) van crear aquell cercle tan tancat, semblaven un matrimoni. És preferible obrir la porta a les col·laboracions més diverses possibles. Molts músics van i venen. No entenc perquè en Lennon va haver de trencar res. Quan jo estic cansat d’algun amic, deixo que passi un temps i més tard, si tinc ganes, i l’altre també, hi torno. Sempre he cregut que Lennon va trencar els Beatles no tant perquè estigués fart dels seus companys i, particularment, de la voluntat de protagonisme de McCartney, i volgués engegar una carrera independent sinó més aviat, en realitat, perquè no va ser capaç de resistir el ritme intens de composició de McCartney.

Aquesta és la segona cançó en què vaig enregistrar la meva veu un cop vaig decidir que volia publicar un àlbum. Abans de Lennon havia fet proves de veu amb Obert en canal, una cançó que inicialment formaria part d’un àlbum anomenat Canal obert, però els resultats van ser molt decebedors. Fins aquell moment jo havia experimentat sempre amb instruments acústics i midi, mai amb veus. Tanmateix, estava decidit a tirar endavant el projecte. Vaig armar-me de valor, vaig aparcar Canal obert i vaig insistir amb Lennon, simplement perquè era més curteta, fins què vaig començar a obtenir resultats decents.

Pensava que si Jagger, Dylan, Waters, Knopfler, Sting, Hodgson, Davis, Woolfson o el mateix Lennon han publicat cançons amb aquelles veus tan horroroses, jo podria fer-ho millor o, com a mínim, igual de malament, però no pitjor. En un començament, el fet de sentir la meva veu em provocava molta vergonya, em feia sentir ridícul, però havia de ser capaç de superar tanta ximpleria si volia fer alguna cosa. A poc a poc, vaig començar a demanar als amics que escoltessin Lennon i, per a sorpresa meva, vaig veure com, en general, agradava a la majoria. “Massa curta”, em deien sovint. L’Aimar, un estudiant de piano, i la meva professora, l’Alba Masafrets, van dir que tinc una veu agradable. A mi no m’ha agradat mai la meva veu, voldria tenir una veu aspra, dura i ronca com Howlin’Wolf, Don Henley, Teddy Bautista o Ricardo Cocciante. L’Alba va dir que la meva veu i el meu estil se semblen al del grup català Mishima. No els havia sentit mai però, després d’escoltar-los una mica, tampoc no hi veig la semblança. Molta gent, quan em sent cantar, em pregunta “Ets tu qui canta?”. Altres em diuen “Tens una veu molt jove”. Tots aquests comentaris van fer que em decidís a posar la meva veu en totes les meves cançons per a, com a mínim, presentar-les a la gent. Tenia clar que demanaria la col·laboració d’altres cantants, especialment perquè calia interpretar melodies paral·leles i cors. Més endavant decidiria qui cantaria finalment què.

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo.